Llibreries en temps d’Amazon

M’ha costat molt convèncer el senyor Navarro perquè em deixi escriure sobre ell. És la humilitat personificada. “La meva vida no és interessant”, insisteix. Fins i tot m’explica que un dia, en una de les caminades, va arribar fins a l’institut Jaume Balmes, on va cursar part de l’batxillerat. Assegut en un banc es va preguntar: “Què he fet jo a la vida?”. “Ser llibreter! Li sembla poc?”, li pregunto. Vendre llibres en una país en què a penes no llegeix ningú!, em dic per a mi mateix. El senyor Navarro, 72 anys ben posats, regenta la Llibreria Navarro, just davant de la Plaça dels Països Catalans, als voltants de l’estació de Sants. Jo, sempre que sóc pels voltants, em deixo caure. Sempre trobes alguna cosa. Va obrir el 1964. Imagineu el que han vist els seus ulls. Porta 55 anys al peu dle canó. Ni tan sols ve de tradició familiar. No ve d’una família de llibreters. Jo crec que és simplement amor als llibres. A l’institut ja s’escapava a la biblioteca mentre altres preferien el futbol o el pati. El porta a la sang. Ara ha llegit les memòries d’Alberto Oliart sobre la Transició (“Los años que todo lo cambiaron”). La seva etapa de ministre de Defensa amb la UCD. S’afegeixen a “Contra el olvido”, la seva peripècia vital. (1998). I “Tota la veritat”, una obra col·lectiva de diversos col·legues sobre el procés. El seu diagnòstic, després de la lectura, és que Puigdemont i Junqueras “no anaven a la una”. “Un era enemic de l’altre”, vaig afegir. Va estudiar magisteri però a ell li anaven els llibres. En el seu establiment sempre es troba una ganga, una novetat o una relíquia. Generalment a molt bon preu. Avui me n’he emportat el clàssic de Peter Handke “La por de l’porter davant del penal”. A les prestatgeries distingeixes els toms taronja de Proa o els de butxaca de Plaza y Janés. Clàssics a tres euros. Com és lloc de pas i de trobada té clients il·lustres però es resisteix a parlar per discreció. “Vázquez Montalbán era un senyor. Encara em recordo d’ell”, rememora. Al cap i a la fi la relació amb un llibreter està basada en la confiança. És com la relació amb el dentista. No vas a posar la teva dentadura en mans de qualsevol. Però insisteix que ell no és ningú. En aquest moment passa un veí per davant de l’establiment. “Aquest, aquest sí que té història”. Ho fa entrar. És el senyor Rubert. De la penya de l’esmorzar. Als seus 83 anys, vuit de vidu, encara viu sol. Això sí: acompanyat pels seus fills -tots a la cinquantena- i la seva néta de vint-i-pocs. Excap d’Air France a l’Aeroport del Prat, Lufthansa el va fitxar el 1969 doblant-li el sou: de 2.500 pessetes a 5.000. S’aixeca cada dia a dos quarts de cinc. Una hora abans que Santiago Nasar, el protagonista de “Crònica d’una mort anunciada”, la novel·la de García Márquez (1927-2014): “El dia que l’anaven a matar, Santiago Nasar es va aixecar a les 5.30 del matí per esperar el vaixell en què arribava el bisbe”. A un quart de set -un quart abans de la seva obertura- ja està davant de la porta del gimnàs. Només he conegut una persona que s’aixequés més tard que ell. El que va ser portaveu del PP al Parlament de Catalunya, Josep Curto. Però el senyor Navarro insisteix que ell és un més. Tota una vida venent llibres i encara creu que no és important. A aquest home caldria donar-li una medalla, fer-li un homenatge o -encara millor- rebaixar els impostos. “No vull que em facin res. Quan t’ho fan sembla que és perquè la llibreria tancarà. Aquesta llibreria ha de durar cent anys”. Tant de bo. Li desitjo molts anys. Cada vegada que tanca una llibreria és com una punxada al cor. Han tancat -ja fa anys- llibreries de la meva adolescència com la Bosch o la Castells, a Ronda Universitat. Crec que una, després de diversos destins, és una hamburgueseria. Com la històrica Catalonia, reconvertida també ara en un McDonalds. Sense oblidar les que han desaparegut últimament: Áncora y Delfín, Happy Books, Canuda, Negra y Criminal, La Formiga d’Or, Som Negra. En alguns casos han sucumbit al preu dels lloguers, a la manca de relleu generacional o internet. Amazon està fent molt de mal a les petites llibreries. Jo mantinc el costum de llibre que veig en una llibreria, llibre que compro. No ho encarrego després per internet. Cal ser fidel. El paper resisteix. En l’última nit del Gremi d’Editors, el president, Patrici Tixis, va explicar que “el 95% dels llibres que es venen” encara són en paper. I Barcelona continua sent la capital editorial: més de l’80% de la literatura que es publica a Espanya s’edita a Catalunya. No està malament per a un país en què a penes no es llegeix. O al que les administracions segueixen girant l’esquena. “Lamentablement no hem tingut el suport de les administracions públiques que fa tres anys anunciaven importants estratègies per donar suport a el llibre i la lectura”. “Pràcticament cap d’elles s’ha posat en marxa”, va afegir. El gremi, com altres sectors, també demana estabilitat “per poder afrontar un pla integral de foment de el llibre i la lectura amb inversions públiques i canvis estructurals a mitjà i llarg termini”. A veure si és veritat. /Un reportatge de Xavier Rius Anar a la font – e-noticies

Deixa un comentari

%d bloggers like this: