L’insult del 0,8 per cent

L’aeroport del Prat (lo rebateig imposat de nom no funciona) és lo que més creix de l’Estat, malgrat els bastons a les rodes i la priorització de Barajas. Si parlem de Rodalies, donen ganes d’arrencar a córrer perquè, mentre aquí anem enllaunats i amb retards i incidències continuades i els pressupostos són més minsos i la misèria no s’executa, a la capital del reino van rebent picadetes d’ullet i un finançament públic folgat.

D’altra banda, fa poc s’ha sabut ―en ple debat per la massificació del turisme de creuers i el replantejament de la seua viabilitat― que el Port de Barcelona suposa lo 19 per cent de les aportacions al sistema portuari espanyol, però que, en canvi, rep només lo 0,7 per cent (que si trobem irrisori este percentatge, caldria recordar que és la mateixa xifra que els països rics destinem als països pobres, així dit grosso modo). Això fa que el port català siga el que més aporta al fons de compensació. En àmbits com la salut, l’ensenyament o els bombers, tres quarts del mateix. Sectors castigats, maltractats, que tiren de capital humà a falta de capital públic.

Així mateix, el finançament que les entitats socials catalanes reben en ajuts a través de la casella de l’IRPF, és també del 0,7 per cent. Segons la Taula del Tercer Sector, les comunitats autònomes gestionen lo 80 per cent d’esta quantitat. Un 0,7 per cent, xifra ridícula. I recurrent.

Conforme, i resumint molt: l'Estat incomplix los seus compromisos i li deu un munt de diners a Catalunya ―ho sabem― per no parlar de les balances fiscals i del maltracte com a poble que va més enllà de l’aspecte financer. D'acord. Dit això, trac la destral:

Recordem que la cultura no és oci, la cultura forma les persones. Mos fa pensar, mos fa créixer, mos crea esperit crític

Si parlem del benestar d’una societat, la cultura ―de la qual tant se n’omplin la boca els nostres governants― hauria de ser-ne un puntal. Però no ho sembla pas si ens fixem en los pressupostos i les retallades. Per als primers no és una prioritat i per a les segones, és preferent.

La cultura suposa lo 0,8 per cent del pressupost total de la Generalitat de Catalunya. Un miserable decimal més que la tristament habitual xifra del 0,7 apareguda en altres àmbits. Un insult. Però per si fos poc, i aquí vaig, lo Govern de Catalunya este agost ha aplicat una (nova) retallada del 6 per cent en cultura, la qual cosa significa uns 14 milions d’euros menys. L’estisora es passa a sobre d’uns pressupostos congelats des del 2017. Au, però au. Certament, la rebaixa afecta també altres departaments però no trasbalsa tots per igual, no és lo mateix traure a qui menys té i, pel que sembla, al Departament d’Interior la retallada no li ha impedit comprar noves eines de treball, com ara gas pebre. Plou sobre mullat. La Conselleria d'Economia veu la cultura com un luxe, no com un dret social. Esta seria una de les mares del corder. Recordem que la cultura no és oci ―malgrat que massa sovint s’associen tots dos térmens―, la cultura forma les persones. Mos fa pensar, mos fa créixer, mos crea esperit crític. Com diria el director del festival Barnasants, Pere Camps: sense cultura, guanyen ells.

I per anar acabant, que a alguns ja vos veig vindre. Primer: sí, vaig ser la cap de gabinet de la consellera de Cultura durant quasi vuit mesos (fins al gener d’enguany) i, coordinant tasques des d’aquell lloc de responsabilitat, vam fer tot el que vam poder ―i vaig fer tot el que em van dixar― per a mirar de revertir esta situació, conscient de les mancances esmentades i amb tota l'honestedat i treball possibles cap a un món, lo de la cultura, que m’estimo i em crec. I segon: les meues conviccions democràtiques, la meua ideologia i el desig d’independència per a Catalunya són on eren, ser crítica amb lo teu país ―i els qui la governen― no significa dixar de voler-lo lliure, ans al contrari, són deures que hem d’anar complint si de debò mos creiem este camí que hem emprès. Com deia Montserrat Roig, la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini. Tanmateix, seria bo aplicar les frases de manera efectiva i no només repetir-les com a lema en els discursos polítics. Lo compromís també és això.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: