L’il·legalització de Vox

Llegia amb dolor el que li ha passat al fill petit de Ramón i Celia, al menor dels Cotarelo. Evidentment m'ha causat un tomb al cor perquè són una família amiga a casa meva. Perquè en Ramón, el més gran, ha tingut en braços el meu fill Mateo acabat de néixer. Hector, el petit, és igualment adorable. Perquè hem compartit vetllades fraternals quan encara vivien a Madrid i ells han visitat la nostra casa de l'Alcàrria. Perquè sento un profund afecte cap als Cotarelo, més enllà de les discrepàncies que de vegades pugui tenir amb el professor. El meu afecte i estima està per sobre de tota possible discrepància o disputa política.

Explicava en Ramón pare a Twitter que els seus fills han anat a visitar el Colegio Estudio, on abans de traslladar-se a Girona estudiaven, per veure els seus antics companys de l'escola. Ja al seu dia van patir maltracte per part d'algun imbècil de la seva escola. I per desgràcia ahir la cosa devia ser bastant pitjor. El petit el van insultar d'una forma cruel i taujana. El van anomenar "catalufo de mierda", entre altres floretes. I evidentment, quan es tracta de xavals a qui has vist créixer, quan els coneixes i saps com són, et dol el doble. Dos nois educats, correctes, afectuosíssims, i a més molt ben informats. Van sempre al costat dels seus pares a tot arreu, i són uns nois realment encantadors. Cap criatura no mereix maltractament, evidentment. Però rebre'l, a més, per qüestions que tenen a veure amb la ideologia dels seus pares és encara més preocupant.

Fa un parell de dies teníem un sopar a casa amb amics. La majoria músics i professors. Una d'elles, professora d'institut, ens explicava com ha de bregar a classe amb els xavals que cada dos per tres criden "arriba España" o "viva Franco". Ens va explicar que era una cosa habitual, i que havia hagut d'amonestar dos xavals aquell mateix dia. Que la situació se li feia insuportable, a més de la dificultat de fer una classe sense interrupcions, pel contingut de les mateixes.

El meu marit és també professor. I també ha viscut situacions al·lucinants a la seva escola: crits del mateix tipus, aberracions que semblen de fa vuitanta anys estan donant-se en col·legis. Tant públics com privats.

O la història del meu amic, professor d'Història en un institut d'un poble d'Àvila. Va haver de donar explicacions a la direcció del centre de per què havia explicat la segona república i havia mostrat a classe una bandera republicana: un parell de pares s'havien queixat al centre dient que s'estava "alliçonant" els seus fills "en idees de rojos".

Ahir vaig participar amb altres mares en l'organització del Carnaval de l'escola dels meus fills. Al pati, mentre feia fotos als diferents grups de xavals, els vaig convidar a somriure. Mentre feia la foto del grup de segon de primària, vaig sentir com cridaven "arriba España". No m'ho podia creure.

I avui, passejant pel centre de Guadalajara, una dona d'origen llatinoamericà m'ha donat un paper, el mateix que repartia a totes les famílies que passejaven les cinc de la tarda pel carrer Major. Al paper es defensava el dret dels pares que els seus fills no fossin alliçonats amb idees sobre sexe. I feien una crida per concentrar-se a tres quarts de sis davant de la porta de la Conselleria d'Educació de Castilla-la Manxa. Com ens venia de pas m'he apropat a veure qui es concentrava. M'ha cridat molt l'atenció que tots ells eren homes i dones llatinoamericans. Tots. Portaven una pancarta i repartien el paperet que he esmentat. Així que m'he apropat a parlar amb una d'ells.

Li he preguntat si tenien res a veure amb Vox, ja que el que estaven demanant era el pin parental. M'ha dit que no, que són totalment independents.

Li he preguntat per què tots eren hispans, si responia que eren d'alguna associació cultural o que representava algun col·lectiu concret. I m'ha dit que a ella també li sorprenia, però que, efectivament, tots els que estaven mobilitzant-se eren llatinoamericans arribats a Espanya. He volgut saber-ne més, d'on venia tot això.

Ha estat quan m'ha explicat que tot comença per un policia nacional de La Rioja. Que ha anat reunint-los i fent-los xerrades on els mostra vídeos de xerrades sobre sexualitat en escoles (suposadament) espanyoles, en les quals s'ensenya als nens petits a masturbar-se, on se'ls incita al sexe… Li he preguntat si aquest policia no els havia explicat que aquests vídeos són falsos, que ja s'ha desmentit en diferents mitjans d'informació. La dona em mirava sorpresa. He continuat preguntant-li per què un policia nacional estava mobilitzant tot un col·lectiu de gent immigrant. M'ha dit que a ella també li resultava estrany. Li he preguntat per què no sortia ell al carrer juntament amb ells a repartir papers: "perquè ens ha dit que com que és policia no pot fer aquestes coses".

O posem fre a tot això que està passant, iniciant per exemple un procés d'il·legalització de Vox, o ho lamentarem més aviat que tard. Es parapeten en immigrants, en menors i en banderes per no donar la cara. Quan vulguem frenar-los, serà tard.

He provat de parlar amb ella i explicar-li que aquesta campanya és de Vox, i que sembla que algú està volent utilitzar-los. La dona em mirava amb recel, i és normal, com que no es podia creure el que jo li explicava de la formació ultradretana. L'he fet saber l'opinió que té Vox de la immigració. La dona ha començat a canviar la cara, i jo, amb tot respecte, li he demanat que si us plau s'informés bé de qui era el tal policia i a què s'estaven dedicant.

És tan gran el nivell d'ignorància que hi ha un caldo de cultiu excel·lent per a qualsevol barbaritat: per difondre missatges falsos, per emprenyar la gent contra coses que no existeixen, i sobretot, per utilitzar els menors amb l'excusa de qualsevol campanya política. I per això són els xavals els que es comporten com absolutes bèsties, perquè ho mamen a casa, ho veuen a la tele, i perquè a més hi ha absoluta impunitat.

O posem fre a tot això que està passant, iniciant per exemple un procés d'il·legalització de Vox, o ho lamentarem més aviat que tard. Es parapeten en immigrants, en menors i en banderes per no donar la cara. Quan vulguem frenar-los, serà tard.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: