L’himne de la precarietat millennial que vol sacsejar Catalunya

Quan el 15 de setembre de 2008 el banc d’inversions Lehman Brothers va fer fallida, Maria Ribot (Manresa, 1990) i Jordi “Jet” Serra (Manresa, 1990) tenien disset anys, mentre que Queralt Guinart (Moià, 1996) n’acabava de fer dotze. Aquell dia, sense que ni ells ni gairebé ningú ho sospités, els fills de la generació nascuda al llindar dels Jocs Olímpics de Barcelona i que ja fregava la majoria d’edat estava a punt de canviar una vida construïda entre cura, privilegis i coixins d’escuma per una altra plena de ràbia, precarietat i pilotes de goma. 

El món, en efecte, ja mai més no tornaria a ser igual, per això totes les promeses de futur amb les quals s’havien educat milers de joves catalans durant anys d’abundància se n’anaven en orris, lentament, mentre en paral·lel feien fallida els paradigmes amb els quals havien crescut: potser amb estudiar no n’hi hauria prou per tenir feina, potser amb tenir feina no n’hi hauria prou per tenir una casa i potser amb tenir una casa no n’hi hauria prou per poder pagar la calefacció. Potser amb fer tot allò que els havien dit que fessin per tenir el que volien, doncs, no n’hi hauria prou per viure amb el confort d’aquella infància ‘de dissabtes al Pryca i diumenges a l’Imax’ en la qual s’havien criat.

Entre la goma i l’escuma

Més d’una dècada després d’aquella crisi, Jo Jet i Maria Ribot d’una banda, i Kerrature de l’altra, són els respectius projectes artístics d’aquells tres joves que han assumit una cosa impensable fa quinze anys i absolutament acceptada avui: mai no viuran tan bé com els seus pares. Això és el que diu Gomaespuma, la cançó d’autoria compartida que els dos grups van presentar fa pocs dies: un miniprojecte comú que té tots els ingredients per considerar-se un himne generacional de les ‘filles socials de Jordi Pujol, del Pacte del Majestic i de Dragon Ball, de la Noti, de la Nets i d’un tomàquet que parla’

“Volíem fer una cançó que fos també un himne sociogeneracional, ja que allò que hi relatem és el desencís dels fills de classe mitjana nascuts als vuitanta o els noranta que ara, de grans, afrontem una vida que res s’assembla a la que ens havien venut de petits”, explica Maria Ribot, que està acabant la quarta carrera universitària després d’haver-ne abandonat tres anteriorment, és autònoma i treballa de consultora cultural a la cooperativa Cultura del Bé Comú, un projecte encetat amb Jordi “Jet” Serra i un company més fa un parell d’anys a Manresa. “Des que vaig acabar la carrera he treballat de mil coses diferents, l’última d’elles fent de cambrer, aquest estiu”, explica Jordi “Jet”, compositor de la cançó i llicenciat en Història amb un màster de professor, per bé que mai no ha exercit ni d’historiador ni de professor a cap escola.

Jo Jet Maria Ribot_gomaespuma 2

El projecte no inclou només la cançó i el vídeo, sinó també marxandatge en forma de samarreta.

Amb una estètica de rap naïf i lo-fi, Gomaespuma és fruit d’un procés creatiu col·lectiu del duet manresà i Kerrature, el projecte artístic de la dissenyadora i il·lustradora Queralt Guinart, que ha cantat fent duets també amb grups com Sr.Chen o Ginestà. Tampoc ella ho té fàcil per pagar les factures del dia a dia treballant en el disseny gràfic, confessa: “Sembla que haver crescut en un entorn privilegiat s’hagi de dir amb la boca petita, com si fos una culpa, i a la vegada sembla que ens haguem d’embrutar el front de pols per sentir-nos que som treballadores”. 

Els artistes proposen també que “aquesta consciència d’una realitat difícil no ens ha d’immobilitzar, ja que nosaltres creiem en una espècie de pessimisme reactiu on ens sabem pringats, però això no ens impedeix lluitar amb humor o ironia pel que creiem que és nostre”. Ho il·lustren frases de la cançó com ‘pagarem les de sempre, però quan passin la factura les rebrem amb els punys’ com una metàfora de consciència irònica, i a la vegada, resistència.

Essència punk fora de la zona de confort

La fusió de Jo Jet i Maria Ribot amb Kerrature ha permès al duet manresà sortir del seu hàbitat natural i tractar el tema des d’un enfocament, una estètica i un llenguatge poc habitual en ells, que al llarg de la seva trajectòria musical iniciada gairebé fa una dècada s’han emmarcat sempre en els paràmetres del pop poètic o la cançó d’autor sentimental. Al seu torn, per l’artista moianesa, que ve de l’escena slam poetry a Catalunya i té vincles més propers amb el món de la música urbana o el trap que no pas amb el pop íntim, treballar amb Jo Jet i Maria Ribot tancant-se durant uns quants dies tots tres sols al Konvent de Cal Rosal ha suposat també “un repte creatiu motivador, ja que escriure una lletra a mitges mai no és fàcil, però escriure la cançó que els nostres pares no voldrien escoltar és encara més difícil”.

IMG 20201220 WA0014

El logotip de la cançó és un carret de la compra en flames, metàfora del capitalisme salvatge en col·lapse permanent.

L’obra total inclou una proposta de vídeo col·lectiu, amb amics i amigues dels artistes que representen la generació marcada per la precarietat i el privilegi a parts iguals, amb totes les contradiccions que això suposa, tal com reflecteix el vers ‘Entre les tesis de Bakunin i 100% d’eleccions votades, amb 3 títols al currículum i una feina on no fan falta’. Tant en el vídeo com en la cançó les referències al pujolisme són constants, ja que com confessa Maria Ribot, “vulguem o no, en som filles socials i és l’herència d’aquells temps allò que ens ha conduït a aquesta situació on som ara: mirar enrera i recordar que vam viure felices, sí, però que aquella època també estava plena de trampes i de projeccions vers un futur que ha resultat dificilíssim, per això codificar la nostàlgia és com beure glops aspres de verí”.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: