L’esquerra privilegiada

El meu amic, el raper Valtònyc, o el que és el mateix, Josep Miquel Arenas, porta tatuat, ben gros perquè es vegi bé, el símbol de la falç i el martell a un avantbraç i, a l’altre, hi té el perfil d’un kalàixnikov, des del colze fins al canell. Es declara partidari del clandestí PCE (r), Partit Comunista d’Espanya (reconstituït), una organització declarada il·legal per la Llei de partits de 2002. Però no està perseguit per això, no pas, sinó per la injusta repressió ideològica de l’Estat espanyol, exclusivament per haver fet algunes cançons que, segons l’Audiència Nacional, són constitutives dels delictes d’amenaces, enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes, i per les quals el 2017 va ser condemnat en ferm a tres anys i mig de presó. Sí, només per cantar quatre cançons, que són tan reals o fantasioses com totes les altres cançons. Ahir, en canvi, l’alt tribunal de Luxemburg va dictaminar que no, va donar la raó a l’artista i ja no serà extradit, perquè no ha fet res que mereixi cap càstig. En una societat democràtica Valtònyc té tot el dret a blasmar el que vulgui, té llibertat d’expressió. I a defensar el que li doni la gana. Naturalment i, al marge d’això, li he comunicat a Valtònyc, cara a cara, que si mai Espanya esdevingués una dictadura del proletariat, abans el pelarien a ell que a mi, perquè és un individu molest, inconformista, un home noble, frontal, que diu el que pensa. És aleshores quan el raper em somriu i ho deixem estar, ell ferm en les seves conviccions i jo en les meves. Ell creu en la revolució, en la millora del món. I jo no he cregut mai en solucions màgiques. Per això sóc independentista, perquè l’independentisme és haver deixat de creure en Espanya com a projecte de futur. Perquè és una presó que està matant el país, la llengua i la cultura, però també la societat del benestar en favor de les elits extractives espanyoles. També crec en el divorci i en el dret de les dones a l’avortament. En la dissidència, en la discrepància, en apostatar, en passar. La goma d’esborrar val tant com el llapis. La goma preventiva del condó val tant com la maternitat.

No és veritat que el món polític es divideixi entre bons i dolents, és a dir, entre esquerra i dreta. Ni en la falsa divisió de l’independentisme entre independentistes bons i independentistes dolents, entre fills de Valentí Almirall i fills de Torras i Bages. Seria massa fàcil perquè, a veure, nois, qui no voldria formar part del grup dels bons? No siguem tan elementals ni tramposos, una mica de seriositat. El poble català, la majoria que no està podrida de partidisme, no discrimina entre les velles categories de dreta i esquerra que tant li agraden a Joan Tardà. De fet, fins i tot el camarada Stalin ja va deixar dit que són distincions petitburgeses, i tenia tota la raó. La gent no està dividida entre fatxes i progressistes, sinó entre conformistes i inconformistes, entre lluitadors i derrotats davant del sistema. És una distinció més autèntica i entenimentada, més útil. La nostra societat està dividida entre vençuts i insurrectes, entre, per una banda, els escarmentats, agenollats, col·laboracionistes amb el poder i, per l’altra, els activistes de la ruptura, els partidaris de la dissidència. Recordem que Vox es defineix com a partit constitucionalista, espanyolista, mentre que la CUP no és ni una cosa ni l’altra.

La gent no està dividida entre fatxes i progressistes, sinó entre conformistes i inconformistes, entre lluitadors i derrotats davant del sistema

Quan Valtònyc va acceptar l’amistat de Carles el Gran a Brussel·les, l’esquerra espanyolista, l’esquerra banal, va acusar-lo de deixar-se manipular. El secretari d’Organització de Podemos, Pablo Echenique, va dir el 2018 que “li havien rentat el cervell”, perquè Podemos sí que pot ajuntar-se tant com vulgui amb l’espanyolisme del PP, però Valtònyc no té dret a simpatitzar amb Puigdemont, ni a considerar que “no és de dretes sinó un anarquista”. Aquí els xarlatans de Podemos pretenen perdonar-te la vida i dictaminar si formes part dels bons o dels dolents, com si fossin un altre jutge Marchena. La resposta del cantant mallorquí no es va fer esperar. En poques paraules va dir la veritat, va descriure la impostura d’una esquerra burgesa que ja no és esquerra, que ha esdevingut només un partit del sistema, un club d’amics, una gestoria d’interessos particulars, que ja no té res a veure amb les reivindicacions del poble. En paraules de Valtònyc els exiliats de Brussel·les són més progressistes que no pas els de Pablo Iglesias: “Hi ha penya exiliada i a la presó per arriscar privilegis, això és revolucionari. Vosaltres només vau buidar els carrers, vau maquillar el règim i vau millorar les vostres vides.”

Quan els dirigents d’Esquerra Republicana i de Catalunya en Comú diuen que no poden formar llistes electorals unitàries amb el president Puigdemont, perquè és de dretes, és a dir, perquè és dels dolents, ens estan dient que, aleshores, Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Joan Coscubiela, Lluís Rabell, Ada Colau o Joan Subirats són els bons, els d’esquerres? Esperen que ens ho creguem? Quan diuen que els partits d’esquerres i els de dretes van separats arreu del món, en partits i coalicions perfectament separats, ¿recorden que els democratacristians de Demòcrates, el partit d’Antoni Castellà, els del partit de Duran i Lleida, són a les llistes de l’Esquerra Republicana encapçalada per Oriol Junqueras?     

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: