“L’esport femení es reivindica”

El primer impacte s’ha de digerir. El grup és molt maco en l’aspecte personal. Ha reaccionat molt bé

Alfred Julbe (Barcelona, 1960) és des de l’1 de novembre el tècnic de l’Spar Girona. Aquell diumenge l’Uni va destituir Èric Surís, l’endemà de guanyar a la Seu. El dia 2 l’exentrenador del Joventut, Valvi (1989-1993), Saragossa, Càceres, Andorra, Mèxic, Barça B (i un partit amb el primer equip) i Llemotges era presentat abans de marxar a Bembibre, on va dirigir el primer dels dos partits que duu. “No puc tenir una opinió sobre aquest tema”, especifica sobre la decisió del club i el moment en què va ser presa.

Deu dies al càrrec. Com va?
Molt bé, millor que qualsevol idea prèvia que pogués tenir. Tot i la dificultat que un canvi d’entrenador a mitja temporada sol tenir una lògica associada a moltes derrotes. Quan és per un tema de matís com han explicat els dirigents, en què es busca una millora però sense aquests mals resultats, el primer impacte s’ha de digerir. I així va passar, per la seva complexitat. El dia següent viatjàvem, hi havia partit i el grup és molt maco en l’aspecte personal. Ha reaccionat molt bé.
La cronologia és mil·limètrica: destitució, presentació i partit. En quin moment rep la trucada? Sense el seu sí és impossible el relleu a la banqueta.
Tothom sap que vaig treballar per a l’Uni fa uns anys portant la tècnica del primer equip durant un parell de temporades. Duia el júnior preferent, cada equip de la casa un dia a la setmana passava per les meves mans i, en aquests anys que no treballo, l’Uni és una opció. M’agrada el que fan, tinc molt ben valorat que una ciutat petita estigui entre les quinze millors d’Europa, destaca les persones que ho porten. Estem en contacte: quan he vingut a veure un partit hem comentat com va. Però soc poc de perseguir la gent. I en algun moment previ a aquesta situació, no sé dir-te quin dia, se’m va preguntar si hi estaria disposat. Ens vam posar d’acord.
Parlem del 2010 i 2011. El club ha canviat molt des de llavors.
Hi ha molt més potencial i, per tant, també més exigència. Allò eren els inicis, però el grup que el portava ja es veia que tenia criteri i molta mesura. I, alhora, molta ambició.
En destaca la qualitat humana, de la plantilla. Com la troba, en un moment de tanta càrrega emocional? Amb qui parla primer? Vostè aquest procés el deu saber gestionar com ningú.
Són molts anys d’entrenar, que no és només plantejar unes tècniques i unes tàctiques. Té a veure amb aquesta gestió de recursos humans i moltes situacions semblants a altres que has viscut. Això va tenir una gestió en el primer entrenament: es tracta de mesurar bé l’impacte. Per a mi, no passar-se sinó recollir què s’està fent i veure quines pinzellades, a partir de quatre o cinc partits que havia vist en persona i altres en vídeos, tenir més o menys preparada la incidència conceptual o coses que no requerissin entrenament. Sobretot no passar-se demanat coses per a les quals no hi havia ni temps ni situació humana. I el que fa la diferència és la qualitat que tenen, de bàsquet. Si a una persona a cantó contrari li dius que estan amb els braços avall i el que vols és que els tinguin estesos i oscil·lant, i no ho han fet mai, requerirà deu entrenaments. Si ara no ho fa però ho ha fet i això ho assimila a èxit, és més fàcil que, com es va veure, tothom ho faci.
L’Eurolliga parla de la parella de bases, Palau i Gray, com una de les millors de la competició.
Magnífic. Em falta –i se m’ha de donar una mica de temps– assolir un coneixement global de bàsquet femení. No enganyo: segueixo molt l’Eurolliga masculina i aprenc del Zalgiris o del Fenerbahçe, d’aquest entrenador o de l’altre. Necessito una immersió que he començat primer amb nosaltres mateixos, després amb els equips contra els quals anàvem a jugar. I ara vaig fent, a poc a poc: veure el Salamanca, què són capaços de fer. Aquest, l’altre. Encara que soni fatal, la realitat és que no en soc un coneixedor. Al cap de l’any veia vuit o deu partits de l’Uni, comptant la part final, tres o quatre. En dues setmanes no en seré un expert però més o menys me’n sortiré.
Se’l considera un entrenador de formació. Aquestes setmanes que treballa amb vinculades, com veu el camí de la jugadora gironina fins al primer nivell? Tenim la Júlia Soler ara.
Ho he fet sempre. La meva escola tothom sap que és la de Badalona. Allà les dues coses van associades: treure el màxim rendiment d’un grup i, alhora, empènyer la següent generació. A vegades hi ha un tap perquè quan tens Jofresa i Villacampa els mateixos jugadors no ho veuen. No sé entrenar d’una altra manera i l’altra vegada que vaig entrenar a Girona van sortir quatre o cinc jugadors de la casa. És molt bo per al club. I després hi ha els límits de la mateixa persona, gairebé sempre físics. O psicològics. Si hi ha bones jugadores potencials, no passaré de llarg sinó que m’hi estaré hores, com aquesta setmana. Perquè a mi m’agrada.
Fa un parell o tres d’anys que la lliga va pujant de nivell. Com l’ha seguit, aquesta evolució?
D’unes audiències i assistències a pavellons molt baixes, abans de la pandèmia, s’havia arribat a uns rècords que generen ressò mediàtic i una valoració més gran d’allò que es fa, que també estimula la jugadora a donar el millor de si mateixa. Estem donant, i globalment, importància a la dona en l’àmbit professional. La dona hi ha de posar la seva part perquè l’espectacle sigui vistós: a cada partit –que ja les he mirat de convèncer en aquests dos–, si estàs pressionant a línia de passada, rascant boles… El canvi de cinc que vaig fer al tercer quart és perquè s’havien mort. Pressionant tres minuts i mig i canvi. Això també és espectacle. Si són més igualades serà un altre partit, però quan aquest tipus de partit el jugues més obert, amb menys tensió, sembla que has defensat perquè s’acaba 60 a 57. Però no, aquí és a màxims. I és quan l’esport femení es reivindica.
D’aquí a un mes tenen la visita a la pista de l’Avenida, creu que ja podrem veure l’Uni que vol?
Bé, abans tenim aquesta bombolla de l’Eurolliga i al final tot és un pack. Jo he d’acabar de decidir què resta, què es manté del que es feia, com un sistema d’atac. I què es transforma, sigui en opinions conceptuals i petites modificacions o bé directament amb una modificació completa. Això va per l’atac, la defensa, sistemes de fons… La gent ja veu que hi ha canvi i els feia broma al primer partit de cara al segon que jugàvem dos cincs, dos quatres, les tres altes, les joves, la que surt d’una lesió quan t’estàs disputant el partit…
Se’l veu engrescat en això…
Perquè en un entrenament no ho podré fer: poden jugar dues cincs, però contra dues quatres i, normalment, si ho faig és perquè l’altre equip ho fa o no sé què els vull canviar. Faig servir el partit perquè quan la Giedre i la Julia ho facin no ho vegin com un invent sinó que ja ho hagin fet abans. Serà aquest procés i la capacitat de seleccionar on faig més incidència o quins dels meus recursos serveixen en femení… A tot això encara hi estic posant creus i cercles.
Sense públic… Quan n’hi hagi, què n’espera? Els últims anys els partits a casa de l’Uni no eren els millors, però la gent feia l’onada mentre un rival inferior remuntava al tercer quart…
Quan hi ha un canvi hi ha una predisposició a veure com van les coses. Si ho hem aconseguit, sense aquest premi a una recuperació de pilota, amb estímul, només pot ser una cosa positiva. I només per fer partits de 80 punts més que de 60 són 10, 12 o 15 accions més vistoses, agradables, perquè la gent les comenti. O es passi el muntatge de minut i mig. Són accions guapes que la gent recull. O fer jugar la jove al primer quart, a la gent això li agrada.

Anar a la font – El Punt Avui – Esports

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

“L’esport femení es reivindica”

El primer impacte s’ha de digerir. El grup és molt maco en l’aspecte personal. Ha reaccionat molt bé

Alfred Julbe (Barcelona, 1960) és des de l’1 de novembre el tècnic de l’Spar Girona. Aquell diumenge l’Uni va destituir Èric Surís, l’endemà de guanyar a la Seu. El dia 2 l’exentrenador del Joventut, Valvi (1989-1993), Saragossa, Càceres, Andorra, Mèxic, Barça B (i un partit amb el primer equip) i Llemotges era presentat abans de marxar a Bembibre, on va dirigir el primer dels dos partits que duu. “No puc tenir una opinió sobre aquest tema”, especifica sobre la decisió del club i el moment en què va ser presa.

Deu dies al càrrec. Com va?
Molt bé, millor que qualsevol idea prèvia que pogués tenir. Tot i la dificultat que un canvi d’entrenador a mitja temporada sol tenir una lògica associada a moltes derrotes. Quan és per un tema de matís com han explicat els dirigents, en què es busca una millora però sense aquests mals resultats, el primer impacte s’ha de digerir. I així va passar, per la seva complexitat. El dia següent viatjàvem, hi havia partit i el grup és molt maco en l’aspecte personal. Ha reaccionat molt bé.
La cronologia és mil·limètrica: destitució, presentació i partit. En quin moment rep la trucada? Sense el seu sí és impossible el relleu a la banqueta.
Tothom sap que vaig treballar per a l’Uni fa uns anys portant la tècnica del primer equip durant un parell de temporades. Duia el júnior preferent, cada equip de la casa un dia a la setmana passava per les meves mans i, en aquests anys que no treballo, l’Uni és una opció. M’agrada el que fan, tinc molt ben valorat que una ciutat petita estigui entre les quinze millors d’Europa, destaca les persones que ho porten. Estem en contacte: quan he vingut a veure un partit hem comentat com va. Però soc poc de perseguir la gent. I en algun moment previ a aquesta situació, no sé dir-te quin dia, se’m va preguntar si hi estaria disposat. Ens vam posar d’acord.
Parlem del 2010 i 2011. El club ha canviat molt des de llavors.
Hi ha molt més potencial i, per tant, també més exigència. Allò eren els inicis, però el grup que el portava ja es veia que tenia criteri i molta mesura. I, alhora, molta ambició.
En destaca la qualitat humana, de la plantilla. Com la troba, en un moment de tanta càrrega emocional? Amb qui parla primer? Vostè aquest procés el deu saber gestionar com ningú.
Són molts anys d’entrenar, que no és només plantejar unes tècniques i unes tàctiques. Té a veure amb aquesta gestió de recursos humans i moltes situacions semblants a altres que has viscut. Això va tenir una gestió en el primer entrenament: es tracta de mesurar bé l’impacte. Per a mi, no passar-se sinó recollir què s’està fent i veure quines pinzellades, a partir de quatre o cinc partits que havia vist en persona i altres en vídeos, tenir més o menys preparada la incidència conceptual o coses que no requerissin entrenament. Sobretot no passar-se demanat coses per a les quals no hi havia ni temps ni situació humana. I el que fa la diferència és la qualitat que tenen, de bàsquet. Si a una persona a cantó contrari li dius que estan amb els braços avall i el que vols és que els tinguin estesos i oscil·lant, i no ho han fet mai, requerirà deu entrenaments. Si ara no ho fa però ho ha fet i això ho assimila a èxit, és més fàcil que, com es va veure, tothom ho faci.
L’Eurolliga parla de la parella de bases, Palau i Gray, com una de les millors de la competició.
Magnífic. Em falta –i se m’ha de donar una mica de temps– assolir un coneixement global de bàsquet femení. No enganyo: segueixo molt l’Eurolliga masculina i aprenc del Zalgiris o del Fenerbahçe, d’aquest entrenador o de l’altre. Necessito una immersió que he començat primer amb nosaltres mateixos, després amb els equips contra els quals anàvem a jugar. I ara vaig fent, a poc a poc: veure el Salamanca, què són capaços de fer. Aquest, l’altre. Encara que soni fatal, la realitat és que no en soc un coneixedor. Al cap de l’any veia vuit o deu partits de l’Uni, comptant la part final, tres o quatre. En dues setmanes no en seré un expert però més o menys me’n sortiré.
Se’l considera un entrenador de formació. Aquestes setmanes que treballa amb vinculades, com veu el camí de la jugadora gironina fins al primer nivell? Tenim la Júlia Soler ara.
Ho he fet sempre. La meva escola tothom sap que és la de Badalona. Allà les dues coses van associades: treure el màxim rendiment d’un grup i, alhora, empènyer la següent generació. A vegades hi ha un tap perquè quan tens Jofresa i Villacampa els mateixos jugadors no ho veuen. No sé entrenar d’una altra manera i l’altra vegada que vaig entrenar a Girona van sortir quatre o cinc jugadors de la casa. És molt bo per al club. I després hi ha els límits de la mateixa persona, gairebé sempre físics. O psicològics. Si hi ha bones jugadores potencials, no passaré de llarg sinó que m’hi estaré hores, com aquesta setmana. Perquè a mi m’agrada.
Fa un parell o tres d’anys que la lliga va pujant de nivell. Com l’ha seguit, aquesta evolució?
D’unes audiències i assistències a pavellons molt baixes, abans de la pandèmia, s’havia arribat a uns rècords que generen ressò mediàtic i una valoració més gran d’allò que es fa, que també estimula la jugadora a donar el millor de si mateixa. Estem donant, i globalment, importància a la dona en l’àmbit professional. La dona hi ha de posar la seva part perquè l’espectacle sigui vistós: a cada partit –que ja les he mirat de convèncer en aquests dos–, si estàs pressionant a línia de passada, rascant boles… El canvi de cinc que vaig fer al tercer quart és perquè s’havien mort. Pressionant tres minuts i mig i canvi. Això també és espectacle. Si són més igualades serà un altre partit, però quan aquest tipus de partit el jugues més obert, amb menys tensió, sembla que has defensat perquè s’acaba 60 a 57. Però no, aquí és a màxims. I és quan l’esport femení es reivindica.
D’aquí a un mes tenen la visita a la pista de l’Avenida, creu que ja podrem veure l’Uni que vol?
Bé, abans tenim aquesta bombolla de l’Eurolliga i al final tot és un pack. Jo he d’acabar de decidir què resta, què es manté del que es feia, com un sistema d’atac. I què es transforma, sigui en opinions conceptuals i petites modificacions o bé directament amb una modificació completa. Això va per l’atac, la defensa, sistemes de fons… La gent ja veu que hi ha canvi i els feia broma al primer partit de cara al segon que jugàvem dos cincs, dos quatres, les tres altes, les joves, la que surt d’una lesió quan t’estàs disputant el partit…
Se’l veu engrescat en això…
Perquè en un entrenament no ho podré fer: poden jugar dues cincs, però contra dues quatres i, normalment, si ho faig és perquè l’altre equip ho fa o no sé què els vull canviar. Faig servir el partit perquè quan la Giedre i la Julia ho facin no ho vegin com un invent sinó que ja ho hagin fet abans. Serà aquest procés i la capacitat de seleccionar on faig més incidència o quins dels meus recursos serveixen en femení… A tot això encara hi estic posant creus i cercles.
Sense públic… Quan n’hi hagi, què n’espera? Els últims anys els partits a casa de l’Uni no eren els millors, però la gent feia l’onada mentre un rival inferior remuntava al tercer quart…
Quan hi ha un canvi hi ha una predisposició a veure com van les coses. Si ho hem aconseguit, sense aquest premi a una recuperació de pilota, amb estímul, només pot ser una cosa positiva. I només per fer partits de 80 punts més que de 60 són 10, 12 o 15 accions més vistoses, agradables, perquè la gent les comenti. O es passi el muntatge de minut i mig. Són accions guapes que la gent recull. O fer jugar la jove al primer quart, a la gent això li agrada.

Anar a la font – El Punt Avui – Esports

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

“L’esport femení es reivindica”

El primer impacte s’ha de digerir. El grup és molt maco en l’aspecte personal. Ha reaccionat molt bé

Alfred Julbe (Barcelona, 1960) és des de l’1 de novembre el tècnic de l’Spar Girona. Aquell diumenge l’Uni va destituir Èric Surís, l’endemà de guanyar a la Seu. El dia 2 l’exentrenador del Joventut, Valvi (1989-1993), Saragossa, Càceres, Andorra, Mèxic, Barça B (i un partit amb el primer equip) i Llemotges era presentat abans de marxar a Bembibre, on va dirigir el primer dels dos partits que duu. “No puc tenir una opinió sobre aquest tema”, especifica sobre la decisió del club i el moment en què va ser presa.

Deu dies al càrrec. Com va?
Molt bé, millor que qualsevol idea prèvia que pogués tenir. Tot i la dificultat que un canvi d’entrenador a mitja temporada sol tenir una lògica associada a moltes derrotes. Quan és per un tema de matís com han explicat els dirigents, en què es busca una millora però sense aquests mals resultats, el primer impacte s’ha de digerir. I així va passar, per la seva complexitat. El dia següent viatjàvem, hi havia partit i el grup és molt maco en l’aspecte personal. Ha reaccionat molt bé.
La cronologia és mil·limètrica: destitució, presentació i partit. En quin moment rep la trucada? Sense el seu sí és impossible el relleu a la banqueta.
Tothom sap que vaig treballar per a l’Uni fa uns anys portant la tècnica del primer equip durant un parell de temporades. Duia el júnior preferent, cada equip de la casa un dia a la setmana passava per les meves mans i, en aquests anys que no treballo, l’Uni és una opció. M’agrada el que fan, tinc molt ben valorat que una ciutat petita estigui entre les quinze millors d’Europa, destaca les persones que ho porten. Estem en contacte: quan he vingut a veure un partit hem comentat com va. Però soc poc de perseguir la gent. I en algun moment previ a aquesta situació, no sé dir-te quin dia, se’m va preguntar si hi estaria disposat. Ens vam posar d’acord.
Parlem del 2010 i 2011. El club ha canviat molt des de llavors.
Hi ha molt més potencial i, per tant, també més exigència. Allò eren els inicis, però el grup que el portava ja es veia que tenia criteri i molta mesura. I, alhora, molta ambició.
En destaca la qualitat humana, de la plantilla. Com la troba, en un moment de tanta càrrega emocional? Amb qui parla primer? Vostè aquest procés el deu saber gestionar com ningú.
Són molts anys d’entrenar, que no és només plantejar unes tècniques i unes tàctiques. Té a veure amb aquesta gestió de recursos humans i moltes situacions semblants a altres que has viscut. Això va tenir una gestió en el primer entrenament: es tracta de mesurar bé l’impacte. Per a mi, no passar-se sinó recollir què s’està fent i veure quines pinzellades, a partir de quatre o cinc partits que havia vist en persona i altres en vídeos, tenir més o menys preparada la incidència conceptual o coses que no requerissin entrenament. Sobretot no passar-se demanat coses per a les quals no hi havia ni temps ni situació humana. I el que fa la diferència és la qualitat que tenen, de bàsquet. Si a una persona a cantó contrari li dius que estan amb els braços avall i el que vols és que els tinguin estesos i oscil·lant, i no ho han fet mai, requerirà deu entrenaments. Si ara no ho fa però ho ha fet i això ho assimila a èxit, és més fàcil que, com es va veure, tothom ho faci.
L’Eurolliga parla de la parella de bases, Palau i Gray, com una de les millors de la competició.
Magnífic. Em falta –i se m’ha de donar una mica de temps– assolir un coneixement global de bàsquet femení. No enganyo: segueixo molt l’Eurolliga masculina i aprenc del Zalgiris o del Fenerbahçe, d’aquest entrenador o de l’altre. Necessito una immersió que he començat primer amb nosaltres mateixos, després amb els equips contra els quals anàvem a jugar. I ara vaig fent, a poc a poc: veure el Salamanca, què són capaços de fer. Aquest, l’altre. Encara que soni fatal, la realitat és que no en soc un coneixedor. Al cap de l’any veia vuit o deu partits de l’Uni, comptant la part final, tres o quatre. En dues setmanes no en seré un expert però més o menys me’n sortiré.
Se’l considera un entrenador de formació. Aquestes setmanes que treballa amb vinculades, com veu el camí de la jugadora gironina fins al primer nivell? Tenim la Júlia Soler ara.
Ho he fet sempre. La meva escola tothom sap que és la de Badalona. Allà les dues coses van associades: treure el màxim rendiment d’un grup i, alhora, empènyer la següent generació. A vegades hi ha un tap perquè quan tens Jofresa i Villacampa els mateixos jugadors no ho veuen. No sé entrenar d’una altra manera i l’altra vegada que vaig entrenar a Girona van sortir quatre o cinc jugadors de la casa. És molt bo per al club. I després hi ha els límits de la mateixa persona, gairebé sempre físics. O psicològics. Si hi ha bones jugadores potencials, no passaré de llarg sinó que m’hi estaré hores, com aquesta setmana. Perquè a mi m’agrada.
Fa un parell o tres d’anys que la lliga va pujant de nivell. Com l’ha seguit, aquesta evolució?
D’unes audiències i assistències a pavellons molt baixes, abans de la pandèmia, s’havia arribat a uns rècords que generen ressò mediàtic i una valoració més gran d’allò que es fa, que també estimula la jugadora a donar el millor de si mateixa. Estem donant, i globalment, importància a la dona en l’àmbit professional. La dona hi ha de posar la seva part perquè l’espectacle sigui vistós: a cada partit –que ja les he mirat de convèncer en aquests dos–, si estàs pressionant a línia de passada, rascant boles… El canvi de cinc que vaig fer al tercer quart és perquè s’havien mort. Pressionant tres minuts i mig i canvi. Això també és espectacle. Si són més igualades serà un altre partit, però quan aquest tipus de partit el jugues més obert, amb menys tensió, sembla que has defensat perquè s’acaba 60 a 57. Però no, aquí és a màxims. I és quan l’esport femení es reivindica.
D’aquí a un mes tenen la visita a la pista de l’Avenida, creu que ja podrem veure l’Uni que vol?
Bé, abans tenim aquesta bombolla de l’Eurolliga i al final tot és un pack. Jo he d’acabar de decidir què resta, què es manté del que es feia, com un sistema d’atac. I què es transforma, sigui en opinions conceptuals i petites modificacions o bé directament amb una modificació completa. Això va per l’atac, la defensa, sistemes de fons… La gent ja veu que hi ha canvi i els feia broma al primer partit de cara al segon que jugàvem dos cincs, dos quatres, les tres altes, les joves, la que surt d’una lesió quan t’estàs disputant el partit…
Se’l veu engrescat en això…
Perquè en un entrenament no ho podré fer: poden jugar dues cincs, però contra dues quatres i, normalment, si ho faig és perquè l’altre equip ho fa o no sé què els vull canviar. Faig servir el partit perquè quan la Giedre i la Julia ho facin no ho vegin com un invent sinó que ja ho hagin fet abans. Serà aquest procés i la capacitat de seleccionar on faig més incidència o quins dels meus recursos serveixen en femení… A tot això encara hi estic posant creus i cercles.
Sense públic… Quan n’hi hagi, què n’espera? Els últims anys els partits a casa de l’Uni no eren els millors, però la gent feia l’onada mentre un rival inferior remuntava al tercer quart…
Quan hi ha un canvi hi ha una predisposició a veure com van les coses. Si ho hem aconseguit, sense aquest premi a una recuperació de pilota, amb estímul, només pot ser una cosa positiva. I només per fer partits de 80 punts més que de 60 són 10, 12 o 15 accions més vistoses, agradables, perquè la gent les comenti. O es passi el muntatge de minut i mig. Són accions guapes que la gent recull. O fer jugar la jove al primer quart, a la gent això li agrada.

Anar a la font – El Punt Avui – Esports

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: