L’esperança d’uns Jocs Olímpics que no existeixen

Els seus trets facials ens transporten a l’Àsia, on té arrels i on va néixer un esport que ha adoptat com a filosofia de vida. Francesca Fàbregas-Eceiza i Araki (Barcelona, 1998), de mare japonesa nascuda al Brasil i pare català, és la millor karateka catalana del moment, campiona de Catalunya en la modalitat de kata per segon any consecutiu amb només 20 anys i única noia de la Federació Catalana entre les 100 millors del rànquing mundial.

Una esportista d’elit, però, que té clar que la seva prioritat ara mateix és la formació acadèmica. Estudia dret i publicitat i relacions públiques, dues carreres que compagina amb el karate. “Dormo poquet -admet entre rialles-. No m’entreno tant com tocaria, però si no estudio ara se m’endarrerirà tot”. Unes conviccions fermes que li ha inculcat, principalment, el seu pare i entrenador. “Ell sempre ha utilitzat el karate com a mitjà per educar-me. Em va ensenyar a acceptar la derrota com una cosa natural i a posar l’objectiu no en guanyar l’altre, sinó a mi mateixa. El que cal és millorar, perquè si vas millorant arribarà un dia que guanyaràs”.

Aquest perfeccionament, juntament amb una capacitat d’autocrítica i esforç constant, dos dels principis del karate que considera “essencials per a la vida”, l’han portat a ser una referent. El kata és una modalitat que consisteix en una mena de combat imaginari en què es realitzen moviments encadenats en solitari, tot i que també poden ser en parelles, que van des de cops de mans i peus fins a bloquejos, desplaçaments, girs i salts que busquen la millor execució possible per rebre la màxima valoració dels àrbitres. “Jo ho comparo amb un exercici de gimnàstica o de patinatge. Però a banda del component artístic, també té un component que pot semblar agressiu, perquè al cap i a la fi no deixa de ser una art marcial”.

El karate és una part essencial i indispensable de la persona en què s’ha convertit. Però no sempre ha sigut així. Al principi ho vivia com una obligació, una imposició dels seus pares. Quan s’acabava el col·legi i tots els nens es quedaven a jugar al pati, els seus pares se l’enduien a entrenar-se. “Tenia un professor que em deia que el karate és com l’escola, que hi ha dies que no hi vols anar. Però al final, si s’enfoca bé, no només és una manera de fer esport sinó que es pot convertir en un estil de vida”. I ara, amb temps i perspectiva, ho agraeix. “Ha acabat formant part de qui soc”.

Malgrat tot, amb el seu pare fan la broma de comparar el significat de la paraula karate en japonès -que vol dir mà buida, perquè no s’utilitzen armes- amb el fet que a través d’aquest esport no s’hi guanyaran la vida. Per això està prioritzant els estudis, cosa que fa que, segons ella, no estigui preparada per als Jocs Olímpics de Tòquio 2020. L’objectiu eren els Jocs de París 2024, perquè tindria temps d’acabar la universitat: “Sempre he dit que si no ho intento me’n penediré”.

Però de moment sembla que no hi haurà karate a París. Encara no han debutat oficialment en uns Jocs i ja han rebut la notícia que no repetiran. El Comitè Olímpic Internacional (COI), que va incloure’l per primera vegada a Tòquio, ha optat pel surf, l’escalada, l’ skateboard i el breakdance per a París en detriment del karate. “Un dels arguments és que el karate no està dirigit als joves. Però per a mi això és una cosa contradictòria, perquè soc jove i a més hi ha moltes més llicències que en molts altres esports olímpics. Està molt bé anar a un Campionat del Món, però les subvencions i la visibilitat que et donen uns Jocs no te les dona res més”, diu. Malgrat la tristesa que li suposa aquesta decisió, manté l’esperança que sigui revocable. “Per a mi París era l’aspiració que podia tenir a llarg termini. Mantinc aquesta esperança, potser idealista, però és esperança”.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: