L’esforç i la malenconia

"Tot esforç inútil condueix a la malenconia"

José Ortega y Gasset

És gairebé segur que l'estiu produeix estats d'ànims només comprensibles per la relació de la canícula, el relaxament i la sensació de tranquil·litat que ens aparta de qualsevol font de preocupació. Potser per això, ens nega d'una certa malenconia joiosa. No és un estat únic i homologable. França va cremar un 14 de juliol. Potser pel paral·lel més al nord o potser perquè aquesta mateixa calor canicular és capaç d'inflamar totes les injustícies, tots els desitjos i tots els deliris. Ves a saber. L'esforç si bé gairebé mai no és estèril, sembla proporcionalment més absurd a l'implacable termòmetre.

Malenconia agostenca de què, no obstant això, ens rescaten de vegades matins transparents i energètics. Suposaré que avui els ha llevat un d'aquests matins. Doncs passa que ha arribat a les meves mans una carta remesa a la JEC per Markus Winkler, aleshores secretari general del Parlament Europeu, el mes de maig passat. Són coses d'aquestes de la transparència. Al final, existeixen llocs en els quals sol·licites un document i l'acabes obtenint. No en són gaires. No tots són a prop. Si no estan gaire malenconiosos, els explico que l'escrit dirigit al president de la Junta Electoral Central, Segundo Menéndez, contenia una sèrie d'instruccions sobre la comunicació oficial que havia de fer sobre els eurodiputats electes de cada país i resulta que, no se sufoquin, allò que se'ls demana no coincideix amb allò que es va enviar. No sé si tal és el motiu que la tramesa de juramentats a l'Europarlament no la firmés el president de la JEC sinó el vicepresident (els ho vaig explicar a Duel al Gran Ducat). Ves a saber.

L'escrit dirigit al president de la Junta Electoral Central, Segundo Menéndez, contenia una sèrie d'instruccions sobre la comunicació oficial que havia de fer sobre els eurodiputats electes de cada país i resulta que el que se'ls demana no coincideix amb el que es va enviar

El que és inapel·lable és que la carta informava que "la notificació de cada estat membre, basada en els resultats complets de les eleccions europees celebrades en aquest país, ha d'especificar els noms dels candidats electes, juntament amb la seva classificació tal com disposa la votació". A mi això em sona directament al primer llistat publicat al Butlletí Oficial de l'Estat divendres 14 de juny en què es procedia a la proclamació dels 54 electes i que incloïa Puigdemont, Junqueras i Comín. En lloc d'això, com queda dit, la Junta Electoral Central va remetre una carta que afirmava que traslladava els diputats elegits "comunicant que amb aquests s'ha complert amb el requisit de jurament o promesa d'acatament de la Constitució". Són 50. Falten els catalans més Borrell, que després no va prendre possessió mai.

A la carta remesa per Winkler no hi pot haver error, el Parlament l'ha lliurat en perfecte espanyol. Així que el dia 24 de maig, a la JEC li van demanar el llistat de tots els electes i el dia 17 de juny aquesta va remetre un llistat en el qual quedaven exclosos els que no van anar a jurar. Què passa amb aquests eurodiputats? Són als llimbs? L'Europarlament ha de continuar amb un nombre inferior al previst legalment?

No deixin que els envaeixi la malenconia. Què importa això si podem donar imatges d'una paella i una guitarra als programes nacionals?

I encara poden anar més enllà les coses perquè el Brexit és una altra amenaça que té data d'implosió. El Parlament Europeu ha de mantenir el nombre de membres després de la sortida dels britànics i els escons es repartiran entre la resta dels països. Només recordo que Clara Ponsatí es va quedar a la línia de tall per entrar. Espanya tindria en el repartiment 5 escons més i el primer seria per a la catalana.

I què importa ja això?, em diran els més malenconiosos d'entre els malenconiosos estivals.

A algun lloc anirà. De moment en les demandes de vulneració de drets i en les demandes davant del TJUE perquè, la veritat, que et demanin expressament una cosa i enviïs el que tu estimes convenient és, com a mínim, estrany. Ja ho va ser que aquest escrit no el firmés el president de la Junta Electoral Central a qui m'agradaria preguntar algun dia per què.

Però l'agost no és temps de preguntes i molt menys de respostes. És temps d'espera i de maduració. La sega sempre arriba a la tardor. I els esforços que no sempre són inútils.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: