L’escletxa

A aquestes altures, és claríssim que els partits independentistes han renunciat ―si és que mai en van tenir la intenció― a implementar el mandat de l’1 d’octubre, malgrat que els resultats del 21-D ho legitimaven i les formacions no han donat cap explicació als seus votants sobre per què s’ha optat per no fer-ho.

Tot i que l’1 d’octubre, doncs, no ha fructificat a curt termini institucionalment, sí que ha influït tant les condicions sobre les quals s’ha realitzat la política parlamentària i executiva com els imaginaris emancipadors de la societat civil independentista. La raó és que el referèndum va ser el que Ramon Grosfoguel anomena “un esdeveniment”, un fet històric imprevist que genera una nova subjectivitat que, per aprofitar-se, s’ha de transformar en una nova resposta política.

L’esdeveniment de l’octubre de fa dos anys va sacsejar l’Estat i va accentuar la crisi del sistema imposat, a Espanya i Catalunya, després de la dictadura franquista. Com a conseqüència, va desvelar l’existència de dues maneres d’experimentar i interpretar el temps. L’un és el quotidià, el que es desenvolupa en el dia a dia durant una situació política i social estable. L’altre és l’històric, vinculat a la irrupció d’un fet que trasbalsa les condicions econòmiques, polítiques, socials o culturals d’una comunitat, fins al punt que marcarà els esdeveniments futurs. El període comprès entre l’1 d’octubre i el 21 de desembre és un exemple de temps històric, una etapa que sotmet la ciutadania a una mena d’estat d’excepció transitori. Com també es va comprovar, el temps històric, per les emocions i l’acceleració que comporta, cansa. Genera fatiga històrica.

Si bé la repressió estatal i la frenada independentista han tornat a instaurar el predomini del temps quotidià, la mateixa repressió estatal i la mobilització ciutadana pre-referèndum han fet que aquesta preeminència no sigui tan hermètica com la d’abans del setembre del 2017. Ha estat un segellat amb esquerdes, per on s’hi van escolant, com una taca d’oli, les conseqüències materials (exili, presó, pèrdua de l’autonomia) i subjectives (trauma, dolor, ràbia, creativitat, cura) de la vivència del temps històric. D’ara endavant, ni les institucions catalanes ni la societat catalana ―independentista o no― tornaran a ser una còpia fidedigna del que eren. Per als qui han vist la sèrie Chernobyl, podríem dir que l’accident del referèndum va afectar el nucli del reactor de l’ordre autonomista.

Els partits independentistes han renunciat a implementar el mandat de l’1 d’octubre, malgrat que els resultats del 21-D ho legitimaven

És per això que els pactes amb forces que van donar suport al 155 ja no seran vistos de la mateixa manera per bona part de la població catalana. En una lògica de temps quotidiana, pactar amb els socialistes té tot el sentit del món si es vol gestionar el dia a dia d’una comunitat. En una de temps històric, suposa blanquejar una formació que avala la repressió, sobretot si no s’és capaç de fer un Terrassa i tensar la situació fins que les forces socialistes locals es desmarquin dels principis del partit a nivell català. En un marc de temps quotidià, donar suport a Pedro Sánchez per fer fora Mariano Rajoy és comprensible si es lluita contra la corrupció. En un d’històric, suposa oxigenar un partit en declivi i la seva visió de disciplinària, que camufla la negació del dret a l’autodeterminació i l’aval de la repressió amb molletes competencials i promeses de diàleg buides que fan les delícies de l’establishment europeu i de l’electorat català que l’independentisme ha de captar si vol guanyar totes les eleccions per majoria absolutíssima de vots. Som, doncs, en un estat híbrid ―desconec si temporal―, en què la interpretació del temps quotidià es fa tenint en compte els esdeveniments i les sensacions experimentades durant el temps històric.

Part de l’habilitat d’un estadista es basa en la reacció davant de fets imprevistos ―la moció de censura a Mariano Rajoy― i la previsió de situacions que poden passar ―pactar amb unionistes allà on l’independentisme no suma o existeixen desavinences entre les seves forces polítiques. ERC, JxCat i CUP han demostrat no ser especialment vius en cap dels dos àmbits. Situacions com les de la Diputació de Barcelona o l’Ajuntament de Sant Cugat es podrien haver evitat si hi hagués una estratègia conjunta i, sobretot, un relat compartit per gestionar les contradiccions inherents en l’exercici del poder polític. De fet, aquestes eleccions municipals haurien estat un bon moment per acabar amb les xarxes clientelars, sobretot del PDeCAT, als municipis en què porta dècades governant, tot emprant l’excepcionalitat històrica de construir una República en què la transparència n’és una peça clau.

Si mai els partits independentistes volen avançar junts, els caldrà entendre que la mentalitat quotidiana i la històrica acompanyaran bona part de la societat catalana durant molts anys, i adaptar les seves accions en conseqüència.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: