Les rates i la història

La màfia no seria tan eficaç ni entranyable sense la tasca lloable dels seus fidelíssims recaders. Diumenge passat, l’editor i antic alt càrrec d’Esquerra, Eduard Voltas, celebrava a Twitter que el PSC hagués qüestionat el finançament públic de l’Institut Nova Història (agrupació liderada per Jordi Bilbeny i coneguda per reivindicar orígens catalans en figures tradicionalment abanderades per l’espanyolisme), lamentant també que la iniciativa contra una suposada lectura escassament científica de la història no hagués sorgit d’un partit independentista. En poc temps, la piulada en qüestió provocava una interessant reacció tuitaire, en la qual fins i tot el conducàtor en cap d’ERC a les xarxes, Gabriel Rufián, exigia no finançar amb caler públic cap entitat practicant de “pseudohistòria”, comparant el cas als negacionistes de les vacunes i als guillats que encara veuen la terra plana. 

Que el pobre Eduard Voltas pontifiqui sobre com repartir els calés que ens furta Hisenda, ell que té quasi dos terços de panxa sufragats per la catalana tribu, ja és un motiu prou joiós com per llevar-se més animat en aquestes setmanes de canícula. També ho és que Esquerra, interessada en no parlar de les retallades-Aragonès, hagi intentar desfermar una polèmica sense solta ni volta, bombardejant una institució que no només fou guardonada pel partit republicà (que li atorgà el Premi Nacional Lluís Companys l’any 2013), sinó que només ha rebut calés públics quan li foren regalats per un tal Joan Puigcercós, el gran valedor d’en Voltas durant el tripartit. Però tot això són minúcies, estimats lectors, si ho comparem al fet que el neoautonomisme indepe hagi hagut d’inventar aquesta brega amb l’INH per fer-se més amable als espanyols, jugant la suadíssima carta del rigor científic.

De cridar “mori el Borbó”, Tardà i els seus aprofitaran la mínima per recordar als espanyols que ells també poden retallar la pasta a tota institució que faci olor de catalanitat pura

Jo no sé si a l’INH fan història, pseudohistòria o protohistòria, o si promouen unes mandangues tals com les que, fa ben poc, el doctor Oriol Junqueras escrivia en una revista quan afirmava que “el paganisme de Grècia o Roma, com les religions màgiques, no tenia moral.” Al seu torn, m’interessa ben poc si Colom o Cervantes eren catalans, perquè –com pot entendre qualsevol persona entenimentada– això de ser de la nostra secta comença a ser un motiu més vergonyant que cap altra humana condició. El que sí que em cou és veure tot l’independentisme políticament correcte doctorant-se sobtadament en tècniques historiogràfiques i apel·lant a l’esperit científic simplement per criticar una institució que, com l’ANC, està intentant escapar de la influència del poder polític. A mi no sé quan m’han costat les suposades xorrades de l’INH, estimat Rufi, però sé que tu em robes molt més.

Fa molta gràcia veure com Esquerra intenta enximplar la base de l’independentisme fent-se la santa i criticant les institucions o actituds que, a ulls dels espanyols, promouen la fantasia històrica o el racisme. De cridar “mori el Borbó”, Tardà i els seus aprofitaran la mínima per recordar als espanyols que ells també poden retallar la pasta a tota institució que faci olor de catalanitat pura. La tècnica és tan barroera que fins i tot fa riure: es magnifica l’impacte d’institucions com ara l’INH, s’aprofita un dels teus sicaris a les xarxes per desacreditar-la gratuïtament (quan tu mateix, insisteixo, li has donat aire!), i una vegada dipositat el formatget, simplement has d’esperar que les rates facin la seva feina. Primer va ser el Front Nacional, després ha estat la pseudohistòria, i demà passat ves a saber quin serà l’àmbit d’escrutini de tots els esperits científics de la nova República.

Els mateixos apologetes del discurs objectiu sobre la història, fixeu-vos si la cosa té pebrotera, són els esperits clínics que han pervertit el valor històric d’un esclat polític i cívic tan recent com l’1-O que, segons la seva docta lectura, ha passat ràpidament de ser un referèndum que s’havien compromès a aplicar a una celebració de la democràcia participativa que tenia la intenció de pressionar l’Estat i fer que el món ens mirés durant el telenotícies vespertí. Aquests són els nous historiadors del país, amics meus, i aquesta és la seva ciència objectiva. Doncs vista la cosa, ai las, potser em sortirà més a compte de pensar que Heròdot, pobret fill meu, també era català.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: