Les plantades de Martínez Benazet i la renúncia posposada d’Albert Font

La pandèmia fa estralls en diferents fronts. Malauradament. La gestió sanitària està passant un examen de dimensions desconegudes. I els equilibris per intentar mantenir, encara que sigui a empentes i rodolons, l’actual sistema econòmic, aquí i arreu, encara ho compliquen més tot. I sinó que li ho diguin al ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, l’home que va fer el salt del SAAS al ministeri amb la idea i l’encàrrec d’acabar de polir la reforma sanitària i que s’ha trobat enmig d’una crisi descomunal que l’ha portat a plantar-se tres o quatre vegades. També a la CASS baixen aigües tèrboles.

Martínez Benazet (MB7) era ja abans de la pandèmia peça clau en l’engranatge de l’equip de Xavier Espot. Fins i tot abans que Demòcrates guanyés les eleccions, molt abans que es formalitzés el pacte tripartit, el llavors director assistencial del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) sabia que seria ministre. L’únic que inicialment no entrava en les seves travesses era haver de fer campanya i presentar-se a les eleccions. Però hi ha coses que no sempre es poden triar. Ara, un any llarg després d’haver iniciat el camí executiu i amb un viacrucis pandèmic pel mig, MB7 ha de triar entre salut i economia. I no sempre és senzill.

​El titular ministerial és ara partidari d’un confinament per fer net i mirar de reduir la incidència de la Covid; però el sector economicista del gabinet ministerial hi està radicalment en contra

De fet, més formalment o menys formalment, el titular de Salut ha posat la dimissió sobre la taula. Tres, quatre cops, fins i tot. Que marxa, que se’n va, que està fart. La darrera, segons algunes fonts, hauria estat aquest dimarts mateix. El responsable ministerial és partidari, ara, d’un confinament que ajudi a fer neteja, a rebaixar la infecció disparada del coronavirus al Principat. L’anterior dimissió, per dir-ho d’alguna manera, havia estat, justament, el dilluns després d’aquell cap de setmana protagonitzat per aquells missatges contradictoris llançats pel Govern.

De fet, Martínez Benazet, en una roda de premsa un divendres al migdia va posar sobre la taula que el confinament podia caure en qualsevol moment. Que la taxa de reproducció (la R0) havia arribat a l’1,9 i que si superava el 2… en un moment va afirmar que obligaria a confinar i en un altre passatge de la mateixa compareixença, cinc minuts després, va afirmar que no estava clar, que calia valorar, també, altres factors. El dubte, però, ja quedava en l’ambient. A través de les xarxes socials, del Twitter, el Govern es va encarregar d’afirmar hores després que no estava previst un confinament. Era l’avantsala del llarg cap de setmana del Pilar. Els dos missatges deixaven clara l’escletxa que persisteix al Govern.

espot mb7 font
Xavier Espot, d’esquena, amb Joan Martínez Benazet i Albert Font a la dreta durant la visita a un centre sociosanitari.

Digui el que vulgui Xavier Espot o Déu nostre senyor, era evident, és evident, que dins del gabinet ministerial hi ha veus discordants. Hi ha, almenys, dos bàndols ben marcats. El sanitari i l’economicista. És clar que aquesta divisió, aquesta distinció, és ‘facilona’. Simplista. Però va bé perquè ens entenguem. I en la bretxa hi ha una part de l’enuig i el malestar de Martínez Benazet causat pel fet que el sector economicista li ha frenat algunes de les propostes sanitàries que hauria impulsat fent cas del seu equip.

L’exdirector assistencial del SAAS va fer el salt al ministeri amb la idea, l’objectiu, d’acabar de perfilar la reforma sanitària i desencallar quatre o cinc temes que ell considera claus i que fa anys i panys que estan morts de riure

Quedi clar, però, que MB7 també ha tingut algun enfrontament que altre amb els que durant la primera etapa de la primera onada de la pandèmia eren els seus assessors de referència, aquelles joves biotecnòlegs del país amb els quals, d’un temps ençà, no sempre ha anat a l’una. El ministre dels gats i de la proximitat aparent amb la ciutadania durant el confinament de la primera onada és un home que es fa valdre. Que necessita saber-se amb la raó. En això s’entenen, asseguren les fonts, amb el cap. Espot té en Martínez Benazet un dels seus grans suports. I a l’inrevés.

La situació no és gens fàcil. Fins ara, però, MB7 ha evitat engegar-ho tot a rodar malgrat els advertiments. El cansament físic i mental també hi és. Hi és en tot l’executiu com hi és en la societat. Però la pressió a la qual està sotmès el titular de Salut és evident. A més, hores d’ara, és un dels integrants del gabinet ministerial que més està pagant allò del ‘morir d’èxit’ de la primera onada de la Covid. Lluny d’aquelles adulacions, ara ja no són tot flors i violes. I el futur és incert i desencoratjador.

El tercer pagador i la dimissió a la CASS

A MB7 se li rebel·len els metges, el Col·legi Oficial, s’entén. I tampoc no té el més bon rotllo possible amb la CASS. Parlant amb propietat, com a mínim amb el seu president. El també metge Albert Font ha tingut més d’una topada amb el ministre. Asseguren les fonts consultades que la relació que mantenen és mínima. La justa i necessària per trampejar la situació que els toca gestionar i punt i a part. A Font, el cribratge serològic massiu defensar pel ministre ja a la primera etapa de la pandèmia no se li va posar bé. Però no és aquest el motiu que ha dut el president de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS) a presentar la dimissió. I en aquest cas sí que molt més formal.

El metge que presideix la CASS no sempre veu les coses de la mateixa manera que es defensen al ministeri, però l’element essencial i encara no resolt és la demanda del Govern que la parapública estableixi el règim del tercer pagador de manera generalitzada

Fa unes setmanes, d’això. I la renúncia continuaria sobre la taula amb un temps per a la reflexió d’un parell de mesos. Com una parella, vaja, que sembla que va pel camí del trencament però no ho té clar. Font, Albert, va presentar la dimissió al cap de Govern. Hi ha diferents aspectes que no convencen al president de la CASS. La qüestió de les consultes telemàtiques -i el finançament d’aquestes- o el que considera un descontrol sanitari que acaba repercutint en les arques de la parapública serien dos dels motius de l’home que va pugnar tant i tant per situar-se al capdavant de la CASS.

Però l’element essencial, clau, va ser un altre. El Govern hauria demanat fa unes setmanes a la CASS que d’una vegada per sempre la parapública establís el règim del tercer pagador. És a dir, que davant de qualsevol acte sanitari, o de la immensa majoria, l’afiliat només hagi d’assumir, des del primer moment, la part que li pertoca. La majoria del consell d’administració de la CASS hi va mostrar el seu acord. Font, no. El president de la parapública és del parer que el règim del tercer pagador fomenta actes, consultes, innecessàries. O, almenys, no urgents.

En quedar-se tant sol, en ser clarament l’únic que s’oposava a un mandat governamental, Font, designat president membre de la CASS per obra i gràcia del Govern, va presentar la renúncia al cap de l’executiu, a Xavier Espot. Tots dos, segons les fonts consultades, van mantenir una trobada a soles i van decidir donar-se un temps. Aparcarien la discussió, la matèria, un parell de mesos. I ja en tornarien a parlar. La dimissió, en aquest cas, segueix a la taula. Però congelada. Ep, però no hi ha problema. El Govern està unit i no hi ha cap mena de divergència. Cap ni una.

altaveu.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Les plantades de Martínez Benazet i la renúncia posposada d’Albert Font

La pandèmia fa estralls en diferents fronts. Malauradament. La gestió sanitària està passant un examen de dimensions desconegudes. I els equilibris per intentar mantenir, encara que sigui a empentes i rodolons, l’actual sistema econòmic, aquí i arreu, encara ho compliquen més tot. I sinó que li ho diguin al ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, l’home que va fer el salt del SAAS al ministeri amb la idea i l’encàrrec d’acabar de polir la reforma sanitària i que s’ha trobat enmig d’una crisi descomunal que l’ha portat a plantar-se tres o quatre vegades. També a la CASS baixen aigües tèrboles.

Martínez Benazet (MB7) era ja abans de la pandèmia peça clau en l’engranatge de l’equip de Xavier Espot. Fins i tot abans que Demòcrates guanyés les eleccions, molt abans que es formalitzés el pacte tripartit, el llavors director assistencial del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) sabia que seria ministre. L’únic que inicialment no entrava en les seves travesses era haver de fer campanya i presentar-se a les eleccions. Però hi ha coses que no sempre es poden triar. Ara, un any llarg després d’haver iniciat el camí executiu i amb un viacrucis pandèmic pel mig, MB7 ha de triar entre salut i economia. I no sempre és senzill.

​El titular ministerial és ara partidari d’un confinament per fer net i mirar de reduir la incidència de la Covid; però el sector economicista del gabinet ministerial hi està radicalment en contra

De fet, més formalment o menys formalment, el titular de Salut ha posat la dimissió sobre la taula. Tres, quatre cops, fins i tot. Que marxa, que se’n va, que està fart. La darrera, segons algunes fonts, hauria estat aquest dimarts mateix. El responsable ministerial és partidari, ara, d’un confinament que ajudi a fer neteja, a rebaixar la infecció disparada del coronavirus al Principat. L’anterior dimissió, per dir-ho d’alguna manera, havia estat, justament, el dilluns després d’aquell cap de setmana protagonitzat per aquells missatges contradictoris llançats pel Govern.

De fet, Martínez Benazet, en una roda de premsa un divendres al migdia va posar sobre la taula que el confinament podia caure en qualsevol moment. Que la taxa de reproducció (la R0) havia arribat a l’1,9 i que si superava el 2… en un moment va afirmar que obligaria a confinar i en un altre passatge de la mateixa compareixença, cinc minuts després, va afirmar que no estava clar, que calia valorar, també, altres factors. El dubte, però, ja quedava en l’ambient. A través de les xarxes socials, del Twitter, el Govern es va encarregar d’afirmar hores després que no estava previst un confinament. Era l’avantsala del llarg cap de setmana del Pilar. Els dos missatges deixaven clara l’escletxa que persisteix al Govern.

espot mb7 font
Xavier Espot, d’esquena, amb Joan Martínez Benazet i Albert Font a la dreta durant la visita a un centre sociosanitari.

Digui el que vulgui Xavier Espot o Déu nostre senyor, era evident, és evident, que dins del gabinet ministerial hi ha veus discordants. Hi ha, almenys, dos bàndols ben marcats. El sanitari i l’economicista. És clar que aquesta divisió, aquesta distinció, és ‘facilona’. Simplista. Però va bé perquè ens entenguem. I en la bretxa hi ha una part de l’enuig i el malestar de Martínez Benazet causat pel fet que el sector economicista li ha frenat algunes de les propostes sanitàries que hauria impulsat fent cas del seu equip.

L’exdirector assistencial del SAAS va fer el salt al ministeri amb la idea, l’objectiu, d’acabar de perfilar la reforma sanitària i desencallar quatre o cinc temes que ell considera claus i que fa anys i panys que estan morts de riure

Quedi clar, però, que MB7 també ha tingut algun enfrontament que altre amb els que durant la primera etapa de la primera onada de la pandèmia eren els seus assessors de referència, aquelles joves biotecnòlegs del país amb els quals, d’un temps ençà, no sempre ha anat a l’una. El ministre dels gats i de la proximitat aparent amb la ciutadania durant el confinament de la primera onada és un home que es fa valdre. Que necessita saber-se amb la raó. En això s’entenen, asseguren les fonts, amb el cap. Espot té en Martínez Benazet un dels seus grans suports. I a l’inrevés.

La situació no és gens fàcil. Fins ara, però, MB7 ha evitat engegar-ho tot a rodar malgrat els advertiments. El cansament físic i mental també hi és. Hi és en tot l’executiu com hi és en la societat. Però la pressió a la qual està sotmès el titular de Salut és evident. A més, hores d’ara, és un dels integrants del gabinet ministerial que més està pagant allò del ‘morir d’èxit’ de la primera onada de la Covid. Lluny d’aquelles adulacions, ara ja no són tot flors i violes. I el futur és incert i desencoratjador.

El tercer pagador i la dimissió a la CASS

A MB7 se li rebel·len els metges, el Col·legi Oficial, s’entén. I tampoc no té el més bon rotllo possible amb la CASS. Parlant amb propietat, com a mínim amb el seu president. El també metge Albert Font ha tingut més d’una topada amb el ministre. Asseguren les fonts consultades que la relació que mantenen és mínima. La justa i necessària per trampejar la situació que els toca gestionar i punt i a part. A Font, el cribratge serològic massiu defensar pel ministre ja a la primera etapa de la pandèmia no se li va posar bé. Però no és aquest el motiu que ha dut el president de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS) a presentar la dimissió. I en aquest cas sí que molt més formal.

El metge que presideix la CASS no sempre veu les coses de la mateixa manera que es defensen al ministeri, però l’element essencial i encara no resolt és la demanda del Govern que la parapública estableixi el règim del tercer pagador de manera generalitzada

Fa unes setmanes, d’això. I la renúncia continuaria sobre la taula amb un temps per a la reflexió d’un parell de mesos. Com una parella, vaja, que sembla que va pel camí del trencament però no ho té clar. Font, Albert, va presentar la dimissió al cap de Govern. Hi ha diferents aspectes que no convencen al president de la CASS. La qüestió de les consultes telemàtiques -i el finançament d’aquestes- o el que considera un descontrol sanitari que acaba repercutint en les arques de la parapública serien dos dels motius de l’home que va pugnar tant i tant per situar-se al capdavant de la CASS.

Però l’element essencial, clau, va ser un altre. El Govern hauria demanat fa unes setmanes a la CASS que d’una vegada per sempre la parapública establís el règim del tercer pagador. És a dir, que davant de qualsevol acte sanitari, o de la immensa majoria, l’afiliat només hagi d’assumir, des del primer moment, la part que li pertoca. La majoria del consell d’administració de la CASS hi va mostrar el seu acord. Font, no. El president de la parapública és del parer que el règim del tercer pagador fomenta actes, consultes, innecessàries. O, almenys, no urgents.

En quedar-se tant sol, en ser clarament l’únic que s’oposava a un mandat governamental, Font, designat president membre de la CASS per obra i gràcia del Govern, va presentar la renúncia al cap de l’executiu, a Xavier Espot. Tots dos, segons les fonts consultades, van mantenir una trobada a soles i van decidir donar-se un temps. Aparcarien la discussió, la matèria, un parell de mesos. I ja en tornarien a parlar. La dimissió, en aquest cas, segueix a la taula. Però congelada. Ep, però no hi ha problema. El Govern està unit i no hi ha cap mena de divergència. Cap ni una.

altaveu.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: