Les galàxies de Sisa

A Catalunya no sabem gaire què fer-ne, dels estrambòtics. O, més ben dit, sabem què n’hem de fer si no volem fer-los gaire cas, i és titllar-los d’“estrambòtics”, riure’ls educadament les gràcies i dedicar-los aquesta mena d’atenció difusa que es dedica als llampats tocacampanes. En realitat, no és cap innovació nostrada, sinó la manera que té un cos social de mantenir l’ordre gràcies a aquesta mena de judo cultural que és l’acceptació del rebel, del dandi, de l’extravagant. Per això resulta tan difícil situar el corrent lúdic (psicodèlic, dalinià) de la cultura catalana. Penso en l’obra de Pau Riba (o dels Màquina!, de Jordi Batiste i Enric Herrera, pioners en el rock progressiu psicodèlic). D’acord, l’acceptem com l’oposat binari del seny, i ens la concedim de tant en tant, però mantenint-la sempre a una certa distància de seguretat, on es mantenen les amenaces. Té sentit, doncs, canonitzar-la, si el que busca tota aquesta tradició és sacsejar-se de sobre les inèrcies i esbandir boires mentals? La publicació de les 600 pàgines d’Els llibres galàctics (Anagrama), que reuneixen en dos volums més de quaranta anys de composició i d’escriptura, ens obliga a examinar la pregunta, per bé que Sisa, com Riba, com els grans noms d’aquesta tradició oniricopsicodèlica, ja estigui, si no canonitzat, a bastament reconegut. També cal examinar què diem quan diem Sisa. Un bon elogi a la seva obra seria utilitzar amb gràcia les cometes quan parlem de “Sisa”, i deixar en Sisa (Jaume) per a les domesticitats i les privadeses. Ja és gairebé un lloc comú parlar de les diverses màscares de Sisa, del batibull de personatges (de Solfa, del Viajante, d’Armando Llamado, de Ventura Mestres) i d’una voluntat pessoana d’escriure, en musical i a la catalana, un drama em gente.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: