Les flors del mal?

Llegeixo, morta de pena, que Patrimonio Nacional gastarà 114.000 euros en flors tallades per a la decoració de la Casa del Rei (el lloc on viu el rei d’Espanya). La pasta servirà per ornamentar les sales dels palaus de Madrid i El Pardo durant visites d’estat, Pasqües Militars o recepcions del cos oficial de diplomàtics. Faran servir 10.000 flors de 66 espècies diferents.

Adoro les flors, els jardins, els floristes, els poms i els rams. És fàcil, i en certa manera lògic, considerar les flors una partida supèrflua. Si hi ha nens que no mengen, que no tenen aigua, calefacció o colònies, què fa un estat gastant en flors, oi? Les flors no són necessàries, com el vi, com els quadres, com els llibres. Són bellesa. I la bellesa només se la pot permetre qui té cobertes les necessitats bàsiques.

Jo m’he fet, com a escriptora, amb dues escriptores, molt diferents, que als llibres sempre hi han posat flors: Rodoreda i Parker. Hi ha un conte de la Parker on la protagonista s’està de menjar per poder comprar flors per rebre l’amant. Quan he viatjat pel País Basc o pels pobles de França he vist, xocada, els balcons dels ajuntaments, les rotondes, plens de flors i més flors. I he comparat, esclar. M’he dit: “Ostres… Aquests sí que tenen pressupost…” A Catalunya no en tenim gaires, de flors, perquè de peles no ens en sobren. Les nostres rotondes i els nostres balcons municipals en general estan buits. Les flors volen aigua i jardiners.

Quin greu la partida de flors de la Casa del Rei per fer aquells centres xarons, tan poc silvestres, tan senyors, tan blancs, sempre. Quin greu que les flors no siguin per a tothom, perquè de la mateixa manera que els presoners perden vista per culpa de no tenir horitzó, estic segura que els habitants de la metròpoli perden capacitat d’emocionar-se amb els colors i les formes de les flors. Quin temps, aquell en què les dones se les posaven al pit, a tall de fermall. Quina nostàlgia aliena.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: