Les escoles rurals, un laboratori educatiu

Una classe de primària canta la cançó d’aniversari que va popularitzar el Club Super3 perquè hi ha dos companys que fan anys. Però en aquesta típica escena escolar hi ha dos detalls que la fan diferent: només hi ha una desena d’alumnes a l’aula i, per les corones que reben els dos nens, es dedueix que un fa 6 anys i l’altre 7. Això és perquè a la classe s’hi barregen nens d’edats diferents. Les aules multigrau com aquesta són una característica que defineix les escoles rurals, centres educatius únics als pobles on no hi ha prou alumnes com per tenir un grup per cada nivell educatiu. A Catalunya, on la despoblació a l’interior va forçar la creació d’aquestes escoles, avui n’hi ha unes 300.

Alguns centres s’agrupen en ZER (zones d’escolarització rural), formades per entre dues i set escoles d’un entorn pròxim que comparteixen recursos -per exemple, mestres especialistes d’anglès o de música-, tot i que respecten la identitat pròpia de cada nucli. Però lluny de ser centres ancorats en el passat, les escoles rurals han aprofitat les seves característiques per convertir-se en un laboratori de pràctiques educatives que, amb els anys, s’han estès a les escoles ordinàries.

“L’escola ha de ser el reflex de la societat. El que està fora de lloc és agrupar-se per edats, com si això fos garantia d’alguna cosa. Pensar que tots els alumnes d’un mateix grup tenen les mateixes competències no és real”, argumenta el Josep, que ha sigut set anys director de l’escola Virolai, de Puigdàlber (Alt Penedès), que pertany a la ZER Cep de Sis. Si el món dels adults -el laboral o el personal- no està dividit per edats, tampoc ho hauria d’estar l’escola, diu. Per a ell, l’ideal és agrupar l’alumnat per “capacitats i interessos”, tant en les escoles rurals com en la resta de centres ordinaris. Encara que de manera molt més quirúrgica i desafiant les obligacions administratives, és cert que hi ha escoles i fins i tot instituts que barregen els estudiants sense tenir-ne en compte les edats.

Ara bé, els experts avisen de la complexitat de gestionar les aules multigrau. Laura Domingo, professora i investigadora del departament de Pedagogia i membre del grup de recerca GREUV de la Universitat de Vic, alerta que barrejar nens de diferents edats no garanteix beneficis ni resultats per si mateix. “No és màgia, els resultats depenen d’altres variables, com per exemple el paper dels mestres”, afirma. En aquest sentit, hi ha estratègies que poden ajudar: les metodologies més actives i participatives, com treballar per projectes, ambients, tallers o racons o el rol de tutor que adopten els més grans sobre els més petits. “Ensenyar és aprendre dues vegades”, argumenta Domingo.

Adaptar-se a cada alumne

¿I això, a la pràctica, com es fa? Amb molta planificació i organització, diuen els mestres. “No tots els alumnes d’una classe fan el mateix i no tots els que tenen la mateixa edat fan el mateix. Ens adaptem al nivell de cada alumne”, explica el Josep. A l’altra escola d’aquesta ZER, Les Moreres, de Santa Fe del Penedès, també flexibilitzen els aprenentatges aprofitant que són pocs alumnes a l’aula. “Intentem fer un ensenyament individual per a cada nen. Això permet que no es noti tant quan un nen va per sota del que li tocaria, que s’acostumin més a la diferència i que tinguin més autonomia”, apunta la directora del centre, Maria Jesús Rodríguez. “Adaptar-se al ritme dels alumnes permet a les escoles rurals ser més inclusives”, afegeix la investigadora.

Domingo, però, reconeix que sovint les escoles rurals estan “idealitzades”, en molts casos també pels docents de centres ordinaris. Les veuen com un oasi, gràcies a l’ambient familiar i a les baixes ràtios que tenen. “L’escola rural té unes potencialitats que es poden aprofitar… o no”, diu Domingo, que fa ressaltar que tenir pocs nens a classe no garanteix que l’ensenyament sigui millor. A més, avisa que encara hi ha mestres reticents a aplicar les noves metodologies d’aprenentatge i que, per tant, hi ha moltes escoles rurals que segueixen sistemes tradicionals. “Jo he vist vuit o nou nens en una classe i cadascun amb un llibre de text diferent”, exemplifica.

La investigadora apunta tres problemes més. Si el sistema ja pateix una gran mobilitat dels claustres -la taxa d’interins és del 30% a Catalunya-, en un centre rural encara es nota més. “Tenir entre un 60 i un 70% de permanència del professorat vol dir que si tens tres mestres, un se te’n va segur”, apunta Domingo. Una altre greuge comparatiu amb la resta d’escoles és la dificultat -o impossibilitat- de tirar endavant activitats extraescolars, que costen de mantenir perquè hi ha pocs nens i perquè sovint viuen lluny de l’escola. I també afronten un factor distorsionador: l’anomenat “turisme escolar”, que es produeix quan hi ha famílies que trien el lloc on viure per l’escola on volen portar els fills. “Això provoca que escoles petites creixin de manera artificial, cosa que distorsiona el projecte i el poble”, afirma Domingo.

Una via per repoblar

Alhora, però, és cert que l’arribada de famílies a pobles molt petits ha permès mantenir obertes escoles que penjaven d’un fil. Segons dades del departament d’Educació, ara hi ha dues escoles -La Baumeta, a Santa Maria de Besora, i Mossèn Ramon Muntanyola, a Els Omells de Na Gaia- que tenen sis alumnes, un més del mínim que es requereix per mantenir el centre obert. El conseller, Josep Bargalló, va parlar fa uns mesos de la necessitat d’obrir escoles rurals ara tancades com una via per fer front a la falta de gent jove en segons quines comarques. “Ens surt més cara la despoblació que obrir una escola rural”, va dir.

Però més enllà de garantir-ne la supervivència, des del sector demanen més formació específica a les universitats, com una menció de mestre rural que impulsa la UB o un màster que s’impartirà el curs que ve a la mateixa universitat. Tot plegat, diuen, per formar els mestres del futur tenint en compte les especificitats de les escoles rurals, les escoles de les tres p : pública, de poble i petita.

Un sector petit en pes però important al territori

A Catalunya, hi ha 278 escoles rurals. La majoria s’agrupen en ZER (zones d’escolarització rural), que aglutinen entre 2 i 7 escoles. N’hi ha 88 en total, sobretot a les Terres de l’Ebre, Lleida i la Catalunya Central.

Uns 11.000 alumnes estudien en escoles rurals. N’hi ha 10 que tenen menys de 10 alumnes. Les dues més petites, a Santa Maria de Besora i els Omells de na Gaia, en tenen sis, un alumne més del mínim.

Més de 1.400 docents treballen en els 851 grups que hi ha a les escoles rurals. Fan també de secretaris i s’ocupen de la burocràcia del centre. De mitjana, tenen 13 nens a cada aula.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: