Les coses que han fet aquests romans

Rate this post

L’altre diumenge vaig escriure aquí que l’independentisme podia passar-se els 55 dies de campanya fins al 21-D lamentant-se que cap país no és  ningú per convocar-li les eleccions a cap altre, etcètera, o presentar-s’hi per intentar guanyar-les de nou i, si és possible, amb la màxima unitat. Per paradoxal o aporístic que pugui semblar, participar i guanyar és l’única manera que té -o gairebé- de fer front a uns comicis que, en l’extrem, podrien legitimar a les urnes l’expulsió de l’independentisme de les institucions catalanes per ordre ministerial -el 155- i fins i tot la mort civil o política dels seus principals dirigents. D’aquests presos polítics, els Jordis, a qui aquesta setmana s’han afegit el vicepresident Junqueras i 7 consellers. Vist el que no s’havia vist a Catalunya i a Espanya des dels anys trenta del segle passat, el repte del 21-D s’ha convertit en un imperatiu ètic no només per a l’independentisme sinó per a qualsevol demòcrata.

Les coses que s’han vist aquesta setmana. No hi ha decisió política o judicial a acatar ni de bon tros a respectar quan són l’odi pur i dur i l’abús del poder, encara que sigui l’obtingut legítimament, el motor que les mou. No n’hi ha prou amb adjectivar com a  “desproporcionades” les decisions de la jutgessa de l’Audiència Nacional, com fan els dirigents del PSC, precisament perquè són decisions dels jutges, no dels venedors de crispetes. D’aquí a assumir amb la moral del ramat la imposició de l’antipolítica i del desvergonyiment només hi ha un pas. És molt poca la distància entre aquesta actitud acrítica i això tan desgraciadament espanyol de l'”alguna cosa hauran fet” o el “Perquè déu n’hi do les coses que han fet!” (Felipe González, aquest dissabte a El País, en una entrevista de 5 preguntes). Hi falta molt poc, per donar per bo aquest terrible “potser” -“Si haguessin dit que acceptaven la Constitució i que abandonaven la línia delictiva, potser alguna cosa hauria canviat” – que, segons el fiscal de fiscals José Manuel Maza, podria haver evitat la presó als membres del govern legal i legítim de Catalunya.

L’equidistància ja només pot ser el refugi dels covards o els miserables davant de l’ingrés en presó preventiva i incondicional de mig govern català mitjançant una interlocutòria condemnatòria construïda sense judici. Mal girbada a quatre mans pel fiscal general de l’Estat, braç executor de la política judicial del Govern del PP i els seus aliats de Cs i el PSOE, i una jutgessa encantada de donar-ho-tot-per-la-pàtria-lliure-d’independentistes que també ha dictat ordres de recerca i captura internacionals per al president Carles Puigdemont i la resta del Govern, 4 consellers més. Un Puigdemont que segueix la trista tradició, exiliat com tants i tants altres presidents catalans per a sorpresa de mig món.

El problema és que la justícia espanyola considera violent per naturalesa el fet de manifestar-se per la independència

“Perquè déu n’hi do les coses que han fet!” En les manifestacions per la independència, en les quals van participar centenars de milers de persones, hi va haver menys “violència insurreccional” que a qualsevol vaga general celebrada fins ara. El problema és més aviat que la justícia espanyola considera “violent”, per naturalesa, el fet de manifestar-se per la independència de Catalunya. És en les manifestacions contra la independència i en els seus prolegòmens -accions nocturnes d’assetjament a Catalunya Ràdio, per exemple, amb llançament de pedres inclòs- on s’ha desencadenat la violència ultra parapetada rere les molt constitucionals banderes espanyoles amb què s’emboliquen Arrimadas, Albiol o Iceta. Ells, que, per descomptat, no tenen res de “nacionalistes”. Van ser les porres dels antiavalots de la policia espanyola -i se’m trencarà la mà d’escriure-ho- l’única cosa que va impedir als del no i els del sí a la independència votar lliurement al referèndum prohibit de l’1-O. Són membres de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia els responsables de la violència, del tracte vexatori al que, segons els advocats, s’ha sotmès als consellers en el trasllat des de l’Audiència Nacional a la presó d’Estremera. Inclosos els insults homòfobs que tothom ha pogut sentir contra el vicepresident Junqueras i que vergonyosament es banalitzen a les xarxes fins i tot per part d’una exministra del PSOE, María Antonia Trujillo, per a més inri doctora en Dret i professora de Dret Constitucional.

És aquesta violència estructural tan antiga contra el dissident independentista per part dels poders de l’Estat espanyol la que aflora de manera perversa, mitjançant un procediment d’inversió de la culpa i la responsabilitat, en qualsevol decisió relacionada amb el procés. Aquesta tècnica, feixisme pur, és el que explica que el ministre d’Afers Estrangers, Dastis, fos capaç d’acusar de violents als independentistes malgrat que les imatges que acompanyaven l’entrevista a la BBC, que va considerar falses, revelaven justament el contrari: la brutalitat de les càrregues policials contra els votants de l’1-O. Ni Goebbels ho hauria fet millor.

És en aquest marc que es pot interpretar el que hem vist aquesta setmana. Qualsevol jurista sap i així ho estableix el Codi Penal espanyol, que no hi ha delicte de rebel·lió sense alçament armat. I com que no n’hi ha en l’actuació dels càrrecs del Govern, s’inclou per si de cas el delicte de sedició en la querella del fiscal i la interlocutòria condemnatòria de la jutgessa que els envia a presó. El de sedició i el que faci falta mentre el resultat final sigui el prejutjat a l’Audiència Nacional i el precuinat en la Moncloa, com demostra el fet que el Tribunal Suprem deixés en llibertat a Carme Forcadell i els membres de la Mesa del Parlament malgrat que la querella de Maza contra ells és idèntica a la qual ha portat a la presó als membres del Govern.

S’empresona el Govern amb un “talla i enganxa” del que cada dia vocifera el PP i els seus aliats polítics, mediàtics i policials

Qualsevol jurista sap, igualment, que una justícia normal no empresona ningú pel que fan altres, el presumpte risc de fuga de Junqueras i els consellers establert a partir del fet que Puigdemont i altres membres del Govern s’hagin establert a Bèlgica, la qual cosa en principi no té res d’il·legal. Una justícia normal, en fi, no actua a partir de juridificar i convertir en prova incriminatòria els vímets d’un relat condemnatori teixit per d’altres. S’empresona mig Govern a partir d’un exercici de “talla i enganxa” d’allò que dia rere dia vociferen els portaveus del Govern espanyol i del PP i els seus aliats polítics, mediàtics i policials.

La diferència entre la presumpta “postveritat” independentista i la de Maza i l’Audiència Nacional és que la primera potser t’enfonsa en la frustració, però la segona et porta a la presó. Vet aquí una de les moltes asimetries que converteixen en insostenible el relat unionista sobre la presumpta igualtat de tots els “espanyols” davant de la llei. El sistema politicojudicial espanyol ha posat sota sospita dos milions de ciutadans catalans per les seves idees polítiques, és a dir, per aspirar a la independència o, simplement, que es pugui decidir sobre això mitjançant una votació democràtica. Ho demostra el fet que la repressió policial incrementés clarament el sí a la independència durant el referèndum o l’última enquesta del CEO, on els partidaris de l’Estat independent s’han disparat fins al 48,7% i els contraris han descendit fins al 43,6%.

La “postveritat” independentista potser et frustra, però la de Maza i l’Audiència Nacional et porta a la presó

Potser la jutgessa Lamela enviarà també a presó aquests dos milions d'”insurrectes” independentistes? Aquest ànim és el que es desprèn de la decisió d’empresonar primer als Jordis i ara al Govern. Si més no, és el que percep la gent, inclosos els dirigents unionistes que aclamen el “compliment” de la llei. La qual cosa tritura a la pràtica el principi que la democràcia espanyola no es defineix com a “democràcia militant”, és a dir, que, formalment no prohibeix idees. Un es pot presentar -encara- a les eleccions amb un programa independentista, però el més probable és que li sigui impossible aplicar-lo encsra que guanyi. Davant d’aquesta perspectiva, ser independentista pot arribar a convertir-se gairebé en una obligació democràtica. I per això no sorprèn que, de passada, hi hagi qui demani d’aprofitar el moment d’excepció constitucionalitzat mitjançant el 155 per il·legalitzar els partits “indepes” abans del 21-D.

El 21-D és un plebiscit entre el 155, l’autonomia vigilada, i la República, o sigui, la recuperació dels mínims democràtics

El 21-D és un plebiscit entre el 155, l’autonomia vigilada pel Consell de Ministres, i la República. O sigui, la recuperació dels mínims mínims democràtics suspesos per l’estat d’excepció al qual s’ha sotmès a l’independentisme català davant de la incapacitat manifesta d’oposar-li una alternativa democràtica millor. És altament probable que tot l’independentisme i una part dels comuns i les seves confluències s’integri en aquesta llista àmplia que demanen des de Puigdemont a ERC passant per part de la CUP (Poble Lliure) i Podem (el sector de Fachin). A inicis d’aquesta setmana, les llistes separades eren l’opció preferida tant a ERC com al PDeCAT, que seguia sense líder, encara que mirava Santi Vila. Els empresonaments -i l’excepció de la llibertat de Vila sota fiança- ho han canviat tot: Puigdemont ha anunciat que vol ser candidat i fins i tot la CUP ha obert la porta a una candidatura conjunta amb el PDeCAT i ERC i una part de l’espai dels comuns.

El dubte és si Mariano Rajoy mantindrà la convocatòria electoral o, en aplicació del 155 decidirà ajornar-la. Una victòria de l’independentisme amb els seus líders empresonats o en llibertat provisional, amb Puigdemont a Bèlgica o en una cel·la de presó madrilenya com Junqueras, ja sigui amb llista unitària o amb programa conjunt, podria donar al moviment  la legitimitat que encara se li nega o se li furta. Com sense cap vergonya es vanten ara Rivera i Albiol, en una nova demostració d’aquest sinistre manual d’inversió de la realitat al qual s’agafa l’unionisme com a un clau roent, “votarem” … sempre que el 155 no ho impedeixi en l’últim moment per les mateixes “raons” que han servit per activar-lo.

Com sense cap vergonya es vanten ara Rivera i Albiol, “votarem”, sempre que el 155 no ho impedeixi en l’últim moment

Al govern i el complex politico-mediàtic-judicial espanyol li ha passat com a aquell que va llençar el nen amb l’aigua bruta de la banyera. Intentant tapar el seu descomunal fracàs davant del “desafiament” independentista català per salvar el règim del 78, ha aconseguit arruïnar la imatge del prestigi democràtic que Espanya s’havia llaurat -per fi- davant del món. I l’ha ensorrat d’entrada davant aquests catalans independentistes -i ara es veu, molts també no independentistes- que mai no van creure que l’Estat espanyol arribaria tan lluny encara que només fos perquè el club europeu i la multilateralitat imperant a l’escenari internacional li lligarien les mans a la cadira. I és cert que els governs de la decadent Unió Europea s’han posat de perfil, però fins i tot als programes d’humor de la televisió nord-americana es riuen ja d’aquesta peculiar “democràcia” espanyola que convoca eleccions i tot seguit empresona l’oposició. Perquè déu n’hi do les coses que han fet! I les que seran capaços de fer, aquests romans.

Anar a la font
David González

Powered by WPeMatico

Translate »