Les cartes secretes entre Pinochet i Franco

No van arribar a veure’s mai en persona, però públicament es van manifestar simpatia i admiració mútua diverses vegades. La relació formal entre els dictadors Augusto Pinochet i Francisco Franco comença el 12 de setembre del 1973, l’endemà del cop d’estat a Xile, del qual avui es commemora el 46è aniversari. Aquell dia, el comandant en cap de l’exèrcit xilè va escriure una carta a Francisco Franco per informar-lo que cessava de les seves funcions el fins aleshores ambaixador del país sud-americà. Després, però, les missives van continuar.

Per exemple, el 2 d’octubre del 1975, en plena campanya internacional contra les últimes execucions del franquisme, Pinochet expressa “la més absoluta solidaritat” al seu aliat espanyol i li fa arribar la seva “estricta adhesió a la doctrina de no intervenció en els afers d’altres estats”. L’epístola acaba dient: “Estic segur que d’aquesta dura prova n’emergirà una Espanya encara més forta, unida i respectada per la fortalesa de les seves conviccions i la fermesa de les actituds”. Sis dies després, Franco li respon amb mostres d’agraïment, i reitera: “No podem tolerar que la maquinació ordida per organitzacions enemigues de la nostra pàtria comprometi el desenvolupament normal en pau i la prosperitat del nostre poble”.

Totes aquestes cartes inèdites entre els dos dictadors estan recollides al llibre Pinochet, biografía militar y política (Ediciones B), del periodista i historiador alacantí Mario Amorós, que la setmana passada es va presentar a Santiago de Xile i demà arriba a Madrid. Amorós, que ha documentat minuciosament la trajectòria del dictador xilè i per primer cop ha revelat els detalls del seu historial militar classificat a l’Arxiu General de l’Exèrcit de Xile, ha fet pública la correspondència “desconeguda” entre els dos dictadors.

La primera correspondència

La primera missiva que Pinochet va enviar a Franco informava del cessiament del llavors ambaixador xilè a Espanya l’endemà del cop d’estat: “Gran i bon amic -començava el text- […] Amb la confiança que el senyor Agüero Corvalán deu haver sabut ser fidel intèrpret dels sentiments de la nostra Nació i fomentar les bones relacions d’amistat que feliçment existeixen entre els nostres països, us prego que accepteu els sincers vots que formulem pel benestar de Vostra Excel·lència i per la grandesa d’Espanya. El vostre lleial i bon amic”, s’acomiadava el dictador xilè.

Quatre dies després del cop d’estat al país sud-americà, Franco va reconèixer la junta militar com el nou govern de Xile i seguidament Pinochet va rebre l’ambaixador espanyol de l’època, Enrique Pérez-Hernández. Amorós explica que el diplomàtic “va recomanar moderació i clemència” a Pinochet i que ell li va contestar que aniria especialment amb compte amb casos concrets com el del poeta Pablo Neruda, aleshores ja reconegut a nivell mundial. “Pérez-Hernández havia informat confidencialment que la repressió contra l’esquerra estava sent molt dura”, narra el llibre. “Les ambaixades d’Europa sabien que a Santiago de Xile hi havia centenars de morts. Mentre en països com França o Suècia els governs protesten, a Espanya la dictadura calla”, explica Amorós a l’ARA.

Pinochet va ser un dels tres caps d’estat que van assistir al funeral de Franco, el novembre del 1975. Durant el viatge a Espanya -el primer i l’únic que va fer el dictador xilè- va ser rebut a l’aeroport pel llavors príncep Joan Carles. A través d’un comunicat, el mandatari xilè va destacar els lligams entre els dos règims: “Espanya durant molt temps ha patit com nosaltres patim avui l’intent pervers del marxisme, que sembra l’odi i pretén canviar els valors espirituals per un món materialista i ateu. El coratge i la fe que han fet gran Espanya inspiren també la nostra lluita actual”.

Els vincles entre les dues figures segueixen vigents fins avui. El 2012 la Fundación Francisco Franco va fer un reconeixement pòstum al dictador xilè com a cavaller d’honor. Pinochet és l’home que ha estat més anys actiu dins l’exèrcit i el que ha liderat el seu país durant més temps, fins i tot considerant els governadors de l’època colonial. Amorós el descriu com un home “despietat, cruel i que mai va reconèixer el que va fer”, i posa sobre la taula la necessitat d’entendre la seva figura en el moment que l’extrema dreta mundial la reivindica més.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: