Les actrius catalanes fan esclatar la xarxa amb #Seractriués, un clam contra el masclisme

Rate this post

En plena polèmica per la dimissió el passat dissabte 1 de setembre de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure, i davant l’intent de crear cortines de fum per tapar el debat de fons sobre el relleu generacional, l’ús i abús del poder en les relacions laborals i la voluntat de menystenir el clam per un Lliure “lliure i feminista” que havia llançat l’actriu Andrea Ros -quan no directament denigrar-la o menystenir-la, l’actriu i activista feminista Júlia Barceló -que hem vist a L’Avar de Moliére, a L’hostalera de Pau Carrió i LaPerla29, com a Hedda Gabler a Filla del seu pare, adaptació de Pau Miró del clàssic i que prepara Orsini per al TNC- va esclatar amb un hashtag que les darreres hores ha revolucionat les xarxes.

El que en principi era una resposta als comentaris perdonavides, malintencionats, quan no directament insultants, sobre els motius que havien portat a la denúncia de Ros contra Pasqual -la mateixa Andrea Ros va riure’s d’aquests comentaris canviant la seva biografia habitual de Twitter per un irònic “oportunista, feminazi, sectària, damnificada, conflictiva, anònima i nova santa Inquisició”- o de banalització de les acusacions de maltractament davant la genialitat o la veterania -cal dir que s’està a l’espera d’una investigació solicitada pels treballadors-, s’ha convertit en un enfillat de testimonis d’una llarga llista d’intèrprets sobre els abusos viscuts en el món del teatre, el cinema i la televisió catalana. Malgrat que des de l’esclat del moviment #Metoo, que va posar en primera plana els abusos sexuals a Hollywood no ha sortit, de moment, cap denúncia explícita contra cap nom consagrat en les arts escèniques del país, fer un repàs per les denúncies permet conèixer allò que fins ara molts asseguren que es diu en veu baixa i tothom sabia: el grau de masclisme que impera en el nostre món cultural. 

Una de les principals denúncies, tal com han apuntat actrius com la poeta i actriu Estel SoléVicky Luengo -a qui hem vist a l’aclamada Una gossa en un descampat de la directora Claudia Cedó, o Nausicaa Bonnín -premi Gaudí a la millor actriu revelació l’any 2010 per Tres dies amb la família-, és la cosificació i erotització de les actrius i la importància del físic a l’hora d’aconseguir un paper protagonista.

D’altres, com les denúncies de l’actriu Diana Gómez, incideixen en la infantilització de les actrius, el menysteniment laboral o, directament, la manca de papers per a actrius a partir d’una determinada edat o fora dels cànons i patrons establerts.

 Com en d’altres sectors, però especialment en un sector artístic tan lligat a la imatge, la maternitat sol ser vista com un obstacle, tal com denuncia l’actriu Maria Rodríguez Soto, coprotagonista d’Una gossa en un descamptat.

Alguns dels comentaris, però, incideixen en comportaments que poden ser catalogats com d’assetjament sexual

>Com assegura la impulsora de l’etiqueta, Júlia Barceló, el pitjor de ser actriu encara no ha sortit. Mentrestant, alguns homes, com l’actor Dafnis Balduz o el director Pau Carrió s’han compromés a no callar ni ser còmplice dels comportaments denunciats a les xarxes. Unes denúncies que han començat a tenir repercussió en d’altres sectors culturals. Perquè, tal com assegura  l’artista Paula Bonet, que acaba de publicar Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión, aquesta és una realitat que els toca viure a les dones. Sense etiquetes.

Anar a la font
Joan Safont

Powered by WPeMatico

Translate »