L’enèsima promesa sobre el finançament autonòmic

Va ser just abans del Nadal de l’any 2009 que el llavors conseller d’Economia, Antoni Castells, i la vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, van rubricar l’últim pacte sobre el model de finançament que s’havia esbossat en l’Estatut del 2006. Si sumem els dos anys de negociacions sobre l’Estatut, en què es van pactar les línies mestres que havia de tenir el nou sistema, als tres que va costar després pactar la lletra petita, es veu que van ser cinc anys d’estira-i-arronsa que, finalment, van donar lloc a un model que avui dia és blasmat per tothom.

Aquell duríssim procés negociador, que va acabar amb un resultat molt inferior a les expectatives creades enmig de greus acusacions d’insolidaritat contra Catalunya, va deixar la classe política catalana exhausta, sense ganes de tornar-s’hi a ficar. El cas és que quan el 2014 el sistema va caducar, Catalunya, per boca del llavors conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, va deixar clar que no lideraria cap negociació. D’una banda, perquè no tindria sentit fer-ho en ple procés sobiranista. I de l’altra, perquè, en tot cas, esperava que aquesta vegada el procés fos a la inversa, és a dir, que fos el govern espanyol el que fes una proposta.

Cinc anys després aquesta proposta ni hi és ni se l’espera. Els partits espanyols s’han mostrat completament incapaços, no ja de negociar un nou sistema, sinó fins i tot de plantejar una proposta inicial. Partits que s’omplen la boca parlant d’igualtat, com ara Ciutadans, encara és l’hora que plantegin quin seria el seu sistema ideal. El PP de Rajoy no va voler mai entrar-hi a fons, primer amb l’excusa de la crisi, i després perquè intuïa que era un meló molt perillós. I ara el PSOE, per assegurar el vot positiu a una possible investidura de Pedro Sánchez de l’únic diputat de Compromís pel País Valencià, ha promès abordar el nou finançament durant el primer any de legislatura.

La casualitat ha volgut que ahir la Generalitat fes públics els resultats de la liquidació del sistema de finançament del 2017, uns números que demostren clarament la discriminació que pateixen Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Catalunya és la tercera comunitat que més aporta per habitant, però cau a la desena posició en recursos per càpita. Les Balears són la segona en capacitat fiscal, i cauen a la novena posició en finançament per habitant. I el cas valencià encara és més sagnant perquè, tot i estar per sota de la mitjana en aportació i ocupar la novena posició, un cop fet el repartiment dels recursos cau fins a la quinzena, és a dir, l’última. És veritat que la Comunitat de Madrid també es veu perjudicada en aquest capítol del finançament autonòmic, però seria hipòcrita veure aquests números deslligats del que s’anomena ‘efecte capital’, per l’elevada inversió estatal que rep (i que es computa com si fos de tot el territori).

La qüestió és que hi ha molt pocs motius per creure les promeses del PSOE. Ara bé, el mínim que s’ha de demanar als partits espanyols és que que admetin el fiasco actual i que tinguin el valor de plantejar una alternativa.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: