L’efecte Cantó: l’enfonsament de Ciutadans en 15 anys

Probablement el personatge que millor simbolitza Ciutadans és el que ha interpretat l’actor Toni Cantó. Tan sols una setmana abans abandonava emprenyat la seu del partit, amb una gran dosi de sobreactuació, dient que dimitia de tots els seus càrrecs i se’n tornava als escenaris. Una setmana després, el seu representant el duia a reunir-se amb Isabel Díaz Ayuso i a posar-se sota les ordres del PP, el mateix que havia denunciat que era un partit corrupte. Ho feia acabant-se d’empadronar a Madrid i havent-se oblidat d’estripar el carnet de militant de Cs. Fidel a la seva trajectòria: de Ciutadans a UPyD, d’UPyD a Ciutadans de nou i de Ciutadans al PP. I també una metàfora gairebé perfecta de la formació nascuda a Catalunya ara fa quinze anys.

El partit, com Cantó, ha donat moltes voltes en aquesta dècada i mitja. Va néixer “a províncies”, a Catalunya, i el seu programa era bastant simple: combatre el nacionalisme català i els consensos de la societat catalana, com la immersió lingüística o els mitjans públics catalans. En el terreny social, una socialdemocràcia no gaire polititzada. Però la crisi del 2008 va obrir un nínxol de mercat, el “Podemos de dretes” que demanava la banca, i hi havia oportunitat de negoci exportant la marca arreu de l’Estat. Va arribar molt amunt, de la mà d’Albert Rivera, el mateix que el va elevar i després el va enfonsar. Tot anava en popa: fins i tot es veia president d’Espanya (malgrat ser català). Però va acabar sent la joguina trencada del sistema del 78.

L’icerberg contra el qual va estavellar-se Albert Rivera van ser les eleccions generals del 10-N del 2019: de 57 a 10 diputats al Congrés dels Diputats, per sota de les enquestes més pessimistes. I va ser quan Inés Arrimadas va agafar el timó d’un buc ple de forats. Va recuperar la idea de partit frontissa, que va exercir durant un breu període, per sortir de la fotografia de Colón que els segrestava. Aquest era el llegat de Rivera a enterrar. D’aquí la via Arrimadas (investidura de Sánchez amb els vots de PSOE, PP i Cs) i la moció de censura a Múrcia, de la mà del PSOE. Però probablement ja era massa tard. Tot ha saltat pels aires. És si més no simptomàtic que tots els qui marxen d’un partit que es diu de “centre” ho facin a la dreta. I a la dreta espanyola ja hi ha massa sigles, pel que sembla.

Ciutadans ha estat un partit més oportunista que centrista. Tant en el terreny ideològic (de la socialdemocràcia al liberalisme), com pel que fa als seus quadres. No ho podria haver descrit millor l’exadvocat de l’Estat Edmundo Bal, ara candidat a Madrid, després de l’estampida: “Hi ha persones que estaven i estan a Ciutadans però que potser no són de Ciutadans”. El cas més paradigmàtic probablement sigui el del gironí Fran Hervías, que va ser secretari d’organització i que va contribuir a construir el buc. En veure el desastre, com el capità Schettino, ha estat el primer en saltar del vaixell. Ho va fer lligant un despatx al carrer Gènova de Madrid i lliurant tota la seva agenda de contactes al PP de Pablo Casado.

I a un dels capitans l’han seguit més tripulants. Els desertors van engreixant la llista. S’ha vist al Congrés dels Diputats, on un diputat ha marxat al Grup Mixt i una altra ha renunciat a l’acta (paradoxalment, l’escó se l’ha quedat un independent d’UPyD). S’ha vist al Senat, amb dues fugues al Grup Mixt que deixaran la formació d’Inés Arrimadas sense grup propi a la cambra alta. S’ha vist a nivell territorial, també a Múrcia, on mig grup parlamentari s’ha aferrat al PP per a sobreviure. I sense tenir en compte el resultat del 14-F a Catalunya ni les perspectives electorals a l’Assemblea de Madrid.

De qui ha estat culpa aquest enfonsament? En funció a qui preguntis, el responsable és un o un altre. Segurament les responsabilitats són compartides. Albert Rivera es va entossudir a anar a remolc de la foto de Colón, també de l’extrema dreta de Vox. Va forçar massa la màquina i va estavellar-se el 10-N. A Euskadi, Galícia i Catalunya ja estava Inés Arrimadas al capdavant. Es podria atribuir a la inèrcia, a unes hores baixíssimes del partit. Però la líder de Ciutadans també ha errat els càlculs amb el PSOE i el tret li ha acabat sortint per la culata a Múrcia i a Madrid (per ara). Els difícils equilibris han quedat dinamitats. Però, com demostren les fugues d’Hervías o Cantó també hi ha qui, des de dins, ha acabat treballant a sou de l’enemic. Amb recompensa inclosa, ja sigui un despatx o una posició de sortida en una llista electoral. 

Què diuen avui els qui fa 15 anys van fundar el partit? “Ciutadans ha quedat com un partit d’amateurs de la política, com un partit no fiable, i les responsabilitats han de ser assumides per la mateixa Inés Arrimadas”, sintetitzava el Francesc de Carreras, fill del banquer Narcís de Carreras, en un article a El Confidencial. Per la seva part, el periodista Arcadi Espada anava més enllà i des de la seva columna a El Mundo demanava una “mort digna” per a la formació. Com si fos un déjà vu, Ciutadans està seguint els mateixos passos que l’UPyD d’on va escapar Toni Cantó. L’actor ja ha gastat quatre de les set vides. N’hi queden tres. L’interrogant és quantes n’hi queden a Ciutadans.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: