Laura Jou: “La Sara Amat és una inconformista, i jo també ho soc”

Laura Jou té una llarga experiència al món de la televisió i del cinema. Aquest any ha estrenat, amb èxit de crítica, el seu primer llargmetratge, La vida sense la Sara Amat. Jou ha participat en les FX Woman Talks, organitzades per la FX Animation & 3D Film School, dedicades a la marginació de la dona al sector audiovisual i de l’animació.

 

Quina és la seva experiència al món de l’audiovisual?

Vaig començar com a actriu el 1992, en sortir de l’Institut del Teatre. Com a actriu de teatre, vaig tenir una carrera meteòrica, treballant amb grans companyies. Vaig començar molt fort, i després de 9 anys vaig tenir un parón  i això em va fer reflexionar. Em vaig plantejar si podia treballar en una cosa en que jo no podia generar feina, en què havia d’esperar que em cridessin. Em preocupava això i vaig preguntar-me què podia fer. M’interessava la direcció i vaig començar a fer de coach per treballar amb nens, al cinema. És una cosa que als directors no els sol agradar. Vaig estar 10 anys treballant-hi i vaig fer 24 pel·lis i 18 sèries. Però més tard vaig tenir la necessitat de reafirmar-me com a artista, i vaig fer el curtmetratge No me quites que va tenir molt bon recorregut i molts premis… I arrel d’això en va sortir la pel·lícula La vida sense la Sara Amat, un encàrrec de l’Isona Passola, que n’és la productora.

He aprés a moure’m amb discreció amb la jerarquia masclista

I com li ha anat com a dona en aquest món?

A mi m’ha coincidit que la meva primera pel·lícula s’ha fet durant la tercera onada feminista i m’ha anat molt bé. Abans he viscut sempre una sensible discriminació per ser dona: els homes sempre eren els que tenien els càrrecs. I he aprés a moure’m amb discreció amb aquesta jerarquia. Ara tinc la sensació que hi ha més facilitats i que hi ha una mirada més atenta per a les dones. Queda molt per fer, perquè això s’ha de fer des de l’educació, i això porta molts anys…

Com arriba a fer La vida sense la Sara Amat?

La vida sense la Sara Amat surt d’una manera molt pel·liculera. Jo vaig presentar el meu curtmetratge No me quites als Premis Gaudí, i allà vaig coincidir amb l’Isona Passola, que ja em coneixia de Pa negre. Quan va assabentar-se que havia fet un curt i que podia posar-me al front d’una direcció, em va fer la proposta de fer una pel·lícula que en aquell moment no tenia ni guió, l’adaptació de La vida sense la Sara Amat. Li vaig dir que sí, de seguida…

No s’havia plantejat abans, passar-se a la direcció?

Abans m’ho havia plantejat, però sempre em venien les pors… No li donava valor a l’experiència que he anat agafant al llarg de la meva carrera… En estar als rodatges aprens molt. L’experiència és un grau. Jo he aprés rodant amb grans directors, com Iñaturri, Bayona, Villaronga… No he estudiat cinema, però el treball amb aquesta gent et dona molt de coneixement… Aprens molt amb el degoteig de veure dia a dia com expliquen una història que està sobre un guió. Això et dona ofici. I així és com n’he aprés.

M’ha arribat aquesta feina en la maduresa, però jo ja no torno enrere

I com s’ha sentit fent de directora?

M’he trobat com un peix a l’aigua, potser perquè soc peixos… Vaig sentir que allò era el que sempre havia volgut fer. Volia llevar-me d’hora per continuar fent això. No volia tornar a casa. No mirava el rellotge en tota l’estona… Tenia la sensació que estava al lloc on tocava. Va ser el que els xilens deien un “alcachofazo”. Ja no vull fer de coach. M’ha arribat aquesta feina en la maduresa, però jo ja no torno enrere.

S’esperava l’èxit de crítica de La vida sense la Sara Amat?

Potser no tant…  En el món del cinema hi ha vaques grasses, uns personatges intocables que no es poden criticar. I els crítics només poden dir realment el que pensen, perquè no hi tenen interessos, quan surt algú nou. Per això quan vaig treure la pel·lícula pensava que a mi se’m podrien carregar. Però no va passar… Tant els crítics com el públic, la gent del carrer, em van tractar molt bé.

Em sento com una mica com una ànima bessona del Pep Puig

Pep Puig va col·laborar en el rodatge?

El vam tenir molt en compte. Ara ell i jo som amics. Vam estar fent reunions per preparar la pel·lícula… Jo he estat molt fidel a la seva novel·la. A través de la direcció i de la fotografia he intentat recrear les atmosferes literàries que ell reflecteix al llibre. I tenim moltes experiències comunes, per l’edat… Em sento com una mica com una ànima bessona del Pep, tot i que ell és de Terrassa i jo de Barcelona.

Què és La vida sense la Sara Amat?

És la història de dos nens que es fan grans d’amagat dels grans (encara que això sembli un joc de paraules). Els nens sempre creixen d’amagat. Creixen per la nit, quan els pares no els veuen. Descobreixen coses vitals quan els pares estan fora de casa, o quan són al cole… Això està molt present a la pel·lícula. Hi ha una nena que s’escapa jugant a l’amagatall i que apareix a l’habitació del nen que està enamorat d’ella. Allà tots dos es fan grans, d’amagat de tothom.

Volia expressar la necessitat que tenen algunes persones, especialment les dones, de trencar amb un món tancat

Què hi ha de seu en la Sara Amat?

El personatge té molt de mi, perquè quan el guió va estar acabat vaig voler acabar d’explicar-lo mitjançant la direcció. Em vaig trencar els cascos i vaig dedicar molt de temps a explicar un personatge molt contradictori i complex com és la Sara Amat, una noia que se sent ofegada en un poble i que té necessitat de conèixer un món més gran. És una de tantes heroïnes que ha de deixar el seu poble per anar a un món més gran que la crida, un món on poder donar peu a la seva personalitat. Jo havia fet la pel·lícula Laia amb el Lluís Danés, com a directora d’actors, i em va colpir molt la història d’Espriu… Em sembla que és una novel·la internacional; hauria de ser-ho, a l’alçada d’Anna Karenina. Crec que em vaig endur l’esperit de Laia i el vaig projectar en la Sara Amat. Volia expressar la necessitat que tenen algunes persones, especialment dones, de trencar amb un món tancat, on tot és provincià i petit i obrir-se a la llum. La Sara és una inconformista, i jo també ho soc.

Estrena una pel·lícula amb actors infantils sense experiència prèvia en el món del cinema. Com va anar?

Això és el meu fort. Vaig posar a La vida sense la Sara Amat tot el que havia aprés de com fer un càsting amb nens. Vam treballar sense guió. Els nens no el van tenir fins a l’últim dia. En persona vam veure 1.000 nens, després de seleccionar-ne 20.000 per mail. I un cop vam tenir els protagonistes, tot el grup vam anar de colònies i allà els vam convertir en una colla, una colla real, amb lligams reals, amb memòria emocional real… Els vam explicar la pel·lícula poc a poc i ells la treballaven amb les seves paraules. I jo escombrava les seves paraules cap al guió…  Una forma de treballar molt poc usual.

A la pel·lícula li queda recorregut?

Ara entrarem a una roda de festivals, i a partir d’aquí els films acostumen a tenir un cert ressò. De fet, La vida sense la Sara Amat encara es pot veure al Cinema Maldà, porta 2 mesos allà…

La pel·lícula que estem preparant amb Bayona i Atienza serà molt desvergonyida i molt atrevida

Quins són els seus projectes de futur?

Estic treballant en una nova pel·lícula, produïda per Juan Antonio Bayona i Belén Atienza, que està encara en fase de desenvolupament. Portem tres anys amb el guió, i encara hi estem introduint canvis. Costa molt d’aixecar una pel·lícula… L’obra és protagonitzada per una dona de 60 anys, una autèntica heroïna. Té moltes tintes de tragèdia; de fet, hi ha moments difícils de mirar, perquè ensenya coses que no són molt agradables, que fan mal… A mi em fascina allò roí, allò ocult, allò que tothom amaga… La pel·lícula que estem preparant serà molt desvergonyida i molt atrevida. No puc explicar res més.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: