L’atac del 17-A explicat per un dels primers mossos que va arribar a la Rambla

Rate this post

“Aquell dia estava treballant i a les 17 hores recordo que la sala va informar que hi havia una furgoneta atropellant persones a la Rambla. Estàvem al carrer Urgell i vam anar corrents cap allà. Vaig arribar a la cruïlla de la Rambla amb el carrer Pelai, que és on va pujar la furgoneta a la vorera i va començar a anar cap a baix. Jo no la vaig veure. Ja devia estar força avall. No sé si estava en marxa o no”. 

És el record dels primers minuts després de l’atemptat a la Rambla de Barcelona d’un dels primers mossos d’esquadra que va arribar a la zona zero. Un agent de seguretat ciutadana, destinat a l’Eixample, que per seguretat es manté en l’anonimat i anomenarem Carles. És mosso des del 2009 i patrulla pel centre de la ciutat des del 2010. Començava el torn a les 14h, havia d’acabar a les 22h: “Era un torn normal i corrent. Era un dia normal, sense gaire feina”, explica.

Però, de cop el dia va fer un gir. 

“Saps que passarà, no saps quan, ni com… Ningú està preparat per a això. És una situació que per molt que t’ho diguin, no hi estàs preparat. Tens coneixements i eines per posar en pràctica, però la situació, per moltes eines que tinguis… hi ha una cosa per a la qual no estàs preparat. Realment no saps res”.

L’atac es produeix a les 17 hores, i fins a les 18.50 els Mossos no confirmen públicament que es tracta d’un atemptat terrorista. Però feia dues hores que la policia treballava ja amb els protocols. “Era un atemptat. Ho vaig tenir clar de seguida. És el primer que penses. Ha arribat el dia”. 

Amb la poca informació que hi havia, la lleu descripció que va sentir per l’emissora i les primeres imatges que va poder veure en persona, tot i la incertesa del moment i el caos, va tenir molt clar què estava passant: “En arribar vam trobar persones a terra atropellades, vam intentar assistir en un primer moment alguna persona, però va ser poca estona, perquè de seguida va arribar el SEM i nosaltres vam començar a controlar l’entorn. No sabies qui podia sortir, com i què portaria”, diu amb la mirada perduda mentre fa memòria.

Els primers minuts són sorollosos. El caos i el pànic es barregen amb els equips d’emergències que miren de prendre posicions i posar ordre. “Actues pensant que segurament hi ha terroristes a la zona. I saps el que t’expliquen i el que has vist a altres països, i t’has d’esperar que passi qualsevol cosa. Són moments de molta tensió, nervis, por. Fas el que pots realment”.

Dins la zona zero

En Carles admet que entrar a la zona zero és entrar a la gola del llop: “Per l’emissora t’han dit que hi ha un atropellament massiu a la Rambla, em trobo gent a terra, però no veig la furgoneta, no veig si és un camió, no veig si ja s’ha aturat, si ha donat una volta, si pujarà o baixarà, si n’hi ha una altra. No saps si és un terrorista, dos, tres, quatre… no saps si van armats… si dispararan… no saps res. Jo estava allà i la meva sensació era de perdut”.

Tot i el xoc, un atemptat a Barcelona era probable. Va ser un impacte, però no va agafar per sorpresa els cossos de seguretat i emergències. S’havien preparat protocols i plans d’actuació, però, sobre el terreny, cada una de les peces ho va viure com va poder i va posar en pràctica tot allò que va poder: “T’imagines que pot passar, ja ho veus per altres països i cap a on anava el tema. Vas a un robatori amb força i hi vas segur perquè saps el que has de fer. Allà és una actuació que no saps el que passarà, el que vindrà per darrere, no en saps res. I solucionar allò és un desbordament molt gran”.

L’enemic: el terrorista i el rumor

“Recordo que estàvem allà i, de sobte, la gent comença a sortir del metro i t’arriba informació que hi ha persones al metro amb armes, que hi havia gent armada al Corte Inglés, i tu estàs desbordat, sincerament, la teva capacitat és poca”, explica mentre intenta fer tota la cronologia dels fets. “Després van ser tot rumors i falses alarmes que crea la gent”.

L’atac a Barcelona tenia un enemic clar: els terroristes. L’altre era la lluita contra les falses notícies que podien córrer per les xarxes socials, creant pànic i dificultant les primeres hores de la investigació, a la vegada, claus. Per això un dels missatges al Twitter de Mossos, que va esdevenir referent i que va ocupar l’espai a Twitter que milers de persones utilitzaven per saber què estava passant, va ser el de no difondre rumors ni informacions no confirmades, i a la vegada, explicar tot allò que es podia explicar perquè la ciutadania se sentís segura i informada.

Els rumors es van acabar en sec. Però hi va haver un episodi complex de resoldre, el del bar Luna de Istambul.

Tensió i nervis al bar Luna de Istambul

“Va sortir un noi jove cridant del bar Luna de Istambul: ‘Estan aquí dins. Hi ha gent armada aquí dins!'”.

I així va començar un dels moments tensos a la Rambla que es van viure en paral·lel al tancament de la ciutat per evitar la fugida del terrorista.

“La persiana estava abaixada. Ell la va aixecar, va sortir i la va tornar a tancar”, explica en Carles, que va viure tres quarts d’hora angoixants. “Recordo que jo estava a la cantonada amb els meus companys parapetats, tots amb l’arma reglamentaria a la mà esperant a veure què passava. Fins que va arribar el GEI (Grup Especial d’Intervenció) i la Brigada Mòbil. La BRIMO va formar amb els escuts i ens vam focalitzar en el bar Istambul”. 

Durant tres quarts d’hora es va repetir un mateix moviment: “La persiana s’aixecava, no veies res i tornava a baixar. I així vam estar tres quarts d’hora. Aixecaven la persiana, miraven, i la tornaven a abaixar”. 

Els Mossos van poder parlar amb el propietari del local, que els va assegurar que no hi havia ningú i que tota la gent que hi havia dins estava bé. “El noi que va sortir espantat no sé què va veure ni què es va imaginar”, diu en Carles.

“Jo recordo aquell temps amb una tensió increïble. Va durar molt. Mínim tres quarts d’hora. És molta estona. Veies els companys parapetats darrere els cotxes, darrere els arbres… coberts per si sortia algú amb una arma llarga, ens agafés preparats. Van ser 45 minuts llarguíssims. El cor anava a mil tota l’estona perquè no sabies què passaria. Finalment, per sort, no va passar res”.

Per seguretat, es van aixecar les persianes i es va fer sortir tota la gent que hi havia dins de dos en dos o de tres en tres. En Carles recorda que “sortien plorant. Hi havia nens, famílies, turistes”.

Després va començar la segona part de l’operació a l’Istambul. La comprovació que realment tot estava en ordre, que ningú hagués coaccionat el propietari del bar, que no hi haguessin terroristes amagats entre els ciutadans ni dins el local. Per aquest motiu, “es van escorcollar i identificar totes les persones que van sortir del bar al McDonalds que hi ha al carrer Pelai. I quan el bar va estar buit, el GEI va entrar amb els plànols que va facilitar el propietari. Es va fer un escorcoll i es va determinar que realment no hi havia ningú”. 

barcelona atemptat mossos efe

Foto: Efe

Les primeres hores de la investigació

Després dels moments inicials, del caos, dels crits i les sirenes, el silenci es va apoderar de la Rambla. Tothom estava confinat a les botigues.

“Al final del dia vaig baixar fins on hi havia la furgoneta”. Calia assegurar tota la zona zero. Les primeres hores de la investigació són claus i per això “vam fer un cordó a la Rambla perquè ningú trepitgés la zona”. “Vaig estar on hi havia la furgoneta un parell d’hores. Allà ja no hi havia res. Ningú. Cadàvers, destrosses dels quioscos i les terrasses dels bars…”.

atemptat rambla sergi alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Els Mossos van fer volar un dron sobre la zona zero, on hi havia la furgoneta al mosaic de Miró. De fet, el dron va fer el mateix recorregut que va fer la furgoneta des de dalt de tot de la Rambla fins davant el mercat de la Boqueria.

I mentre es recollien proves a la furgoneta, es comença la recerca de testimonis i imatges: “Hi havia companys que identificaven la gent que hi havia a les botigues per si havien vist alguna cosa o podien aportar algun tipus d’informació. Altres escorcollàvem, acordonàvem la zona perquè ningú sortís de les botigues, gravés o trepitgés la zona. D’allà havíem de treure proves i qualsevol cosa era important”.  

L’explosió de gratitud i emocions

“Al final vam anar a l’hotel on hi havia els familiars de les víctimes. Hi havia l’equip de psicòlegs i vam ajudar a donar-los menjar”. Va ser el final d’un dia que va acabar a les 23.30 hores per en Carles. “Volia arribar a casa a veure la meva dona ―diu amb la veu mig entretallada i els ulls envidriats―. Encara m’emociono, és normal”.

“Els dies següents tenies els nervis i els sentiments a flor de pell. La gent venia, t’abraçava, et donava les gràcies, era heavy tot allò. Un servei així costa de digerir. És el servei més dur que he tingut a la meva carrera, sense dubte”, explica en Carles. “Estàs dies tocat, plores…”, recorda mentre intenta explicar una barreja d’emocions i responsabilitat que va viure aquell 17 d’agost. “Els meus pares estaven de vacances, no els tenia allà, la meva dona estava embarassada…”, recorda. 

mani atemptat mossos flors - EFE

Foto: Efe

En Carles no va poder posar-se en contacte amb ells fins al cap de moltes hores: “Estava treballant. No podia posar-me a parlar per telèfon. El mòbil no parava de sonar. I quan vaig poder, vaig enviar un missatge dient que estava bé i ja està. Quan vaig poder vaig trucar al pare i la mare, i a la meva dona”.

I l’endemà van començar a sorgir dels mateixos punts de la Rambla on hores abans s’havia viscut el pànic, la por i la responsabilitat per restablir l’ordre, els aplaudiments, les abraçades i les flors. Els Mossos passaven a ser herois de la ciutadania: “Va ser un canvi molt bèstia. Normalment sempre rebem crítiques a la nostra feina i recordo que l’endemà a l’atemptat… tothom et parava, et felicitava, t’abraçava, et donava les gràcies. A la plaça de Catalunya hi va haver un minut de silenci. Jo estava allà i la gent t’aplaudia. Aquell moment d’aplaudiments que va ser llarg, tenia la pell de gallina. Era brutal el canvi que es notava de la gent”.

“Va sortir tot bé. Vam tenir la sort que va sortir tot bé. Si treballes bé… tot i que a vegades han sortit actuacions malament, aquesta i la de Cambrils van sortir molt bé. Per sort”.

Anar a la font
Gemma Liñán

Powered by WPeMatico

Translate »