L’antídot per no odiar els dilluns al matí

Fa molts anys, quan encara era considerat una de les grans estrelles del futbol anglès, l’irreverent Paul Gascoine va afirmar que “el pitjor de perdre un partit en diumenge no és la derrota, sinó recordar que l’endemà és dilluns”. Si un multimilionari que treballava fent el que més li agradava com ell odiava els dilluns, és relativament lògic i comú que la resta de mortals també els odiem, per això la fabulosa cançó de la Playlist La Gandula d’avui té un doble mèrit: no només poetitzar els dilluns, sinó convertir-se en un antídot contra ells, ni que sigui durant quatre minuts i trenta-vuit segons.

Aquesta quimera és la que aconsegueix “Doulton”, l’última cançó del darrer àlbum de Miqui Puig, 15 canciones de amor, barro y bicicletas (Universal, 2019), un disc en el qual l’excantant de Los Sencillos va tornar a estar acompanyat de l’Associazione Ciclista Popolare, el particular nom de la banda amb qui ja havia gravat dos anys abans Escuela de capataces. Què té “Doulton”, però, per ser una de les millors balades del l’indie en castellà dels últims anys? Entre moltes altres coses, suggerir-nos una història d’amor de la qual no en sabem res i que, per tant, ens hem d’inventar nosaltres. 

El desig que sigui sempre dilluns

Quan per primera vegada se sent la tornada de la cançó, allò de “Si estuvieras aquí,/ si puedieras venir,/ ojalá fuese siempre lunes./ Lunes por la mañana”, la presència del dilluns suposa un gir de guió final inesperat, fins i tot si s’està escoltant en dilluns. Estem a casa, ens hem llevat de mala gana, és dilluns i ens posem una mica de música mentre som a la dutxa, potser per intentar trobar energies del no-res i sentir-nos com un d’aquells protagonistes d’alguna sèrie americana dels 90′ que es dutxen amb alegria cada matí, afronten la vida amb energia i cada dia saluden efusivament a un repartidor de diaris amb bicicleta. Aleshores, just en aquest íntim moment sota la carxofa en el qual enyorem profundament el diumenge, Miqui Puig s’atreveix a dir que “ojalá fuese siempre lunes”, ens quedem estranyament desencaixats i pensem que una afirmació així d’esbiaixada només la pot sospesar una gran història al darrere. Qui pot desitjar, doncs, que sigui sempre dilluns?

Miqui Puig 03 min3 recortada claim

Miqui Puig, que a la seva web es defineix a ell mateix com a “Cantant d’amor des de 1968”, en una imatge promocional del seu anterior disc, Escuela de capataces. (miquipuig.com)

Si “Doulton” és un temazo no és només per allò que diu, sinó per allò que ens fa pensar quan escoltem el que diu. Quan el músic de L’Ametlla del Vallès canta que «Ella llevaba el pelo recogido en un moño, y un vestido blanco/ Él estaba absorto con un cigarro en la mano/ No se miraban, apenas hablaban/ Solo sus manos se tocaban/ Es cierto que por un instante tuve envidia», sens dubte està retratant a les dues persones que estem buscant, als nostres dos protagonistes que ben aviat estimaran els dilluns, desgraciadament per un motiu que mai no sabrem. Si Miqui Puig no ens dóna cap més pista i es limita a suggerir, doncs, no tenim altre remei que fer volar la imaginació i crear nosaltres la història d’aquesta cançó batejada amb el nom d’una empresa de filtres descalcificadors d’aigua: de quin amor filtrat únicament els dilluns parla la balada? Potser del de dos amants que s’han conegut per Tinder i que, per culpa dels seus horaris laborals, només poden veure’s els diumenges a la nit en un hotel de carretera.

La Panadella Pep Antoni Roig

L’àrea de servei de La Panadella, ubicada a l’antiga N-II, conserva encara avui un deix especial i romàntic, com una relíquia d’un altre temps, amb cambrers de camisa blanca i llacet ohabitacions d’hotel llogades per hores (per fer-hi la migdiada). Un indret ideal en el qual ubicar la potser irreal història d’amor de “Doulton”. (@quadern_tactil)

La Panadella mon amour

Ell és forner i vidu, ella és infermera i divorciada. Tots dos treballen de dimarts a diumenge, però ell és d’Altafulla i ella de Coll de Nargó, per això les seves cites són a La Panadella, un punt quasi equidistant entre els dos municipis i convertit, per a ells, en un temple. No és fàcil trobar restaurants romàntics oberts els diumenges a la nit, i menys a la rodalia de Cervera, però des de la segona cita els dos amants reserven cada setmana una habitació a l’Hostal Bayona i allà, en una cambra paret amb paret amb la d’algun camioner estonià, fan l’amor fins que surt el sol damunt l’A-2, saludant junts un nou dilluns. Aleshores, algunes hores més tard i després d’haver dormit abraçats, d’haver mig esmorzat, mig dinat botifarra amb seques o d’haver fet un matí de turisme d’interior junts –una visita a Vallbona de les Monges o un passeig per Vallfogona de Riucorb-, els arriba el moment del comiat, lent i trist, indesitjable. Com els dilluns per al 99% dels mortals. O com quan estàs a la dutxa i acaba una cançó que voldries escoltar cent mil cops més.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.



Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: