L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Tsunami a la Jonquera, política a les institucions’

En el moment en què parlem, l’AP-7 està tallada a la Jonquera en els dos sentits de la marxa.

El Tsunami comença el seu "Onze de Setembre de tres dies" tallant la frontera amb França

El Tsunami comença el seu “Onze de Setembre de tres dies” tallant la frontera amb França

La situació de l’independentisme és curiosa: va guanyar ahir, sí, i amb un diputat més i més percentatge de vot que a l’abril (ara és del 42%), però si mirem els dos grans partits, que són els que tenen presos polítics, ens trobem que Esquerra guanya però baixa i Junts puja un escó. O sigui, que la resposta a la sentència no l’han capitalizat gaire o gens.

L’independentisme es torna a fer fort a les urnes amb la irrupció de la CUP

L’independentisme es torna a fer fort a les urnes amb la irrupció de la CUP

Mai hi havia hagut tants diputats independentistes al Congrés, 23, gairebé la meitat dels 48 que escull Catalunya, però la rebel·lia contra la sentència no s’ha convertit en un tsunami de vots, mentre que Tsunami Democràtic continua mobilitzant la gent al carrer. Per aconseguir què? Doncs, aparentment, per aconseguir diàleg. Mirin aquesta foto, d’avui a les 10 del matí a la Jonquera:



Trobo que és molt reveladora: un manifestant amb passamuntanyes i ulleres de sol demanant “Espanya, seu i parla”. Se suposa que els que han de parlar són els diputats que van obtenir l’escó ahir a la nit. Si interpretem correctament aquesta realitat dual, el que tenim és una victòria a les urnes però sense abandonar la mobilització al carrer, amb la finalitat d’accelerar una solució política per a Catalunya.

Però passarà això? Doncs mirin, “hay dos líneas” com deia aquell. Una línia diu que Pedro Sánchez no té més remei que pactar, ara sí, amb Pablo Iglesias i amb Esquerra Republicana. Però, veient imatges com aquesta del Tsunami, pensant en la delicada situació econòmica d’Espanya, aquest matí hi deu haver moltes trucades en la línia de “salveu el soldat del règim del 78” i “doneu una resposta d’estat”. O sigui, que el PP s’abstingui i permeti la investidura de Sánchez. Al cap i a la fi, el PP i el PSOE representen gairebé el 49% dels vots i gairebé tres cinquenes parts del Congrés. Ho faran? El problema és que Vox ha quedat tercera i si el PP ajuda el PSOE, encara que sigui per passiva, la ultradreta es reforçarà dient que el PP és un traïdor. De manera que Casado, per poder investir Sánchez, hauria d’arrencar-li gairebé el 155 i, per descomptat, cap mena de diàleg amb Catalunya.

Quin negoci que has fet, Pedro Sánchez! Felicitats per l’èxit d’aquesta jugada mestra de la repetició electoral i, en especial, felicitats al senyor Iván Redondo, director del gabinet de la Presidència del govern espanyol, un professional de la consultoria política que devia aconsellar pitjar gas a fons quan el sentit comú aconsellava no demanar carta.

El PSOE ensopega i no millora resultats

El PSOE ensopega i no millora resultats

Però no, Sánchez va demanar-la i va crear la sensació que Espanya estava en perill: va desplaçar milers de policies a Catalunya, va prometre portar el president Puigdemont a les presons espanyoles, va prometre vigilar l’escola catalana i TV3, i durant la jornada de reflexió es va gravar dirigint una reunió del comité de seguimiento de la situación en Cataluña, com quan a la Casa Blanca es reuneixen per saber què passa a l’Afganistan. I quan a Espanya dius que la pàtria està en perill, Vox se n’aprofita. No tot és culpa del PSOE. El PP i Ciutadans van normalitzar Vox, pactant amb la ultradreta a Andalusia i Madrid. I les teles espanyoles, vinga convidar-los. Però si fa onze mesos no tenien ni un diputat! D’on els han tret? De Ciutadans. Ciutadans, en molts indrets, era el que semblava, dreta nacionalista espanyola. Normal, o és que ens pensàvem que a Espanya hi ha havia tants liberals? Doncs no, hi ha més extrema dreta que liberals. Durant molts anys l’extrema dreta era al PP, després es va repartir entre el PP i Ciutadans, i ara s’ha desvergonyit i s’exhibeix tal com és amb Vox: antiimmigració, antifeminista i anticatalana.

En això, les diferències són clares: a Espanya han optat pel PP, Vox i Ciutadans 4 de cada 10 votants. A Catalunya, 2 de cada 10. 

En termes electorals, Catalunya és del tot diferent d’Espanya, i una cosa semblant es pot dir del País Basc. A Catalunya aquest és el mapa de les capitals de comarca: majoria d’Esquerra; Junts per Catalunya té el seu feu entre Barcelona i Girona, i el PSC aguanta. I si féssim la suma d’independentistes més comuns, és a dir, els partidaris de l’autodeterminació de Catalunya, resulta que són el 57% dels vots d’aquestes eleccions. Respecte als 48 diputats, en són 30.

Mapes interactius: el guanyador i el vot a cada partit, per comunitats i per províncies

D’acord amb els resultats d’ahir i la situació d’avui, l’independentisme s’enfronta a una feina hercúlia. Ho ha de fer tot alhora: ha de continuar mobilitzat al carrer, tan com sigui possible, i els partits han de seguir la seva pròpia dinàmica, la de buscar el diàleg amb l’Estat. I pensar, a Barcelona i a Madrid, en aprovar uns pressupostos, perquè la gent els necessita. El carrer ha de ser conscient que cal pressionar amb intel·ligència, i els partits han d’entendre que els problemes entre si més aviat fan vergonya a la gent que es mobilitza. 

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: