L’amenaça de la FIFA a la superlliga, un símptoma de debilitat

Les estructures paquidèrmiques i immobilistes que sostenen el futbol mundial (és a dir la FIFA i les confederacions continentals, sobretot la UEFA) tremolen i no pas de fred. Han passat de menystenir la hipotètica superlliga europea a amenaçar-la, un símptoma clar que li han vist les orelles al llop i que, ara sí, aquestes velles organitzacions se senten contra les cordes, amenaçades per un dinamisme mercantil que no forma part del seu ADN heretat d’unes fonts de poder estatals que la globalització ha desvirtuat.

La FIFA ha sortit al pas i, exercint de pater familias protector, es permet amenaçar els temptats pel futur nou negoci del futbol amb l’expulsió de tot arreu on hi hagi forma de vida coneguda. El mateix que l’estat espanyol (un altre paquiderm) advertia que li passaria a un futur estat català: orbitant per l’espai sideral.

Tot mentides. L’únic que poden fer la FIFA i la UEFA és buscar una mala aliança abans que una trencadissa en la qual hi tenen molt a perdre. Fins ara han viscut de rendes, en una còmoda posició de monopoli, incapaços de fer cap altra reforma de les seves competicions (de clubs, però també de seleccions) que ampliar-ne linealment el nombre d’equips, justament el que volen evitar els que tallen el bacallà. Els 16 volen una superlliga amb més partits que els 15 que disputen els finalistes de l’actual Champions, per poder vendre més drets d’imatge i ingressar més. Però sobretot volen més partits entre ells (que són els que fan apujar el valor d’aquests drets de televisió) i menys enfrontaments amb rivals que, amb el respecte degut, no tenen catxet comercial. El futbol de màxim nivell és un negoci i sense negoci no es paguen salaris astronòmics ni estrelles mediàtiques. Els 2.000 milions que reparteix la UEFA entre els equips de la Champions són un dineral (el pressupost del Barça i del Madrid), però queden molt curts per alimentar 32 equips. Aquesta és la raó per la qual els clubs top volen marxar.

FIFA i UEFA han de ser creïbles, si amenacen. Anant al bàsquet, l’Eurolliga no va sorgir del no-res, sinó de les lligues més potents i els clubs d’alt nivell, insatisfets amb la inoperància comercial de la FIBA. I l’Eurolliga no cedeix jugadors a les federacions per les fases de classificació dels tornejos de seleccions i, malgrat això, a cap federació estatal se li ha acudit sancionar les seves estrelles. Tampoc tindria sentit fer-ho quan les que juguen a l’NBA no han jugat mai aquestes fases. Tornant al futbol, ningú es creu que, arribat el cas, la UEFA vetaria Cristiano Ronaldo, Lewandoswki, Haaland, Hazard o Mbappé en una Eurocopa. Qui ho ha entès més bé ha estat el moviment olímpic, que va acabar reclamant (i incentivant) que els millors jugadors disputessin els jocs. I els de l’NBA valoren un or olímpic molt per sobre d’un or en un mundial. Per ells, el seu mundial és l’anell de campions de l’NBA.

Encara hi ha una altra raó poderosa per no creure’s l’harakiri que es vol fer la FIFA: si la superlliga no es fa a Europa, tot porta a pensar que l’acabaran posant en marxa a l’Àsia, el gegant que domina la globalització i que se’n farà un tip de riure de les amenaces de la FIFA. Aleshores, les estrelles del futbol desapareixerien del vell continent, no només de les seleccions. També dels clubs.

Anar a la font – El Punt Avui – Esports

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: