L’aigua cada cop més clara de l’Ebre també té efectes negatius en l’ecosistema

Fa només vint anys, l’aigua de l’Ebre al pas per Tortosa era verdosa -marró en època de crescuda- i més aviat opaca. Avui, en canvi, gràcies a les depuradores, és cristal·lina i permet veure la llera del riu a tres o quatre metres de fondària. I això, que hauria de significar un avenç indiscutible en la qualitat mediambiental de les aigües, ha desencadenat desequilibris en l’ecosistema. El més evident? La proliferació d’un espès entapissat de macròfits (plantes aquàtiques, mal anomenades algues ) que requereixen llum al fons del riu per germinar. Macròfits que, a més, són l’hàbitat ideal de reproducció de la mosca negra, insecte que des de fa uns anys provoca molèsties als habitants a les poblacions del tram mitjà i final de l’Ebre, on aquest estiu la plaga ha sigut especialment rellevant. I és que la seva picada, malgrat que és petita, pot provocar infeccions, reaccions al·lèrgiques que generen erupcions en forma de fava de diversos centímetres o inflamacions que cal tractar mèdicament.

La de la mosca negra és, només, una de les problemàtiques que analitza l’estudi que avui publica la revista Science, signat pels investigadors Carles Ibáñez, de l’Institut d’Investigació i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de Sant Carles de la Ràpita, i Josep Peñuelas, ecòleg del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de Barcelona. L’informe focalitza l’atenció en l’Ebre, on en els últims anys la manca de plàncton (microalgues en suspensió) ha fet variar la comunitat d’invertebrats -per exemple, han desaparegut petits insectes com l’ Ephoron virgo, popularment conegut com a palometa -, i això, de retruc, implica canvis en la comunitat de peixos.

L’estudi, però, va més enllà i també compara per primera vegada paràmetres de diversos rius europeus i nord-americans com el riu San Joaquin, a Califòrnia, als Estats Units, o el Danubi al nord d’Europa, “perquè són els que acumulen més dades científiques i on fa més anys que s’apliquen polítiques de depuració d’aigües”, explica Carles Ibáñez. Molts d’aquests espais han passat d’estar eutrofitzats -és a dir, de tenir massa nutrients i matèria orgànica a l’aigua- a una situació de desequilibri entre el nitrogen i el fòsfor. Aquest procés es coneix amb el nom de reoligotrofització i en els resultats publicats s’indica que pot tenir efectes diferents en funció de la grandària del riu, la profunditat de l’aigua i el tipus de substrat de la conca.

“Els tractaments amb depuradores que aboquen a aigües fluvials s’han començat a generalitzar en la majoria de països desenvolupats i se n’hauran d’estudiar les conseqüències reals amb més profunditat, ja que hem vist que no sempre són suficients”, explica l’ecòleg Josep Peñuelas. Per la seva banda, Carles Ibáñez reconeix que “la millora parcial de la qualitat de l’aigua té avantatges”, si bé “també genera inconvenients si no es fa una gestió integrada a tota la conca dels rius: cal tenir en compte tant els usos urbans, agrícoles i industrials com els requeriments ambientals”. De fet, la problemàtica detectada a l’Ebre i en altres rius no és només conseqüència dels sistemes de depuració d’aigües i la reducció de productes fertilitzants en l’agricultura, que han fet disminuir els nivells de fòsfor i d’altres nutrients de l’aigua. Variables com la disminució generalitzada de cabals, les riuades cada cop menys freqüents i la construcció d’embassaments que retenen els sediments fan que l’aigua dels rius sigui més transparent. “Els ecosistemes s’han reajustat a una nova situació, però sense recuperar el seu estat natural. Fins ara, la gestió dels rius ha sigut parcial i aquest estudi posa de manifest que per posar remei als problemes s’han de plantejar solucions més integrals”, diu Carles Ibáñez.

Una solució per a cada riu

La solució no és genèrica per a tots els casos, perquè cada riu té un ecosistema particular. Per exemple, la mosca negra és pròpia de rius d’aigües transparents del Canadà o Anglaterra, però en el cas de l’Ebre -força singular al sud d’Europa-és una espècie que els últims quinze anys ha colonitzat bona part del tram de riu que va des de Tortosa fins a Saragossa. “La solució passa per combinar el control del fòsfor, però també del nitrogen, i la recuperació dels sediments per intentar equilibrar-ho a les funcions naturals dels riu”, explica Ibañez.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: