L’accident a l’aeroport de Sabadell

Rate this post

Aquest divendres va haver-hi un accident d’avioneta prop de l’aeroport de Sabadell. L’aparell va topar amb la part de dalt d’una benzinera i van morir-hi els seus dos ocupants.

I novament han aparegut les queixes dels veïns de la zona per la perillositat de la instal·lació. I novament no entenc aquest debat.

La pista per on s’enlairen i aterren avions és allà des del 1933. Per tant, l’aeroport, aeròdrom, o el nom tècnic que li vulguin donar, cosa que ni és important ni té a veure amb el tema que ens ocupa, hi és allà des de fa 85 anys. Si en aquest temps, per allà al voltant hi han aparegut cases, benzineres, autopistes, supermercats i basars xinesos és perquè els han anat construït posteriorment. I els que hi han construït cases, benzineres, autopistes, supermercats i basars xinesos sabien que allà hi havia un lloc per on hi passaven avions. En diguin aeroport, aeròdrom o tros asfaltat per pujar i baixar avionetes.

“Oh, és que ara en passen més que fa uns anys”, argumenten alguns. Escolti, anem a la cosa: per allà hi pugen i hi baixen avions des del 1933, sí o no? Sí? Doncs no hi ha més preguntes, senyoria.

“Oh, és que l’expansió urbana obliga a reajustaments”, argumenten uns altres. A veure, crec que la qüestió no són les conseqüències de les expansions sinó que es fan aquestes expansions, la gent accepta les condicions amb les quals participen en aquestes expansions i després la gent es queixa de les condicions de les expansions. És allò del “pa que me invitan si ya saben como me pongo”.

Fa anys, l’arquitecte municipal d’una important ciutat de l’interior del país em va explicar un sensacional cas que sempre utilitzo per il·lustrar casos d’arribada a llocs que després molesten. L’ajuntament va decidir urbanitzar un sector pròxim al cementiri. I la gent hi va anar a viure sense problemes… fins que mesos més tard alguns dels veïns van començar a queixar-se per la presència del cementiri davant de casa seva. Deien que els feia baixar el valor dels pisos i n’exigien el trasllat. L’arquitecte, amb ironia, em va comentar: “I jo sempre els dic que de qui han de tenir por és dels vius i no dels morts, que a més no fan soroll”.  

La síndrome cementiri és aplicable a campanars, granges, autopistes, fàbriques, carrers comercials, discoteques o restaurants. Tu te’n vas a viure al costat d’un campanar, una granja, una autopista o una fàbrica, en un primer pis d’un carrer comercial o a sobre d’una discoteca o d’un restaurant, i al cap d’un temps agafes la pancarta i exigeixes que allò t’ho treguin d’allà perquè et molesta. Home (i dona), ho trobo una miqueta agosarat, no?

I ho diu qui durant un temps va viure a sobre d’un mercat setmanal que va ser instal·lat precisament allà posteriorment a la meva humil arribada a l’indret. Jo arribava de treballar a les 3 de la matinada i les parades les començaven a muntar a les 6, just al meu primer son. Però, en algun lloc havien de muntar el mercat, no? I em va tocar a mi…

Anar a la font
Iu Forn

Powered by WPeMatico

Translate »