La violència contra les dones (I). La manifestació

La manifestació del 8-M ha fet saltar l’alarma a l’estat espanyol. Des de fa dos anys les commemoracions del Dia de la Dona són un èxit rotund: només a Madrid, 350.000 assistents el 2019 i 120.000 el 2020. Aquestes xifres representen una fita sense precedents per a la lluita feminista (i la dels col·lectius LGTBI amb qui van de bracet), alhora que són viscuts com una amenaça per l’extrema dreta ultraconservadora del nostre país. La prova la tenim en el fet que la titular del jutjat d’instrucció 51 de Madrid, Carmen Rodríguez-Medel, només 3 dies després d’haver rebut la denúncia d’un particular (?), ha obert una causa per prevaricació contra el delegat del govern a Madrid per haver autoritzat aquesta manifestació dies abans que el govern central decretés l’estat d’alarma pel coronavirus. La jutgessa encarrega a la Guàrdia Civil de la Comunitat de Madrid, el responsable de la qual és el coronel Pérez de los Cobos (d’infausta memòria), una investigació que assenyala Fernando Simón, director d’Alertes Sanitàries, com a responsable d’haver estès l’epidèmia pel país. Com que el govern ho rep com una desqualificació intolerable de la seva gestió, el dia 25 de maig el ministre Grande-Marlaska destitueix fulminantment al coronel per “pèrdua de confiança” i per “manca de neutralitat política” en l’informe que elaboren els seus subordinats (se suposa que amb el seu vistiplau). Davant d’aquesta destitució, la reacció de VOX no s’ha fet esperar: ha interposat una querella contra la directora general de la Guardia Civil i el secretari d’estat de Seguretat per “obstrucció a la Justícia, represàlies i prevaricació”.

Tota aquesta tempesta, propiciada per la jutgessa (de nou el poder judicial encerclant la política), és evident que té clares motivacions polítiques perquè l’extrema dreta està utilitzant l’autorització a la manifestació del 8-M no només com una manera de qüestionar la gestió de la crisi sanitària sinó com una “causa general” contra la legitimitat del govern central. I la punta de llança d’aquesta estratègia d’acoso y derribo (la metàfora taurina està més que justificada venint de VOX) no és altra que les dones i la manifestació feminista que, com una Pandora del s. XXI, van estendre el mal per tot el país. Que l’extrema dreta intenta deslegitimar el govern suposadament d’esquerres que hi ha a Madrid és evident per la retòrica inflamada que usa quan el titlla, per exemple, de “comunista” i “terrorista”. Tanmateix a dia d’avui el comunisme és una ideologia perfectament legal i defensable a les urnes, i les acusacions que es fan “per retroactivitat” comporten el seu perill, perquè avui el PP les adreça per terrorisme al pare d’Iglesias per haver militat al FRAP (un grup de resistència antifeixista), però demà potser algú altre les podria dirigir per feixisme contra els molts familiars de renom franquista que militen en les files del PP. Ara bé, l’últim ariet d’aquesta estratègia conservadora contra l’esquerra és atacar el feminisme i la seva reeixida manifestació. I això per què? Què significa ser d’esquerres avui en el nostre país? Des del punt de vista econòmic més aviat poca cosa, perquè l’agenda neoliberal ha impregnat el PSOE (i potser també lamentablement el seu soci de govern) des de la gestió de la crisi del 2008; l’última mostra pot ser la disputa recent sobre la derogació, total o parcial, de la reforma laboral. Havent abjurat de qualsevol cosa que recordi a la “lluita de classes” o si més no a la protecció laboral i social real de les classes més empobrides i precaritzades d’Europa, a les esquerres, buidades d’ideologia “radical”, només els queda la defensa de qüestions com l’ecologia i el feminisme, les úniques que avui s’enfronten obertament a la lògica explotadora i discriminadora del capital.

S’utilitza les dones, tant des de la dreta com des de l’esquerra, perquè són un mitjà per mantenir-se o aconseguir el poder polític, però no se les considera una finalitat en elles mateixes

És en aquest context on apareix la denúncia contra la manifestació del 8-M i les posteriors querelles de VOX contra el govern per autoritzar-la. La dreta radical ultraconservadora instrumentalitza les dones i fa de la lluita contra les lleis d’igualtat i contra la “violència de gènere” la seva bandera, perquè sap que és gairebé l’únic senyal d’identitat que li queda a l’esquerra d’aquest país. Davant de la radicalitat del feminisme, l’extrema dreta recupera el ranci nacionalcatolicisme titllant-lo d'”ideologia de gènere”, tot seguint les consignes del Vaticà i emparant-se en la modernitat de la bioètica. La virulència de l’oposició conservadora a la lluita per l’alliberament de les dones és directament proporcional a la voluntat de cop d’estat contra un govern que es diu d’esquerres només perquè sobre el paper ha fet seva la causa feminista. Però de fet, les dones importen perquè són el “camp de batalla” d’unes lluites que apunten més enllà d’elles mateixes i dels seus drets: se les utilitza, tant des de la dreta com des de l’esquerra, perquè són un mitjà per mantenir-se o aconseguir el poder polític, però no se les considera una finalitat en elles mateixes, atenent a les seves reivindicacions com a ciutadanes de ple dret i dignitat.

La denúncia contra la manifestació del 8-M és una mostra més de la violència contra les dones que la dreta ultraconservadora perpetra. Atacar el govern a través de la seva gestió de la crisi sanitària (que no defensaré ara), incriminant també les dones per haver participat en unes manifestacions que haurien estès el coronavirus arreu de l’Estat, és el símptoma inequívoc d’una política i una mentalitat que considera que les dones ens hauríem d’haver quedat a casa (que ben mirat és el nostre “lloc natural”). Però el cinisme arriba a l’extrem perquè tots sabem que les que han lluitat contra la pandèmia en primera línia i en col·lectius essencials han estat i són encara majoritàriament dones (entre el 65% i el 85% en la sanitat, les residències, l’alimentació, la neteja…). Per sort per a tots, elles tampoc no s’han quedat a casa. I la doble mesura pren la categoria d’escàndol quan resulta que altres manifestacions promogudes per l’extrema dreta no han merescut la serva condemna ni han acaparat la mateixa atenció mediàtica esbiaixada. A tall d’exemples: els mateixos dies de la manifestació del 8-M que tant denuncien, es va autoritzar el míting de VOX a Vistalegre (que va reunir 9.000 assistents); recentment s’han dut a terme concentracions no autoritzades dels “cayetanos” al barri de Salamanca; i encara l’última manifestació el 23 de maig convocada també per VOX a tot l’Estat per protestar contra el govern “socialcomunista” que els retalla la llibertat de sortir al carrer en ple confinament i estendre l’epidèmia. Serà que potser els virus utraconservadors, com que són provida i porten el segell del Vaticà, són més innocus.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: