La vida de la vida

Rate this post

Diaris. Katherine Mansfield. L’Avenç. Traducció de Marta Pera Cucurell

Parlar de la “sensibilitat” d’un escriptor fa certa angúnia, perquè és un tòpic redundant i cursi. Però llegint Katherine Mansfield no tenim més remei que explicar que veia, comprenia i assimilava les coses d’una manera estranyíssima, profunda i particular. Ho veiem als seus contes, però encara es nota més en la intimitat dels seus diaris, uns papers fragmentaris i desordenats que barregen pensaments i experiències amb notes sobre literatura, escriptura i esborranys de relats.

Els diaris recullen, de manera molt intermitent, els últims vuit anys de la seva vida. Els textos van descrivint l’itinerari dels viatges que va fer buscant una mica de treva per als seus pulmons – l’escriptora va morir de tuberculosis. El patiment de la malaltia, que la va matar als 34 anys, és una presència constant.

Els diaris són les notes d’un cervell que està sol amb el seu món interior, els textos d’una ment que es reclou i s’escolta a ella mateixa. Amb els anys, la malaltia va accentuar la vena mística que l’escriptora ja tenia d’entrada, i de vegades sembla que parli directament des de les entranyes. Virginia Woolf diu, parlant d’aquests diaris, que li fa l’efecte que Mansfield es partia en dues – la dona que viu i la dona que escriu.

Virginia Woolf diu, parlant d’aquests diaris, que li fa l’efecte que Mansfield es partia en dues – la dona que viu i la dona que escriu

Com que era molt conscient de tenir la mort a prop, l’autora se sentia responsable d’acabar els seus contes, que són la causa de la immensa força que la fa resistir, com si un deure espiritual la cridés a enllestir-los. Escriure va ser com una religió, que la protegia de la seva por a morir-se. Mansfield sentia que tenia una responsabilitat moral amb els seus lectors, i no els volia deixar esborranys o fragments inacabats.

John Middleton Murry, el seu marit en una relació que sempre va ser complicada, explica que estava veritablement turmentada per buscar la veritat. “La preocupació per la veritat, pel que deia i per si era digna de dir-ho – explica Middleton – es va convertir en la passió que la va devorar durant els últims anys de vida”. Mansfield repetirà moltes vegades que si no és sincera de debò – d’una honestedat profunda – tot el que escrigui no servirà per a res.

Middleton, al pròleg dels diaris, la descriu és gairebé com un esperit sobrenatural. “Va reaccionar a la vida d’una manera més completa que qualsevol altre escriptor que jo hagi conegut – diu ell – i l’efecte d’aquesta reacció més completa el trobem a la seva obra”. Diu que es va adaptar a la vida com una flor s’adapta a la terra i al sol, que es va entregar a patir i a estimar d’una manera total. Potser perquè va viure molt de prop la malaltia, només fa servir adjectius delicats per descriure-la: fina, pura, vívida, delicada, bella, natural ­– com si parles d’una flor fràgil i no d’una persona.

Aquests diaris ensenyen una escriptora d’una sensibilitat extremadament aguda, com una esponja enorme disposada a absorbir tot allò que hi ha al seu voltant. Ella descriu la seva ment com un esquirol, que arreplega material durant tot l’any per a redescobrir-lo amb calma durant l’hivern.

La mirada de Mansfield és crua i alhora compassiva, sembla que se senti en deute amb la bellesa del món i li vulgui retornar el favor. “El món és excessivament bonic”, escriurà moltes vegades al diari; malgrat que en algun moment de debilitat també dirà que “la vida és una cosa abominable”.

Mansfield és una estranya per a ella i per als altres. Té un món interior d’unes dimensions tan grans que s’aïlla de tothom i es tanca en ella mateixa. No sap encaixar amb el seu voltant, ni sap fer-hi mitjana. De vegades, sembla que no sàpiga què fer amb tantes coses com té dins seu, perquè la seva percepció raríssima no té manera de trobar interlocutors.

“La quantitat d’alegria, minuciosa i delicada, que obtinc contemplant la gent i les coses quan estic sola és, senzillament, enorme – escriurà Mansfield – de fet, només tinc “diversió perfecta” amb mi mateixa”. En una entrada especialment fosca, dirà que si pensa amb qui ha estat feliç no pot concretar-ho en ningú en particular, i que tot això de tractar amb els altres ha estat “una cosa fofa i embafadora”.

Alhora, Mansfield sent una mena de rancor cap a tota aquella gent incapaç d’entendre tota la força i la vitalitat de la vida, cap a tota aquella gent que no entén que ens hem de fer dignes del nostre pas pel món, i celebrar-lo: “Confesso que en una reunió a l’hora del te no puc sofrir que algú digui (amb aquella mena de xiuxiueig tímid, com si en fos vergonyosament conscient): “Per a mi molt fluix, sisplau”, sense que em vinguin ganes de plorar”.

L’escriptora explicarà que la gent l’atrau més per la víscera que pel cervell. Diu que una cervell erudit la deixa freda – “amb una ment cultivada s’ha acabat l’aventura. Ara no hi ha res més a fer que esporgar, polir i guardar les distàncies – tasques, totes tres, lleugerament depriments”. La ment que atrau Mansfield ha de tenir camins costeruts, amagatalls secrets i refugis salvatges.

Una de les seves obsessions és buscar “la vida de la vida”, els moments en què som conscients d’estar vivint de veritat. Són experiències o sensacions on el cervell i l’estómac xoquen i provoquen una percepció superior. “Una té certes visions davant de les quals tot el que una ha escrit i tot el que una ha llegit empal·lideix – escriu Mansfield–aquest moment conté tota la vida de l’ànima”.

Una de les seves obsessions és buscar “la vida de la vida”, els moments en què som conscients d’estar vivint de veritat

Per a ella, la veritat es troba en aquest xoc, i és el que sempre mirarà de buscar escrivint. Ho aconsegueix poques vegades, i ho sap. Als diaris també veiem una escriptora que no és gens vanitosa, i que és molt autocrítica amb la seva obra. Mansfield és molt conscient dels moments en què ha aconseguit el què vol escrivint, i dels moments en què ha fallat.

De la mateixa manera que dissecciona tot el que escriu, també ho fa quan llegeix. Els diaris recullen apunts de lectura de molts escriptors, i de vegades en té prou amb una frase perquè ens n’adonem que els ha vist fins al fons. A Mansfield li interessa arribar a entreveure la relació que hi ha entre les coses, seguir-la i descobrir que continua sent veritat al llarg dels segles, que s’hi pot agafar per continuar-la. Li interessa, també, veure els mecanismes que fan funcionar la literatura, i per això pot quedar-se impressionada per com Dostoievski descriu “la rialla de les dones que pateixen” o la manera com Shakespeare concentra un sentiment en un vers.

Mansfield era una gran lectora de poesia, i la seva prosa té molts més lligams amb els poetes que amb els prosistes. És perquè ella treballa per filtració – vol captar un sentiment i transformar-lo en un detall, no pas fer el gest narratiu d’explicar-lo. Potser per això explica que la intel·ligència l’abandona quan prova de tocar de peus a terra. Mansfield treballa bé en la immensitat de la seva imaginació, on pot “pensar, fer i escriure meravelles”, però quan prova de baixar-les “fracassa miserablement”.

L’escriptora pensa i viu en l’aura de les possibilitats, dels matisos i les percepcions enganyoses: “Quan t’aboques al caire de la roca i veus una cosa bonica i brillant que fa esclats al fons del mar, només és l’aigua clara i tremolosa que dansa – però…, en pots estar segur?”.

Per la manera que té de tractar tot el que l’envolta, Mansfield recorda sovint a Rodoreda. Però la mirada de Rodoreda és gairebé sempre cruel i, a estones, cínica. Ho és perquè se sap poderosa, tot i haver patit molt. És conscient del seu talent i té una vanitat d’artista que l’acompanyarà sempre. En canvi, Mansfield sap que no es podrà menjar mai al món, perquè els pulmons amb prou feines li aguanten un passeig. La malaltia la fa ser compassiva i li ensucra la mirada. Ella vol saldar el seu deute amb el món abans de marxar-ne.

Katherine Mansfield és una criatura estranya, un cervell xuclador que ho veia i ho entenia tot. Una de les últimes entrades del diari imita una conversa. L’escriptora parla amb algú i li diu que no es resigni a la idea que la vida ha de ser una cosa inferior al que som capaços d’imaginar, i es projecta en tercera persona. “Sé que això no és tot – diu Mansfield – i com se sap, això? Prenem el cas de K.M. Ha fet, des que en té record, una vida típicament falsa. Però, entre tot això, hi ha hagut moments, instants, esclats, en què ha sentit la possibilitat d’una cosa diferent”.

És bonic que un dels últims textos de Mansfield sigui una crida a seguir buscant, a seguir furgant per trobar aquesta “vida de la vida”. Per a una de les escriptores més genials del segle XX, aquesta era l’única que pagava la pena.

Anar a la font
Marina Porras

Powered by WPeMatico

Translate »