‘La última juerga’, de Mañas: els protagonistes de Kronen maduren

José Ángel Mañas torna al món de Kronen 25 anys després de Historias del Kronen l'emblemàtica novel·la sobre els joves que a mitjans dels anys 90 tenien uns 25 anys. Una història sobre un grup de vividors amb pocs principis que posteriorment va dur Montxo Armendáriz al cinema i que va generar un gran interés per part dels joves, que buscaven en els llibres veure recreades les seves pròpies vivències. Mañas torna al món de Kronen amb La última juerga (ed. Algaida), una road movie que explica la retrobada entre dos homes de gairebé 50 anys que han viscut grans festes a la seva joventut. Aquesta novel·la es pot entendre com un retorn al món de Kronen, però que també es pot llegir de forma absolutament autònoma. Aquesta obra va obtenir els 28.000 euros del 51è Premi Ateneo de Sevilla d'enguany, patrocinat per la Fundación Unicaja i Ámbito Cultural d'El Corte Inglés.

El rebel i l'integrat

En els primers compassos de la novel·la, Carlos, un cràpula, el protagonista i narrador de les Historias de Kronen, acaba d'assabentar-se'n que està morint i decideix corre's la darrera festa. Es tracta d'un personatge immadur, amb una absoluta falta d'empatia, que tan sols pensa en el seu propi benestar. Passa del paisatge, passa de la gent, passa de la política i fins i tot passa de la unitat d'Espanya, que preocupa immensament al seu entorn. Carlos, que ha triomfat al món del cinema venent drets, és un consumidor compulsiu d'alcohol i de drogues i està enganxat a l'heroïna, sense que per això deixi de treballar ("el problema de les drogues radica, sobretot, en la mala qualitat", explica Mañas, amb naturalitat). Carlos, per a la seva darrera festa, arrossegarà mitjançant el xantatge emocional a Pedro, un dels més seriosos dels seus companys de festa de joventut. Pedro, a diferència de Carlos, té una vida molt reglada: és pare de família, no consumeix drogues, és profundament conservador, té una feina estable… Però tot pot canviar al llarg d'aquest trajecte boig cap al no res que emprenen per decisió de Carlos.

Segona novel·la per a una generació

Historias del Kronen va ser, sobretot, un relat emblemàtic d'una generació, la que va créixer després de la transició (alguns van anomenar-la generació X). Mañas ha volgut recordar que a partir del 1982 va arribar un període de despolitització i alhora d'absolut hedonisme (que canviaria amb la crisi del 2008). Les drogues, l'alcohol i el sexe eren la vida dels joves d'aquell temps, que alhora, no renunciaven ni a l'art ni al triomf empresarial. Mañas, amb el temps, ha arribat a la conclusió que la seva obra és filla de la movida (de la que havia renegat molt en la seva joventut), perquè ambdues formen part d'un moviment de despolitització, de dedicació a la música, d'elogi del descontrol… La última juerga és la continuació de la novel·la generacional en què es planteja com han evolucionat aquests personatges, que vivien una vida d'eterns adolescents, un quart de segle després.

El temps no passa en va

La última juerga és, també, una reflexió sobre el pas del temps, i sobre com el món canvia. "La juerga s'ha acabat. Estem a un altre món", explica Mañas, qui confessa que a l'hora d'escriure aquesta novel·la, ha hagut de pensar què podia publicar o no, perquè "els temps han canviat, abans deies el que se t'acudia i prou". Malgrat tot, defensa que hi hagi una llibertat absoluta al món de l'art, que considera un "espai carvalesc". "Crec que és positiu que en una novel·la, no en una columna d'opinió, un pugui explicar-ho tot el que vulgui", puntualitza. Critica que la literatura actual és "excessivament políticament correcta". I per això, apunta que la seva novel·la és "políticament incorrecta d'una forma conscient", no com les Historias del Kronen, en què l'incorrecció li va sortir de forma espontània. "Escriure de forma bestial, i soltar-me en la novel·la, em permet a la vida quotidiana ser una persona correcta, formal", es justifica.

Del Mañas autor al Mañas personatge

El mateix Mañas fa un cameo a la seva obra. Carlos, el protagonista, es troba amb Mañas en una festa, i el deixa verd (de fet, deixa verd a mig món). Mañas assegura que aquest recurs li va perfecte per diferenciar al narrador de l'autor, ja que n'està fart que tothom identifiqui el discurs del narrador amb el seu propi. I, a més a més, li servirà per carregar sense pietat contra gent del món del cinema i del món de la literatura… I fins i tot per desdoblar-se: mentre Carlos odia l'esport, Mañas reconeix que li interessa molt.

Esbojarrada

No deu ser senzill reprendre un èxit de fa 25 anys, que s'ha convertit en una icona del seu temps, i actualitzar-lo. De fet, Mañas reconeix que sempre li va fer por fer una seqüela del seu gran èxit. Però afirma que quan es va posar a escriure La última juerga va tenir claríssim que la seva idea podia funcionar. I funciona. La última juerga potser no serà una nova novel·la generacional com va ser-ho Las historias del Kronen (bàsicament perquè bona part d'aquella generació s'ha desenganxat de les drogues i ara són addictes al Dyr i a la gastronomia: es poden identificar molt més en Pedro que amb Carlos, el narrador). Però a desgrat de tot és una novel·la que funciona: fresca i esbojarrada… I manté el llenguatge coloquial i directe, molt efectiu, que usava a les Historias del Kronen. Mañas té un llenguatge gairebé cinematogràfic, ple d'imatges genials, que dota a l'obra de ritme i gràcia. Potser el món de Kronen ha mort, però el talent literari de Mañas es conserva.

Mercedes Brujas de Salem Ateneo de Sevilla

Mercedes Fisteus.

En l'estela de les bruixes de Salem

Juntament amb La última juerga, com a guanyadora del Premi de Novel·la Ateneo de Sevilla, s'ha presentat Dentro de dos años, de Mercedes Fisteus, l'obra guanyadora del 37è Premi Ateneo Joven, dotat amb 5.000 euros. Es tracta d'una obra sobre el famós cas de les bruixes de Salem, a Massachusetts, on el 1692 van ser executades unes vint persones (majoritàriament dones) per la seva presumpta relació amb el diable. Fisteus no es fixa tant en l'acusació en sí, com en la figura del jutge que va sentenciar les víctimes. A partir d'aquest cas real, Fisteus reconstrueix els sentiments del jutge després de dictar sentència, i a partir de les seves reflexions, connecta els casos de bruixeria dels Estats Units amb els casos succeïts a l'època a l'Estat Espanyol: "Em porto la història de les persecucions de bruixes d'Amèrica a territori espanyol", explica. El llibre suposa una crítica al puritanisme, però també al maccarthisme, i de fet, també alerta sobre els perills de la societat actual: "Avui en dia has de vigilar molt el que dius", apunta, i afegeix "allò políticament correcte té alguns efectes beneficiosos, però també comporta els seus perills".

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: