La solució mai no es troba a la divisió

L'acord entre el PSC i Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona, animat, beneït o simplement autoritzat pels tres últims presidents de la Generalitat, els tres perseguits per la justícia espanyola, ha desencadenat una virulenta confrontació a l'espai independentista i, molt concretament, entre Esquerra Republicana i JxCat. Els primers se senten agredits per una decisió que no esperaven i han vingut defensant que hi havia una majoria independentista a la Diputació que no ha estat possible només pel desistiment de Junts a votar el seu candidat, el republicà Dinonís Guiteras. Hi haurà un abans i un després d'aquesta votació, han assenyalat públicament des d'Esquerra, una cosa que a hores d'ara és bastant òbvia atès el clima d'indignació i malestar que es respira al partit del carrer Calàbria, on se senten gruixudes paraules cap a la formació de Carles Puigdemont. Fins a posar en perill el Govern? No hi ha, ara per ara, una resposta clara a aquesta pregunta. Entre altres coses perquè la sentència del Suprem condiciona tots els calendaris electorals i, a més, hi ha la incertesa d'unes noves eleccions espanyoles el 10 de novembre si Pedro Sánchez no tira endavant la seva investidura.

Junts per Catalunya intenta rebaixar la inflamació que s'ha produït en diferents sectors del món independentista després del seu pacte amb el PSC. Els comptes de Twitter i d'altres xarxes socials dels seus dirigents semblen haver emmudit amb aquesta situació, les seves declaracions públiques s'han reduït totalment en un intent de desescalar el conflicte. I, sobretot, de no perdre el relat sobre la responsabilitat de la unitat independentistes trencada. No és una tasca fàcil, ja que l'aparador de la Diputació de Barcelona els deixa en una posició si més no incòmoda. En aquests moments, mobilitzacions com les de l'11 de setembre es presenten enormement complicades i caldrà conèixer si l'actitud de duresa amb Junts per Catalunya per part de l'ANC, per exemple, es manté o queda simplement en un toc d'atenció.

Quan la setmana passada vaig rebre el llibre de Jordi Cuixart Ho tornarem a fer, amb una nota del seu puny i lletra que és un cant a la llibertat i a la vida plena, vaig decidir que aquest seria un dels textos que m'emportaria de vacances per no oblidar el molt que pateixen aquests amics i compatriotes injustament empresonats o en l'exili. He de reconèixer que no he esperat al mes d'agost i he necessitat trobar a les pàgines de Cuixart una mostra d'optimisme davant del pessimisme imperant aquests dies, que sembla que la unitat política i qui sap si la civil, ja no serà possible en gaire temps. I, sí, el president d'Òmnium il·lumina en la foscor des de la cel·la 502 de Soto del Real aquest al·legat: "Estic convençut que aquest país no caurà en la frustració, perquè la seva acció col·lectiva està motivada per la immensa esperança en un futur millor. Hem superat situacions molt més adverses i hem estat capaços d'aixecar el cap davant d'esdeveniments pitjors. Com deia Manuel de Pedrolo, és necessari lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res".

Són paraules de Cuixart, no pensades, òbviament, per a aquestes hores, i per a la lluita fratricida entre els partits. Però qui sap si aplicables per superar la divisió també en un moment com aquest. Perquè la solució on segur que no es troba és a la desunió.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: