La puntera de les Dr Martens, una icona qüestionada

Pocs estils estètics els queden per conquerir a les icòniques sabates Dr Martens. Van néixer de la necessitat d’un doctor de les forces armades durant la Segona Guerra Mundial d’exercir el seu càrrec amb un calçat més còmode mentre es curava d’un esquinç al turmell. Van convertir-se en un segell obligatori dels skin heads després que cantants de rock i punk les escollissin per vestiri, ara, s’han transformat en el senyal que algú va a la moda. Més enllà del canvi de públic, la marca sempre ha pogut presumir del fet que tothom assumia que la inversió (el model estàndard costa uns 170 euros) pagava la pena. Fins que fa poc una usuària va fer esclatar la bombolla: les Dr Martens ja no tenen la qualitat que tenien abans.

Tot va començar amb una carta al diari The Guardian. L’afectada denunciava que una bota s’havia trencat després de sis mesos. El diari anglès se’n va fer ressò, i l’article amb el cas, publicat l’última setmana de novembre, acumula uns 300 comentaris, molts amb casos similars. La tesi és unànime: la pèrdua de qualitat es deu al fet que el fabricant ha traslladat la producció de Londres a la Xina i que la companyia ha passat a ser propietat d’una empresa de capital privat no vinculada als valors originals de la marca.

Dr.Martens va  anunciar que portava la seva producció a la Xina el 2002, i això va provocar la retallada de 1.000 llocs de treball a les tres fàbriques del Regne Unit: Northampton, Leicester i Somerset. De fet, actualment, segons The Guardian, només un 2% de la producció es fa a Anglaterra. Onze anys més tard, el 2013, la companyia tancava un acord amb el fons Permira, que, amb una inversió de 300 milions de lliures (uns 355 milions d’euros actuals), passava a tenir el control majoritari de l’empresa.

Els usuaris creuen que han perdut qualitat pel trasllat de la producció a la Xina i pel canvi de propietat

Els seus directius asseguren, però, que tots aquests canvis no hi tenen res a veure. Es defensen afirmant que el cuir, els estàndards de producció, els proveïdors del material i els controls de qualitat són els mateixos. Per als que assenyalen Permira com a culpable també tenen rèplica: l’últim any les despeses operatives van créixer un 30%. Això, però, no ha convençut el públic. “Les del Regne Unit són les sabates més còmodes que tinc, les de la Xina són d’un cuir molt més prim, rígid i desagradable”, especificava un dels seus client.

A Espanya aquesta onada de queixes no ha arribat de manera tan intensa, tot i que alguns usuaris se n’han queixat públicament a Instagram. Sembla, però, que el problema ve de lluny. L’any 2017 una compradora espanyola ja l’anticipava. “Han passat sis mesos i una costura s’ha començat a trencar: tenint en compte el poc ús que n’he fet i la seva teòrica consistència, això no és normal”, escrivia a Amazon. I afegia el que segurament és el quid de la qüestió: “Si es venen a preu d’or, com a mínim que siguin de bona qualitat”.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: