‘La mujer que sabía leer’, una història d’amor atípica

Rate this post

D’uns anys ençà, el cinema d’autor que mira cap al passat sembla ben còmode en el format 4:3, unes dimensions que, d’una banda, estan inspirades en criteris estètics del classicisme grecoromà, i, de l’altra, en la visió natural dels ulls humans. Cineastes com Lisandro Alonso (Jauja, 2014) o Stéphane Brizé (El jardí de Jeanette, 2016) han aprofitat aquesta doble vessant del format per construir relats que fluctuen entre un cinema de les impressions i aquell que es recolza en una certa sensació d’irrealitat, més aviat en una idea de fabulació.

Aquest doble fenomen també està molt present en el debut de Marina Francen, La mujer que sabía leer, que utilitza el 4:3 per explicar-nos uns esdeveniments del temps pretèrit com si fossin uns fets de llegenda: quan el regim de Napoleó III s’estableix i comença la repressió contra els republicans, tot un poble, aïllat a les muntanyes, es queda sense homes fins que un dia arriba un estrany i les dones decideixen compartir-lo. Sens dubte, la història de Francen enllaça de manera directa amb La seducció (2017), la versió de Sofia Coppola d’El seductor (1971), de Don Siegel, però Francen utilitza la conjuntura per parlar-nos d’una atípica història d’amor, on la sororitat pesa més que els lligams entre home i dona, i on els afectes es construeixen a través de la intimitat intel·lectual i no la del sexe.

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »