La meva experiència amb els CDR

Rate this post

Diumenge de Rams estava de calçotada just abans de començar les vacances. Amb tot el cotxe ja carregat, a les 7 de la tarda vaig emprendre el viatge per l’AP-7. No feia ni una hora que havia sortit quan els vehicles es van anar parant: havia enxampat un tall organitzat pels CDR. Vaig estar a punt de dir-li als manifestants que venia d’una calçotada, per si podia ser considerat atenuant. Vaig preferir no fer-ho: si alguns m’haguessin identificat no haurien aixecat el tall fins Divendres Sant.

Així que em vaig armar de paciència. Però mentre el trànsit rodat continuava bloquejat, el meu trànsit intestinal, amb la salsa romesco al cap, va dir aquí estic jo. Sí amics, vaig tenir el que es coneix com una urgència de ventre. Disculpin l’escatologia, però va ser així. ¿Què podia fer? No hi havia cap àrea de servei a la vista, ni una trista àrea de descans. Estava envoltat de cotxes. I per un enorme tràiler al costat. Va arribar la nit, i amb ella la foscor, i la majoria dels cotxes van apagar els llums per no gastar bateria. Era la meva oportunitat. En situacions de dificultat s’aguditza l’enginy. Així que vaig obrir la porta del copilot i la del seient del darrere, i parapetat per les portes vaig poder evacuar sense ser vist. I sense adonar-me, vaig protagonitzar un dels actes més subversius de la meva vida: defe-car (mai més ben dit… al ser entre cotxes) en una autopista de peatge de Catalunya. Tota la vida cagant-me metafòricament en aquestes autopistes de peatge, i els CDR m’havien donat l’oportunitat de fer-ho literalment. Va ser un acte de protesta involuntari, forçat per les circumstàncies, però revolucionari al capdavall, encara que la revolta la marqués el meu intestí.

Seguir leyendo….

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »