La metròpoli desconnectada de la terra

El seguiment periodístic de l’incendi de la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el sud del Segrià va reflectir la distància entre la Catalunya metropolitana i la resta del país. Sentint alguns dels tertulians estrella semblava que parlessin d’una regió del Kurdistan iranià. Premsa editada a Barcelona obria amb un imprecís “Incendi a Tarragona”. Ni Terres de l’Ebre, ni Ribera d’Ebre, ni Garrigues. Hom podria pensar que s’estava cremant el Serrallo! Si hi ha una allau a la Molina potser llegirem “Allau a Girona” invitant a pensar que hi ha gironins colgats per la neu al carrer de la Força. Confusions assumibles, la província com a referència geogràfica, no fos cas que el lector es perdi amb tanta geografia comarcal.

La desconnexió de les ciutats amb la terra va molt lligada a les dinàmiques d’acumulació i concentració de capital en grans ciutats pròpies de la globalització. Una acumulació alimentada per rendes de capital, producció de béns immaterials i serveis que per la seva naturalesa líquida semblen desafiar la materialitat de la geografia. En realitat, però, la vida a les grans ciutats encara depèn dels milers de tones d’aliments i de productes de primera necessitat que entren cada dia pels seus mercats centrals, tal com passava a la Constantinoble del segle IX, on els seus 800.000 habitants depenien del blat que en grans vaixells arribava regularment d’Egipte. La diferència és que, avui, l’abaratiment del transport permet un avituallament global molt diversificat que relativitza la geografia i la racionalitat i que permet autèntics crims ecològics, com la frivolitat de menjar mangos i tomàquets al mes de gener a prop del cercle polar àrtic.

Al camp hi ha gent amb menys ínfules que alguns cosmopolites que en realitat són garants d’un provincianisme global

Tota aquesta relativització geogràfica i suposada autosuficiència de les ciutats s’alimenta de les odes al virtuosisme de les metròpolis. Cants al desequilibri territorial. Un d’aquests trobadors és Richard Florida, geògraf econòmic que va establir influents models de promoció de polítiques públiques urbanes per afavorir l’emergència d’una classe urbana creativa com a fonament d’una economia del coneixement basada en la innovació. En aquest marc, Florida explicava que la geografia econòmica global estava composta per cims, turons i valls. Els cims vindrien a ser centres d’innovació ben comunicats per atreure talent i serveis (és a dir ciutats globals), els turons manufacturarien els dissenys dels cims (centres industrials) i les valls serien grans extensions condemnades a la marginalitat. Una jerarquització que invitava les regions a competir per no acabar sent pàries a les zones allunyades de les metròpolis. Florida es retractà fa un parell d’anys de bona part aquests principis per les desigualtats que generen. Molts, però, ja creuen viure en aquest món.

Un món on les ciutats es veuen a si mateixes flotant i desconnectades del seu entorn geogràfic més immediat. Mirin, si no, els parisencs que només van descobrir espantats la França de províncies quan els ‘armilles grogues’ es manifestaven pels Camps Elisis, o recordin Jaume Collboni quan, horroritzat davant les tractorades independentistes, va etzibar aquell cèlebre “Quan vaig veure la imatge de tractors entrant i les editorials marxant vaig pensar: aquí prendrem mal de veritat”. Un desinterès que condueix en el millor dels casos a un paternalisme ignorant benintencionat, i en el pitjor, a l’altiva ignorància d’un supremacisme urbà que l’escriptora Marta Rojals defineix com la “cosmopolòncia”, que es vanagloria de ser obert però que menysprea i insulta tot allò que prové de pagès. Prejudicis que, més enllà del context local, van molt lligats a l’imaginari d’aquest món desigual de cims, turons i valls.

I sí, al camp, com a les ciutats, hi ha gent ignorant, però també hi ha gent que viatja, que llegeix, a qui li interessa el cine, la natura i el teatre, i hi ha gent que simplement viu una vida digna a les societats cohesionades dels pobles. Gent amb menys ínfules que alguns cosmopolites que en realitat són garants d’un provincianisme global que cada cop s’assembla més: cursis a la caça d’autenticitats prefabricades, “experiències”, en diuen, mentre ignoren les realitats socials vives com les Terres de l’Ebre que tenen a la cantonada.

Una realitat social, la de les Terres de l’Ebre, que es resisteix a ser una “vall” i lluita pel seu futur malgrat les cendres, la despoblació, els prejudicis i la falta de polítiques públiques integrals. Avanci o no la crisi demogràfica a les Terres de l’Ebre, que ningú dubti que els seus tres reactors nuclears i parcs eòlics continuaran bombant energia cap a la metròpoli, que amb els recursos estratègics no s’hi juga.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: