La manta de Bárcenas i la de Lamela

La metàfora del dia és aquella de la manta curta. La que diu que quan et tapes el cap se’t destapen els peus. I viceversa. Però en aquest cas ho és en la variant anomenada “hi ha mantes curtes que sempre tapen les mateixes parts del cos”.

Luís Bárcenas, també conegut com “Luís el cabrón”, segons vam poder llegir als papers del cas Gürtel, havia estat fort fins avui. “Luís, se fuerte”, li va dir Rajoy en aquell famós SMS que algú va filtrar i que tots (i també totes) vam llegir. Però ell ja els va avisar, “si la meva dona va a la presó, estiro de la manta”. I la seva dona fa temps que és a la presó. I avui en Luís ha afluixat. Cinc dies abans de l’inici del judici per la caixa B del PP ha enviat un escrit a la fiscalia Anticorrupció on diu que el PP es va finançar il·legalment entre el 1982 i el 2009 (durant VINT-I-SET ANYS!!!), que hi havia caixa B, que es pagaven sobresous i que Mariano Rajoy ho sabia tot.

Ara falta que Bárcenas tingui proves de tot això que afirma. O millor dit, cal saber què conserva encara de tota la documentació que tenia i que s’ha anat perdent pel camí en incidents de vegades més propis d’una pel·lícula de sèrie Z. Com quan Villarejo va subornar al seu xofer per poder accedir als papers o quan va enviar a casa seva un paio vestit de mossèn per intentar robar-li els documents. O el no menys apassionant cas del disc dur del seu ordinador, on hi guardava tota la comptabilitat B i que el PP va destruir. Ei, però en un acte de destrucció massiva total. Van usar una cosa que en diuen el “Mètode Gutmann”, anomenat així en honor de Peter Gutmann, professor de Computació de la universitat d’Auckland que va desenvolupar un algoritme consistent en reescriure 35 cops sobre les dades originals existents al disc dur, cosa que fa impossible recuperar absolutament res. Però és que després, a més, el van ratllar. El disc dur. I no m’estranyaria que hi haguessin saltat a sobre, banyat en àcid sulfúric i, finalment, s’hi haguessin pixat.

Els Estats i els partits necessiten algú que els faci les feines brutes. Policies com Amedo i Villarejo o comptables com Bárcenas i Daniel Osácar. Tot va bé fins que arriba el dia en que tot es torça. En un cas perquè la barreja de Mortadelo i Pepe Gotera i Otílio no permet cap altre desenllaç (Amedo) i en altres perquè es creuen tan impunes que embogeixen i munten un negoci personal allà dins i, a més, fent xantatge als seus mentors (Villarejo). En el cas dels comptables tenim la versió del que veu passar tants bitllets per davant dels seus nassos que acaba pensant “uns milions menys no es notaran” (Bárcenas) i la del fidel servidor que, a més de no embutxacar-se mai un euro, quan tot se sap es menja la merda en silenci (Osácar).

I quan cauen s’emporten per davant un rei emèrit o potser ara al “rajoyisme” en ple. Però fixi’s que hi ha un món en el qual no hi ha mai caigudes. On els servidors a la causa sempre reben un acomboiament total i la impunitat és absoluta. Quins? Vostè ja sap del que parlo i de qui. Ah, per cert, sense cap relació amb tot això, per suposat, i parlant de mantes que tapen… Quina casualitat que avui haguem sabut que la Sala Segona del Tribunal Suprem ha inadmès la querella de Sandro Rosell i Joan Besolí contra la jutgessa Carmen Lamela​ per haver-los tingut dos anys en presó preventiva per uns delictes dels quals van ser jutjats i absolts. El que li deia, casualitats. I tipus de manta.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: