La màgia de Gabriel Rufián

Rate this post

Gabriel Rufián és un polític que sovint es fa un embolic amb les seves metàfores. ¿Se’n recorden d’aquella seva piulada, poc abans de la proclamació de la República, quan ERC era gairebé més radical i purista que la CUP, que amb una enigmàtica llegenda, “155 monedas de plata”, insinuava traïcions a dojo? Després va desmentir al programa d’Ana Rosa Quintana que hagués volgut dir el que tothom va entendre. Els polítics han posat en crisi la política perquè menteixen per sistema. No saben pronunciar la paraula “perdó” per admetre que s’han equivocat. Però en el cas que fos veritat que aquella piulada no era un dard contra el president legítim de Catalunya sinó que anava dirigit a bescantar l’oferta d’eleccions del PP, el PSOE, Cs i el PNB, que és el que va assegurar en una entrevista recent al programa Preguntes freqüents de TV3, caldria que Rufián reflexionés sobre si no es va equivocar igualment, atès el posicionament actual d’ERC.

I és que ara Rufián propugna que cal “punxar segons quines bombolles o discursos de l’independentisme màgic que tothom coneix” i “dir la realitat”. Per què no ens l’explica amb tota la sinceritat del món? És que el 27-O Rufián no formava part d’aquest “independentisme màgic” que ara no se sap per qui està representat? Estaria bé que fos menys enigmàtic i parlés clar. Si l’octubre del 2017 Puigdemont estava traint l’independentisme del “pit i collons” que aleshores representaven ell i el seu partit, fora d’agrair que ens aclarís qui són els somiatruites actuals. Ha passat un any de tot allò i la gallardia rufianesca s’ha transformat en xipolleig de peus que esquitxa la dignitat dels combatents que són a la presó o a l’exili. Si ERC vol sumar més gent, anhel que és compartit per tothom, caldrà que eviti ofendre els aliats i que s’abstingui de donar lliçons si abans no es fa una severa autocrítica pels fets d’octubre de l’any passat. Com que ja ho he escrit més d’un cop, no tinc inconvenient a repetir que el 27-O va estar a punt de matar l’1-O. No ha estat així, com es va poder comprovar dimarts passat.

Rufián es regira contra un suposat “independentisme màgic” sense ni tan sols fer-se una autocrítica pel que ell mateix va empènyer a fer

Rufián és en aquests moments un dels portaveus de la moderació d’ERC, juntament amb Joan Tardà. “Madrid me mata”, proclamaven els de la “movida”. Això també ho sabia Tarradellas quan afirmava que a Madrid disposen d’un raspall reservat als catalans. Qui diu raspall diu un florilegi d’enganys perquè els polítics catalans que van a la “villa y corte” amb la por de no ser-hi ben rebuts s’estovin i estiguin disposats a acceptar la xerrameca condescent de sempre. Carles Campuzano és el paradigma del polític que s’empassa totes les propostes per ruïnoses que siguin. Ho acabem de veure novament amb la moció “fantasma” que havia acordat amb el PSOE, sobretot perquè com li va deixar clar el sinistre José Zaragoza: “podem parlar de tot menys de la independència”. Si no podem parlar del que reclamen els milers i milers de persones que ocupen els carrers amb coratge, per què ha de servir el diàleg? Això sí que seria màgic. Rufián i Campuzano convergeixen, ves per on, per equivocar-se.

El 26 i 27 de setembre es van prendre unes decisions equivocades perquè no es va tenir en compte que l’Estat reaccionaria violentament. Un polític que hagués llegit una mica d’història d’Espanya hauria hagut de preveure la reacció violenta de l’espanyolisme. Crec que a l’executiva d’ERC hi ha uns quants llicenciats en Història. Abans d’entonar un “impossible” crit d’insubmissió, hauria estat bé pensar sobre les conseqüències. Ens hauríem estalviat uns quants disgustos. Ningú no pot al·legar ara ignorància. Ni Rufián ni Torrent. La ingenuïtat ignorant hauria de ser considerada un delicte pel codi penal. Rufián es regira contra un suposat “independentisme màgic” sense ni tan sols fer-se una autocrítica pel que ell mateix va empènyer a fer. Des del 2015 sabem que cal eixamplar la base independentista. Qui pot dubtar d’això? Rufián va afirmar en el mateix programa en el qual va criticar l’independentisme màgic que el seu partit “no ha posat el fre de mà”. I tant que l’ha posat. No passa res. Només cal reconèixer-ho i proposar una via que no passi per l’exigència unionista que els independentistes deixin de reclamar la independència. Això sí que seria fer màgia.

Anar a la font
Agustí Colomines

Powered by WPeMatico

Translate »