La identitat a debat al Grec

Rate this post

Els tres espectacles dels quals parlarem en aquest article estan narrats en primera persona. Dos són (més o menys) documentals, l’altre no. Però, com diuen els cartellets de les pel·lícules “estan narrats en primera persona”. RaphaëlleGrito pelao i Panorama. Tres espectacles que, d’alguna manera, giren al voltant del ser, de la identitat. Tres espectacles que ens obliguen a reflexionar. Continua el Festival Grec. 

“Què és ser dona?” Així començava Raphaëlle, el darrer espectacle de la Conquesta del Pol Sud que conclou la trilogia sobre dona i identitat començada ara fa quatre anys. Tres documentals escènics centrats en la relació entre l’experiència individual de tres dones i la història col·lectiva. Nadia ens explicava la història de Nadia Ghulam, una nena afganesa que es feia passar pel seu germà mort per sobreviure al règim talibà. Claudia ens va transportar a l’Argentina i vam conèixer el cas, narrat en primera persona, d’un dels bebès robats durant la dictadura. La protagonista de Raphaëlle és Raphaëlle Pérez

Una dona que va néixer amb genitals masculins, una història de lluita i de superació. Raphaëlle ens explica la seva infantesa, quan somiava que portava faldilla i talons, la seva (mala) experiència al col·legi i a la universitat, els prejudicis de la societat, la por, la incertesa, l’arribada a Barcelona. Aquí, a diferència dels altres dos espectacles, el joc escènic no és tan potent i, de fet, agafa un rol molt més secundari. Però tant se val: la història de Raphaëlle i la seva lluita per la identitat necessiten ser escoltades. Necessitem que ens recordin que el gènere és una construcció social, que ja va sent hora de trencar, d’una vegada per totes, amb el binarisme home / dona. Que pots ser dona i tenir penis i ser home i tenir vagina. I necessitem que ens ho digui algú com ella, algú que ha fet (o no) el trànsit. Raphaëlle no només hauria de fer temporada en un teatre, hauria de girar per tota Catalunya i ser assignatura obligatòria a les escoles.

Alfred Mauve Raphaelle

Propera parada: Teatre Grec. Grito Pelao és el resultat de la unió entre dues bèsties escèniques: Rocío Molina i Sílvia Pérez Cruz. Una unió que, tal com vam avisar a la crònica de recomanacions, molts esperàvem amb candeletes. Grito Pelao és, també, una reflexió i alhora homenatge a la maternitat. I, com dèiem al principi, en primera persona: Molina està embarassada de quatre mesos i mig, Pérez Cruz té una nena de deu anys. I, Lola Cruz, la mare de la bailaora, també apareix a escena. Les tres es confessen, ens expliquen – amb cant, ball i paraula -, petites intimitats sobre la seva maternitat, les pors de Molina, la sororitat de Pérez Cruz. El llenguatge, el talent i el “duende” de totes dues encaixa a la perfecció. Molina i Cruz no només s’han entès: han creat juntes. I ens regalen escenes d’una força, una generositat, i una bellesa inigualable. 

Ara bé, malgrat Grito pelaoés (i ha de ser) un espectacle lliure perquè el flamenc no té límits ni fronteres, potser necessitaria una mirada externa. És cert que estem davant d’un espectacle profundament personal, una autobiografia cantada i ballada, però sovint una mirada aliena ajudaria a tallar i escurçar escenes repetitives, escenes que se sostenen per la sempre al·lucinant varietat de registres de Sílvia Pérez Cruz o el magnetisme de Molina. 

©ChristopheRaynaudDeLage_GritoPelao_Avignon/Grec 2018

Seguim al Poble Sec. Concretament a la Sala Hiroshima per veure Panorama de la companyia italiana Motus. Una altra història en primera persona. Aquest cop narrada pels actors i actrius del llegendari teatre novaiorquès La MaMa. A partir d’entrevistes en directe i filmacions, anem coneixent la trajectòria de cadascú dels intèrprets, tots ells d’orígens molt diversos. Tots ells viuen a Nova York. Tots ells viuen, per tant, en l’era de Donald Trump. Es tracta d’històries fragmentades, de personatges que van i venen, que són, que dubten, que podríem ser nosaltres i semblen trets d’una novel·la de Raymond Carver. Una barreja d’identitats que es trasllada en una intel·ligent barreja de llenguatges: vídeo en directe, maquetes, dibuixos, intèrprets a escena. Teatre (post)documental a un ritme frenètic, com la vida mateixa. 

Motus/Joung Sun Grec 2018

Anar a la font
Aída Pallarès

Powered by WPeMatico

Translate »