La Guàrdia Civil, un cos estimat

El director general de la Guàrdia Civil, Félix Vicente Azón, ha assegurat que l’institut armat és un cos que compta amb “el cariño y la admiración del conjunto de la ciudadanía”. Aplicant la tesi bíblica segons la qual “pels seus fets els coneixereu”, costa de creure que, després de les pallisses que va rebre la gent que volia votar l’1 d’octubre, la Guàrdia Civil sigui objecte d’admiració i encara menys d’estimació a Catalunya. Potser l’admira la ciutadania espanyola que, lluny de Catalunya, cridava “¡a por ellos!”, la qual cosa només serveix per constatar que la distància psicològica i sentimental és cada cop més ampla entre dues societats condemnades, si més no, a compartir veïnatge geogràfic. Però, a més a més, la intervenció de Félix Azón en l’incidentat acte de celebració de la patrona del cos a la caserna de Sant Andreu de la Barca crea un nou precedent d’involució democràtica posant l’interès d’un cos armat per damunt de la voluntat política dels ciutadans democràticament expressada.

En el recent debat de política general, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució que demanava la retirada de la Guàrdia Civil de Catalunya, la qual cosa no és més que la voluntat política expressada per la principal institució representativa de l’Estat a Catalunya, que, es comparteixi o no, mereix el respecte de la resta d’institucions, sobretot de les institucions caràcter militar, atès que un dels principals fonaments de la democràcia és la supremacia del poder civil respecte del militar.

Quan Azón, en funcions de director general de la Guàrdia Civil, assegura que es farà tot el possible perquè la resolució parlamentària “no tingui cap transcendència”, només li faltava dir “adelante mis valientes”. Era una manera de vulnerar el principi de neutralitat d’un organisme públic que paguem entre tots, també els independentistes, i ja se sap què sol passar quan homes armats adopten posicions polítiques. Fa vint anys l’acte de Sant Andreu de la Barca hauria provocat un escàndol, però en la situació actual tot està permès per intimidar els catalans.

Que les amenaces de la Guàrdia Civil rebin l’aplaudiment i les reverències ―les imatges són estremidores― de les autoritats civils socialistes, deixa clar qui està cedint el poder a qui

Òbviament, la cerimònia organitzada a Sant Andreu de la Barca no tenia cap altra intenció que escalfar l’ambient de cara als dies que venen amb la sentència del Suprem als presos polítics i la conseqüent resposta dels defensors de la llibertat i els drets civils. Quan un general com Pedro Garrido, comandant en cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, afirma que "la pretesa revolució dels somriures ha esdevingut en el rictus que dissimula l’odi i la mesquinesa capaç de generar destrucció, dolor i patiment” i afegeix que “combatran sense treva ni pena els que recorrin el camí cap a la independència seguint la senda del terror”, està adoptant una posició política i amenaçant la població civil susceptible de dissentir amb la seva. Que la Guàrdia Civil rebi en el mateix acte l’aplaudiment i les reverències ―les imatges són estremidores― de les autoritats civils presents, com, entre d’altres, la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, el fiscal Javier Zaragoza i el diputat del PSC, José Zaragoza, deixa clar qui està cedint el poder a qui. Per acabar-ho d’adobar, la Guàrdia Civil condecora el jutge que es va oferir per judicialitzar el conflicte com el seu últim servei a la pàtria espanyola abans de morir, aquest lògicament a títol pòstum, i també a un, només un dels centenars dels testimonis del judici del procés, precisament la secretària judicial que va determinar la inculpació dels Jordis, el testimoni de la qual va ser determinant en les conclusions de la fiscalia. Tot molt imparcial.

Els comandaments polítics dels Mossos s’han fet els ofesos i han marxat en acabar els discursos, sobretot perquè el general Garrido s’ha referit quan encara no hi ha sentència a "actuacions criminals suposadament comeses per persones rellevants de les institucions autonòmiques per portar a terme un projecte secessionista per Catalunya” i s’ha apuntat el mèrit d’alimentar els arguments de la sentència amb "un treball d’investigació objectiu, rigorós i exhaustiu”. Òbviament aquest treball suposadament rigorós és el que es va fer servir per acusar el major Trapero i la intendent Teresa Laplana i que han estat refutats pels mateixos Mossos i per nombroses evidències. L’estratègia política de la repressió exigia involucrar els Mossos com una força armada al servei de la rebel·lió, però l’acarnissament amb el major Trapero ve de més lluny, de quan després dels atemptats gihadistes del 17 d’agost el major va fer una lliçó de policia professional en una reunió davant de Rajoy, Sáenz de Santamaría i el ministre Zoido, deixant en ridícul els comandaments policials espanyols que no sabien què dir. Això és el que no li ha estat perdonat al bo de Trapero, que, tot s’ha de dir, no era l’home de confiança del Govern i es va trobar al capdavant del dispositiu del referèndum per casualitat. Estava previst que el dispositiu policial pel referèndum el dirigís el comissari David Piqué, però aquest va morir sobtadament uns mesos abans. Estava decidit que de cara al referèndum Trapero seria substituït per un altre comandament més afí, però l’èxit del major amb l’operatiu dels atemptats del mes d’agost el va convertir en un heroi insubstituïble. Tenia la confiança estrictament professional.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: