La gran vida serà espiritual i intel•lectual o no serà

Rate this post

Recorda Stefan ZweigEl món d’ahir, de lectura i relectura obligada cada cert temps, com a la Viena de la seva joventut, els diaris de anaven plens gairebé exclusivament de política i de cultura. Reflexe que es veia en els interessos de tota una generació que es preocupava poc per l’esport i per les aparences i que vivia amb plenitut els debats intel·lectuals i culturals de l’època. No serà fins a l’irrupció del nazisme i del seu culte al cos, que es començarà a parlar d’esports a la premsa. Zweig comenta sobre la seva educació: “em van inocul·lar a la sang un apassionament per tot allò que és intel·lectual i que mai més voldria perdre”. I més lluny, encara: “i totes les coses que d’ençà d’aleshores he llegit i après, recolza sobre el fonaments endurits d’aquells anys”.

En el nostre temps ens ha tocat viure el fenòmen gairebé invers. Davant de la dualitat de tints platònics presentada per l’autor vienès, estem en el que podria ser la banalització de la intel·lectualitat i la dissolució del món de la cultura, dins d’un món on aquesta és entesa principalment com un espectacle guiat per forts criteris comercials. Les activitats culturals queden relegades a l’esfera del hobby, a les pagines secundàries de cultura i oci. Són aficions de l’esperit, prescindibles, perquè no tenen efectes materials; tampoc són temes considerats d’interès general o que amb presència a les múltiples tertúlies que copen els mitjans a diari. La cultura ha deseparegut per convertir-se en simulacre: simulacre de cultura, honorada de tant en tant amb un premi, amb una menció, amb una necrològica. És així com es parla d’ella quan no hi ha un producte per vendre al darrera.

El nostre és un món volgudament superficial, que passarà a la historia per la seva obsessió pragmàtica, orientada cap als negocis i amb un marcat descrèdit intel·lectual. La formació enfocada únicament cap a una rentabilitat curt placista, dins del marc mental d’una hiperconsciència del mercat laboral i de la utilitat personal entesa com a producte (amb tota la pobresa conceptual que això implica). Enllà queden les mentalitats burgeses més complexes i riques pròpies de les novel·les de Thomas Mann, d’empresaris preocupats no només pels seus negocis, sinó també per les idees del món que els envolta.

Zweig afina les diferències entre un règim i altre: “allò que un ha negligit respecte als seus músculs, encara ho pot recuperar un altre dia; en canvi l’impuls espiritual, la capacitat de captació de l’esperit, tan sols s’excercita en aquests anys de formació decisius, i només qui ha après d’hora a desplegar l’ànima als quatre vents és capaç després d’abastar en sí el món sencer”.

Això explicaria no només la decadència humana, espiritual, cultural i intel·lectual del món d’avui, que no sap o no pot entendre la reflexió o la producció als marges del mercat, sinó els severs problemes d’autoestima, depressió i inseguretat d’un món que ha fet de l’aparença física l’estandard més vistós de la identitat. Els fonaments de la cultura tot ho aguanten mentre que el cos aguanta només el que pot.

La gran vida serà de l’esperit o no serà.

Cal recordar-ho i dir-ho.

Anar a la font
Àlex Reig Biosca

Powered by WPeMatico

Translate »