La gràcia de no entendre res

Els avis la casquen com si haguéssim tornat al segle XIV i el personal sanitari dels hospitals es fa bates amb bosses d’escombraries. Nosaltres, mentrestant, dibuixem pastanagues i tomàquets als stories d’Instagram. Si això no és la fi del món, amics, s’hi assembla bastant. 

La part positiva d’aquesta mena d’apocalipsi de marca blanca és que tenim molt temps lliure. Potser massa. Aquells qui aquest dimarts haguessin passat la nit a la Sala Apolo descobreixen amb resignació que les bossetes de camamilla, per molt que les llepis, no tenen el mateix efecte que l’LSD. Els introvertits, en canvi, acostumats a la soledat intrínseca del seu caràcter, observen els carrers buits i somriuen. Per fi tothom està tan amargat com ells mateixos.

Si un nen innocent dibuixés una finia línia entre els dos grups i jo m’hagués de situar, probablement faria un pas i mig cap al grup dels isolats. Irònicament, crec que seríem bastants i fins i tot ens ho passaríem bé. 

No t’ho prenguis com un atac personal, però el fet que estiguis llegint un article de La Llança em convida a pensar que tu també ets del segon grup. Qüestió de prioritats, suposo. 

Ser una persona amb tendències misantropes probablement t’ha conduït en algun moment de la teva vida cap a la sèrie Neon Genesis Evangelion. Et sona, oi? A casa nostra la va emetre el 3XL de manera intermitent entre els anys 2000 i 2010. Sí, quan la corporació encara creia en això de donar contingut en català als joves del país. Però això és un altre tema.

En qualsevol cas, resulta que ara la podeu trobar a Netflix. I resulta, també, que és una producció de culte. I resulta, ves per on, que parla sobre l’apocalipsi. I no teniu excusa perquè només té 26 capítols i ara teniu tot el temps del món.

Però oblideu-vos de Boles de Drac, Doraemons o Schin-Schans. Això no va de lluites èpiques amb final feliç. Tampoc d’invents màgics o situacions gracioses. La producció coqueteja amb conceptes com la depressió i la soledat i, a grans trets, narra una mena de judici final religiós. Perfecte pels temps que corren!

La gràcia de tot plegat, però, és que la sèrie té una càrrega psicològica tan potent que, per molts vídeoresums que miris a YouTube, és impossible d’entendre. O potser simplement no té una sola interpretació. O potser és com el món que ens volta, en el qual xutem rotllos de paper de vàter mentre els avis la palmen envoltats d’astronautes. Un món, crec jo, on no s’entén una puta merda.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: