La família

Rate this post

Qualsevol excusa és bona per veure Benedict Cumberbatch en pantalla, però encara fa més il·lusió si li creen un personatge a mida. És el que ha passat a Patrick Melrose, una sèrie que s’ha estrenat fa pocs dies. Només he vist el primer capítol de cinc – la sèrie és una adaptació de les novel·les d’Edward St. Aubyn sobre el drama d’un home de l’alta societat anglesa. 

Cumberbatch és el protagonista de la sèrie, i fa el paper de ric excèntric i embogit traumatitzat per un pare violador. Melrose és un home trencat que intenta tapar amb les drogues – barrejant tabac, alcohol, pastilles, cocaïna i heroïna – el trauma que no pot ni oblidar ni amagar. El primer capítol, marcat per la veu interior invasiva i estrident de Melrose, és un festival de decadència que ensenya el que és viure atrapat en la ment d’un addicte. 

Cumberbatch, amb les faccions d’aristòcrata pervertit i l’accent anglès marcadíssim, ho broda en el paper de drogoaddicte desbocat i passadíssim de voltes

Cumberbatch, amb les faccions d’aristòcrata pervertit i l’accent anglès marcadíssim, ho broda en el paper de drogoaddicte desbocat i passadíssim de voltes. La sèrie combina d’una manera molt curosa la comèdia amb la tragèdia, i ensenya els vicis d’una societat anglesa impecable de cara enfora i retorçada en la intimitat. Té el risc de pecar d’excés d’estètica, perquè el vestuari i l’escenografia – que contrasta ambients pijíssims amb baixos fons – s’hi presta molt. Però si Cumberbatch aguanta sense fer carregós el paper de sonat brillant, la sèrie pot quedar molt rodona. 

Patrick Melrose és interessant perquè és una prova més de com la ficció americana segueix girant sense parar al voltant del seu gran tema: la família. Com totes les grans sèries, posa al centre del problema les conseqüències d’una estructura familiar fallida, una idea que és a la base de tota la ficció del segle XX. 

Hi pensava llegint el pròleg que Jordi Graupera ha fet a la traducció catalana del famós assaig de J.D.Vance, Una família americana. El títol original del llibre és Una elegia hillbilly, i va petar-ho als Estats Units fa un parell d’anys mentre Trump guanyava les primàries republicanes

Hi pensava llegint el pròleg que Jordi Graupera ha fet a la traducció catalana del famós assaig de J.D.Vance, Una família americana. El títol original del llibre és Una elegia hillbilly, i va petar-ho als Estats Units fa un parell d’anys mentre Trump guanyava les primàries republicanes. L’assaig explica el drama dels blancs que viuen a les ciutats industrials i han vist destruït el seu somni de prosperitat i les seves expectatives. El llibre és el testimoni d’un fill de hillbillies que se n’ha sortit malgrat que, per estadístiques, estava destinat al fracàs. 

Vance explica que el va salvar l’amor de la seva àvia, l’única persona de la família a qui es podia aferrar mentre tot s’ensorrava. També remarca com un èxit personal i social el fet d’haver estat capaç de formar una família – donar transcendència a una cosa que va més enllà de tu mateix. Més enllà de la teoria política que exposa el llibre, la família apareix com un referent de sentit poderós i necessari per crear una comunitat. Com explica Graupera, la responsabilitat que sent Vance de fer una bona família per no repetir els mateixos patrons dels seus pares és un dic de contenció contra el caos.

No sé si aquest model d’explicar el món s’acaba i per això Patrick Melrose i Una família americana ensenyen més coses del segle XX que del XXI. La sortida de Vance per donar-se sentit és fer una família, de la mateixa manera que ho fa el protagonista de les novel·les de St. Aubyn.

No sé si aquest model d’explicar el món s’acaba i per això Patrick Melrose i Una família americana ensenyen més coses del segle XX que del XXI. La sortida de Vance per donar-se sentit és fer una família, de la mateixa manera que ho fa el protagonista de les novel·les de St. Aubyn. Potser aquestes són les últimes expressions d’una societat antiga, i la nostra ja no es podrà explicar pels vincles familiars, en un temps on la gent cada vegada viu més sola, té menys fills i els té més tard.

L’altre dia em desmentia les teories el meu germà de 10 anys, que conviu a l’escola amb una realitat que a la seva edat jo no hauria pogut ni imaginar. Mentre li explicava la trama d’una novel·la absurda de Murakami on un home està a punt de deixar la feina i la família per una amant, em va tallar rient – “deixar la feina ho entenc, però deixar la família és una tonteria. Després voldrà tornar perquè ho trobarà a faltar i no el deixaran entrar a casa”. Potser em sortirà un germà tradicional conservador, però la seva resposta feia l’efecte de venir d’uns instints naturals que no semblaven fàcils de canviar. 

Anar a la font
Marina Porras

Powered by WPeMatico

Translate »