La diva, el baríton i l’altre

Anna Netrebko, Christopher Maltman i Yusif Eyvazov

Gran Teatre del Liceu. 5 novembre

La fama d’Anna Netrebko està perfectament justificada, més enllà dels elements superflus i glamurosos que envolten la seva figura, cobejada per teatres d’òpera d’arreu i per marques de productes de luxe. Per damunt de tot, hi ha una cantant i una artista sense fissures, que ha sabut transformar el seu instrument de lírica pura amb els trets propis d’una spinto per abordar les pàgines més exigents de Verdi o dels compositors veristes: en el repertori romàntic italià, la soprano russa no té rival.

Ho va tornar a demostrar en un concert al Liceu que havia penjat el sold out a les taquilles del teatre. Fans incondicionals (i algun friqui) es van rendir a la diva. De fet, Netrebko va cantar poc (tres números en solitari i cinc acompanyada), però quan va fer-ho va excel·lir en totes les propostes d’un programa atractiu. Frases inicials d’àries com Tu che la vanità o els rubati d’ O mio babino caro senten càtedra a mans de la Netrebko, reina d’una nit inoblidable en els annals del Liceu.

Però no va ser l’única: el baríton anglès Christopher Maltman, molt líric -i potser amb un color poc fosc per a algunes de les pàgines que va abordar-, va ser l’altre gran triomfador de la nit, al servei de números com Pietà, rispetto, amore de Macbeth i un Nemico de la patria d’ Andrea Chénier per treure’s el barret, tant per les taules exhibides -Maltman és un excel·lent actor- com per l’emissió i el fraseig immaculats, carregats de tinta expressiva en les àries i en els números de conjunt.

El tercer en discòrdia era el tenor Yusif Eyvazov, marit d’Anna Netrebko i esforçat intèrpret de resultats modestos, tot i que un sector del públic s’entestava a ovacionar una veu impossible, engolada i poc adequada per a un repertori que no escau gens a un cantant senzillament mediocre i que, si no fos per la seva condició de parella de la soprano russa seria contractat a teatres de tercera regional. Els despropòsits van arrencar amb les primeres frases de Già nella notte densa i van arribar al paroxisme amb patètiques interpretacions d’ E lucevan le stelle.

L’oblidable prestació d’Eyvazov, per cert, va fer suar tinta el director Denis Vlasenko, pendent tothora de guiar el cantant, tot i que no va evitar una entrada en fals al Vicino a te s’acqueta d’ Andrea Chénier. Vlasenko va optar pel broc gros davant d’una orquestra poc subtil, tot i algunes notables prestacions individuals d’alguns faristols solistes.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: