La Diada: resistència popular i inici de la tardor republicana

Rate this post

Només ens queda escoltar, encoratjar-nos i admirar les espectaculars imatges que ens torna a deixar la Diada 2018 (i ja en van set de seguides), amb més d’1 milió de persones corall mobilitzades de manera massiva, pacífica, festiva i que envaïen l’artèria central de la capital catalana. La mobilització popular més important d’Europa dels últims anys. La festa nacional catalana, sinònim de resistència, perseverança i el preàmbul d’una tardor que acabarà amb el judici polític als líders independentistes i que decidirà, sense cap mena de dubte, el futur d’aquest país.

Enrere queden els temors i dubtes que volien sembrar aquells que donaven per segur que, amb l’intent de decapitació de l’independentisme, frenarien la capacitat de mobilització d’un poble. Per enèsima vegada la seva estratègia per desactivar l’independentisme ha fracassat. L’independentisme no és una moda passatgera i frívola, sinó que és l’hegemonia social de Catalunya i la resistència a la terrible repressió de l’Estat.

Una Diada que reivindicava la recessió dels drets i les llibertats en mans de l’Estat, la manca d’una justícia imparcial i que el camí cap a la República catalana és legítim i democràtic, el resultat de la concreció de les voluntats expressades al carrer i a les urnes a favor dels drets i les llibertats.

Una Diada d’excepcionalitats

Encara vibra la meva ànima als crits dels centenars de milers de vinguts d’arreu dels Països Catalans que, passades les 17.14 hores, tombaven amb la seva força els murs de l’Estat.

Però tot i l’èxit incontestable de la manifestació, ja a trenc d’alba als peus del monument de Rafel de Casanova sabíem que aquesta Diada era d’absoluta excepcionalitat. Per un costat, l’inici de la tardor republicana que portarà a reviure el primer aniversari del 20-S, l’1-O… i que acabarà amb el judici polític sense garanties processals. I per l’altre, el record per aquells que durant la Diada del 2017 eren a dalt de l’escenari (els Jordis) i aquells que eren a baix (el Govern). Un buit impossible d’omplir tot i la dignitat, el valor, el coratge i la lluita dels seus familiars i amics, tots ells a la capçalera de la manifestació.

I davant d’aquesta excepcionalitat, resposta ferma i contundent dels líders de l’ANC i Òmnium demanant realisme i honestedat en l’acció política, però també determinació i unitat.

La Diada “dels altres”

La plaça del Rei ha estat l’espai escollit pel Frente Naranja (Ciudadanos) per celebrar el que ells han denominat “l’altra Diada”. Inés Arrimadas repetia i repetia que “la Diada en mans dels independentistes era excloent i expulsava dels carrers la meitat dels catalans”. Un acte en què hi havia més periodistes que manifestants.

Un altre intent de fragmentar la societat en mans d’aquells que tenen “inspiració aznarista” amb el seu alumne avantatjat al capdavant, Albert Rivera. Sense tampoc oblidar les paraules del líder popular, Pablo Casado, qualificant la Diada d’“aquelarre independentista”.

El problema del Partit Popular i Ciutadans és que estan forjats amb base ultranacionalista i amb escassa tradició democràtica, un dels problemes heretats d’una Transició que va tenir la impunitat com a bandera i que va confondre amnistia amb amnèsia.

La Diada amb història: la batalla de Muret

A la Diada commemorem la voluntat per preservar el llarg llegat de lluites en defensa de les conquestes socials i de les llibertats nacionals. El coratge d’una població que resistí quasi dos anys el setge ferotge de les tropes borbòniques en defensa del règim constitucional català.

Ahir, el vicepresident Junqueras recordava, des de la presó de Lledoners, que el 12 de setembre de l’any 1213 també va ser un dia clau en la nostra història: la batalla de Muret. Aquell dia el rei Pere el Catòlic moria en combat a mans d’un exèrcit croat, convocat pel Papat i impulsat pel rei de França. El desastre de Muret tancava definitivament les portes a la presència catalana a Occitània i obligava a reorientar el seu futur Mediterrània enllà.

Fos com fos, aquell fatídic 12 de setembre de 1213 el rei Pere va considerar innecessari esperar els reforços que li portava el seu senescal Hug de Montcada. Tampoc va voler protegir el seu campament. I, a més, va tenir una actitud del tot imprudent durant la batalla, llançant-se personalment enmig del combat. El rei Pere el Catòlic era tan conscient de la seva força militar que va perdre la batalla de Muret per un excés de confiança.

Compartir el projecte és compartir la batalla. El sentit metafòric de “compartir el projecte” és sinònim de blindar-nos, persistir i reforçar-nos per guanyar la batalla. Compartir el projecte no només és fer-lo créixer sinó fer-lo més flexible, més horitzontal… millorar-lo. Això comporta escoltar i debatre amb tots aquells que són més crítics i que el projecte només creixerà canviant-lo. Tal com va dir Thomas Paine “que el temps i la raó cooperin”. Només d’aquesta manera guanyarem la batalla que el rei Pere va perdre.

La Diada de l’escola catalana, símbol de resistència

Ahir van ser milers els nens que van tornar a escola després de mesos de vacances d’estiu. Plors i abraçades amb les mares i pares abans d’entrar. Però hi va haver mares i pares que no van poder portar les seves filles i fills a l’escola. La presó o l’exili els ho va impedir.

L’escola catalana ha aguantat amb fermesa els atacs que ha patit els últims mesos d’aquells que deien que era la base de l’independentisme mitjançant l’adoctrinament de mestres i docents. Quina barbaritat!

La mateixa escola a la qual alguns haurien de tornar. Des de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes (PP), passant per l’exministra de Sanitat de l’Estat Carmen Montón (PSOE), o també aquells polítics de Ciutadans que, cada any just després de la Diada, es converteixen en màsters d’estadística per recomptar els assistents a la manifestació. I cada any suspenen. Però el que és digne d’estudi són les paraules a la BBC del ministre d’Exteriors de l’Estat, Josep Borrell, a favor de reconèixer Catalunya com una nació, en contra d’un referèndum en el marc de la Constitució espanyola i en contra de la situació preventiva pels presos polítics. Raonament incompatible.

Estratègia, unitat i determinació

El cor de l’independentisme batega fort. Les cames resten fermes i ara és el cervell qui ha de marcar l’estratègia i el camí. La força de l’independentisme és la gent. L’èxit de l’independentisme és la seva diversitat, parlis la llengua que parlis i hagis nascut on hagis nascut. La gent que no ha desistit ni als cops de porra, ni a la repressió, ni a les amenaces, ni davant l’injust empresonament o exili dels líders polítics i socials.

Impregnem-nos de realisme, d’honestedat i determinació i treballem per la unitat d’acció política, tots junts: entitats i actors independentistes, partits polítics, patronal, sindicats i tercer sector. Ho hem d’afrontar amb generositat i intel·ligència, abraçant a l’ampli espectre del moviment sobiranista. Aquest ha de ser el camí i la guia a seguir per arribar al cim de la República.

I com va dir Albert Einstein “existeix una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat o l’energia atòmica: la voluntat”.

Anar a la font
Roger Heredia

Powered by WPeMatico

Translate »