La Diada és el Nadal de la família indepe

Nadal i Sant Esteve són aquells dies en que les famílies es reuneixen. Moltes perquè ho estan desitjant. I moltes altres perquè toca. Aquestes últimes, que són moltes més de les que ens pensem, estan tot l'any sens veure's, però algun cop han de gestionar alguna cosa conjunta o es parlen a través de familiars interposats, i llavors salten espurnes. Amb un somriure postís se les foten sense descans, sense treva. I amb totes les variants possibles i sempre amb la màxima intensitat. Acusacions soterrades, insinuacions, zitzània permanent, un “i tu més” en bucle i retrets del tipus “això no funciona per culpa vostra” o “sort de nosaltres que fem el possible per estar units, no com vosaltres”… Vaja, el catàleg sencer del mal rotllo total.

Però arriba Nadal i toca trobar-se. I fer el paperet. Perquè a la iaia li agrada reunir la família, que el dia que ella falti, això s'ha acabat. I per no donar-li un disgust, tots (i totes) fan veure que la relació és meravellosa. I tots (i totes) fan una cara de estimar-se que sembla de veritat i tot. I per unes hores, adéu retrets i adéu mal rotllo. Externament, perquè per dins la trencadissa és eterna. I, de fet, la trobada nadalenca serveix per nodrir-se mútuament d'una quantitat ingent de material per poder estar-se l'any sencer dient fàstics els uns dels altres.

La família A, la que va de convidada el dia de Nadal, estarà des del 27 de desembre de l'any en curs fins el 24 de desembre de l'any següent sucant pa amb comentaris del tipus: “Has vist? Els plats eren els mateixos de l'any passat. Això vol dir que no tenen un duru”, “La teva cunyada mai no ha tingut ni idea de fer la beixamel i no n'aprendrà mai”, “Carai la nebodeta, cada any apareix amb un mansu nou. Ha sortit a sa mare”, “L'any vinent durem el vi nosaltres”, “No sé com s'ho foten, però cada any surto amb gana” o “Has vist com tracten a ta mare? Li han posat el pitjor tall”.

I la família B, la que va de convidada per Sant Esteve, estarà des del 27 de desembre de l'any en curs fins el 24 de desembre de l'any següent sucant pa amb comentaris del tipus: “Allò que treuen no ha estat mai una escudella com cal. L'escudella no porta mai mongeta!”, “El teu germà ja pot anar dient que aquelles copes que treu són les que usen al Celler de Can Roca, però les he vist a l’Ikea per 3€”, “L'any vinent durem el cava nosaltres”, “Segur que ens han tret els torrons del lot i s'han guardat els bons per ells”, “El teu nebot estarà estudiant Processament Bioinformàtic de la Gestió del Big Data Virtual Robòtic i traurà molt bones notes, però és un mal educat s'ha passat tot el dinar jugant amb el mòbil”, “T'has fixat que ja no tenen aquell canelobre de plata? Això és que se l'han venut”, “Per treure unes estovalles blanques amb restes de taques de tots els anys passats, més valdria posar-les negres” o “Has vist com tracten a ta mare? Li han posat el pitjor tall”.

Doncs bé, als partits indepes els passa igual. Estan tot l'any com les famílies A i B, però quan arriba la Diada s'omplen la boca d'unitat, de bons desitjos de construir un projecte conjunt, d'estratègies compartides, de pau i amor i de bla, bla, bla.

La Diada és el Nadal dels partits indepes. És aquella jornada on fan veure que se suporten, que realment són una família i que quan mori la iaia continuaran dinant junts amb una harmonia que no te l'acabes. Però l'endemà tot tornarà al seu lloc. Pels partits indepes, el 12 de setembre és com la nit del 6 de gener, quan s'apaguen els llums i te n'adones que arriba el mes més trist, fosc i fred de l'any.  

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: