La decisió del nacionalisme català

Rate this post

L’endemà del contundent triomf de les dretes en les eleccions andaluses, amb el vell monopoli del PP a la baixa, el salt de Ciutadans i l’entrada triomfal de Vox, Susana Díaz va córrer a donar la culpa a Catalunya d’haver perdut quatre-cents mil vots del total de més de set-cents mil electors perduts per l’esquerra. La tesi va rebre immediatament el suport entusiasta de la dreta mediàtica i política, sempre coherent amb el compromís indestructible d’atribuir totes les coses dolentes que passen al món i a Espanya a un immisericordiós càstig a l’okupa president Pedro Sánchez i els seus diabòlics pactes amb chavistes i independentistes.

Sembla que ningú, ni tan sols al PSOE, va donar importància a la contradicció que implica que sigui, precisament, la candidata que més s’ha embolicat amb la bandera d’Espanya i més s’ha distanciat dels pactes de Sánchez qui rebi un càstig tan violent per sortir de gresca amb els colpistes catalans. En aquest relat no es consideren tampoc ni els quaranta anys de règim socialista andalús i la seva corrupció, ni la desastrosa campanya d’una candidata que representa l’essència d’aquest aparell que el votant socialista castiga des del 2011, ni la incapacitat del PSOE-A i Adelante Andalucía d’aprendre i no repetir l’error del PSOE i Podem el 2016, quan van desmobilitzar una part dels seus votants entossudint-se a demostrar tot el que els separava.

Gairebé amb la mateixa rapidesa que Díaz culpava dels seus mals Catalunya, la portaveu del Govern, Elsa Artadi, compareixia per aclarir que Catalunya no tenia res a veure amb els fets d’Andalusia i que la culpa de l’ascens de Vox calia situar-la sobre els qui li havien obert la porta en actes i fotos de família, no en l’independentisme. Que a la dreta extrema li han obert la porta el PP i Cs sembla una veritat tan certa com útil per a ells i inútil per a tots els altres. Encara que és igualment cert que una part del resultat s’explica en funció de la situació a Catalunya, no s’explica la desmobilització de l’esquerra que va derrotar Susana Díaz, però sí la mobilització massiva de la dreta que posarà el PP i Cs a San Telmo i Vox en les institucions.

Va passar a Andalusia i tornarà a passar en les eleccions que venen al maig i les generals quan caiguin. El nacionalisme català cometria un greu error si ignorés la principal lliçó que deixen les andaluses: les dretes sumen i avui poden guanyar unes eleccions generals. A ERC i al PDeCAT els toca decidir ara si prefereixen no tenir pressupostos ni a Madrid ni a Catalunya, accelerar la convocatòria d’eleccions i exposar-se al risc que les dretes ampliïn l’avantatge davant de la falta d’alternativa real o negociar un acord amb el PSOE, Podem i el PNB que demostri que és possible una majoria entre les esquerres espanyoles i els nacionalistes que construeixi un projecte de convivència plural i promogui una idea diferent de l’Estat. És la seva decisió i s’acaba el temps: o un govern de dretes amb el qual barallar-se o un govern d’esquerres amb el qual provar d’entendre’s.

Anar a la font
Antón Losada

Powered by WPeMatico

Translate »