‘La cámara de Claire’, un conte moral de Hong Sang-soo

Rate this post

Com és habitual en el cinema de Hong Sang-soo, La cámara de Claire parteix d’una anècdota mínima en què l’atzar juga un paper fonamental. Durant el Festival de Canes, la jove Manhee és fulminantment acomiadada per la cap de la productora on treballa. Deambulant sense rumb, coneixerà, de manera casual, la Claire, una professora i fotògrafa amb una peculiar visió del món.

En les pel·lícules d’aquest prolífic cineasta –n’ha rodat tretze des del 2010–, l’aparent senzillesa del dispositiu, que prima el registre directe de la realitat i la recerca del que és inesperat, amaga un discurs complex, esquiu, en què es barregen reflexions sobre l’engany i, molt especialment, l’autoengany, la naturalesa de la relació amorosa i l’origen de l’impuls artístic. Si Alain Resnais és invocat per parlar de les repeticions i els jocs narratius d’Ara sí, abans no o The day he arrives, La cámara de Claire se situa, des del seu mateix títol, més a prop d’Éric Rohmer, cineasta vital per a l’obra de Hong.

Parlant dels seus Contes morals, sis versions diferents d’una mateixa història, Rohmer afirmava que no li interessava filmar els fets tal com havien succeït, sinó la manera com algú els explicava; el relat que es construïa a partir d’ells, en definitiva. A La cámara de Claire, un esdeveniment fonamental –l’acomiadament de la Manhee– no és només mostrat en pantalla sinó narrat en diverses ocasions –per la mateixa jove, però també per la seva cap– i, fins i tot, recreat, escenificat, en un moment fonamental. La preeminència del diàleg, de la paraula, remet de nou a Rohmer, però també ho fa aquesta mirada polièdrica a la realitat que sembla advocar per un cert relativisme moral. Quan Claire afirma que “per canviar les coses cal mirar de nou, detingudament, el que ha passat”, sembla que fa seva la premissa de Rohmer per la qual el cinema –la imatge– és l’únic mitjà capaç de travessar la superfície de les aparences i arribar a la veritat que s’hi amaga darrere.

La cámara de Claire és, per localitzacions –es va rodar íntegrament al Festival de Canes– i per la presència d’Isabelle Huppert, en la seva segona col·laboració amb Hong, la pel·lícula més francòfila d’un cineasta afrancesat. És, també, la més lluminosa –aquí hi té molt a veure l’excèntrica interpretació d’Huppert, als antípodes de la seva freda creació a Elle– de l’última etapa de l’obra de Hong, caracteritzada per la presència de Kim Min-hee, actriu de rostre perfecte, lunar, delicadament expressiu. Kim és la protagonista de dues obres mestres com són Ara sí, abans no i A la platja sola de nit i, per la seva condició de parella del cineasta –una relació, com la de Rossellini-Bergman, tan escandalosa al seu país com creativament fructífera–, aporta densitat autobiogràfica a l’obra d’un autor per a qui ficció i autoficció signifiquen la mateixa cosa.

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »