La Barcelona de Colau, el Bronx d’Europa

No és un titular que busqui generar alarmisme més del que ja tenim. És el dia a dia d’una ciutat que camina cap al col·lapse de les polítiques en seguretat: 67.276 furts entre els mesos de gener i juny a la ciutat de Barcelona, una mitjana d’uns 370 per dia, la qual cosa suposa un increment del 9% respecte al 2018. 7.423 robatoris amb violència i/o intimidació durant els 6 primers mesos de l’any, una mitjana d’uns 40 al dia, un increment del 31% respecte al mateix període de l’any anterior. I les xifres continuen. Què està passant?

L’abandonament de les polítiques en seguretat a Barcelona durant els últims 4 anys en són la resposta. La inseguretat ciutadana, la nova realitat als barris de la ciutat. Caminar pels carrers de Barcelona no és segur. La impunitat conviu amb uns índexs d’insalubritat desmesurats. Conceptes com furts, estrebades, butrons, agressions de tot tipus, matxets, destrals i trets a plena llum del dia ja formen part de la vida diària.

Segons el darrer baròmetre municipal ―juny del 2019―, el 27,4% dels barcelonins valoren la inseguretat com el problema més greu, la xifra més alta de la història. Per exemple, l’accés a l’habitatge se situa en un 14%. Jutgin vostès mateixos.

Poden pensar que el problema l’ha generat la manca d’efectius de Mossos d’Esquadra o Guàrdia Urbana. En part, no els falta raó, però no és el motiu principal. No entendre que Barcelona incrementa de manera constant el nombre d’habitants ―ja ha arribat als 1,7 milions i amb previsió de tenir 2 milions l’any 2030―, que Barcelona s’ha convertit en ciutat de referència al món i posar-s’hi d’esquena és no entendre que aquesta nova realitat ha d’anar acompanyada d’una planificació acurada de com garantir la convivència, la protecció dels ciutadans i el lliure desenvolupament de les llibertats públiques. El resultat de 4 anys de polítiques de seguretat invisibles ha generat l’estrès i la fatiga del sistema de seguretat pública, la regressió i el declivi, l’augment de la impunitat dels malfactors que se senten segurs vivint al marge de la llei. Barcelona s’ha convertit en una ciutat on els delinqüents miren per sobre de l’espatlla i els ciutadans acotxen el cap.

Barcelona no s’arreglarà posant més efectius policials al carrer i tampoc donant les culpes a les lleis, jutges o fiscals

L’augment de la inseguretat a Barcelona és el resultat del plantejament erroni del disseny del model de ciutat. El fracàs de les polítiques d’Ada Colau és eixordador: gairebé s’ha duplicat el nombre de sensesostre; el nombre de manters que acampen lliurement a les principals artèries de la ciutat ha crescut exponencialment; l’augment del preu de l’habitatge i l’especulació creix desmesuradament i els col·legues de l’alcaldessa de la PAH ocupen els baixos del seu consistori per reclamar 600 habitatges. I la cirereta del pastís, les superilles.

Al nou cartipàs de la renovada alcaldessa les superilles hi volen tenir continuïtat. Després de la prova experimental al barri Poble Nou ―ja recorden el caos que va comportar―, ara els afortunats són els veïns de l’entorn del mercat de Sant Antoni. Un projecte amb l’objectiu de reduir al mínim la circulació dels cotxes i guanyar espai per als veïns i que, només 3 setmanes després de posar-se en marxa, ningú entén el resultat. Les crítiques de veïns i comerciants són evidents, no només per la reestructuració de l’espai sinó pel que això ha generat.

La radiografia de la part baixa de l’esquerra de l’Eixample, la que queda delimitada pels carrers Tamarit i ronda Sant Pau, és l’intent fallit de simbiosi entre la convivència i el trànsit. Els trams dels carrers Parlament, Marqués de Campo Sagrado i Aldana presenten una imatge difícil de descriure. Ho intento.

En primer lloc, la reforma ha provocat l’eliminació dels aparcaments de les zones verda i blava, ara substituïts per triangles multidireccionals pintats al terra, de diversos colors, sense cap tipus de sentit i que despisten tothom. L’eix natural pel pas de vehicles escurçat per delimitadors discontinus tals com jardineres, bancs de fusta en forma de graderia, boles de formigó gegants, taules, cadires… tot amb l’intent de crear un espai protegit per al ciutadà i zona de joc per als nens. Teoritzar és molt senzill. Dibuixar la ciutat idíl·lica sobre paper immaculat de color blanc nuclear, també. Sobre l’asfalt la realitat és una altra, fins ara, del més nefast que he vist.

Només 1 mes després del que s’ha entès com el final de l’obra ―ningú l’ha inaugurat―, el caos, la brutícia, la insalubritat, la descoordinació entre vianants, senyals, bicicletes, patinets, camions… és una obvietat. Els espais tals com els bancs, graderies o cadires, ocupades, permanentment, per persones que han trobat l’espai ideal per fer-hi vida, per passar-hi el dia i la nit. Les noves jardineres ja resten plenes de brossa. Evidentment, les plantes s’assequen. Els vehicles aparquen on volen avalats per la manca de senyals que els hi prohibeix fer quelcom. Camions aparcats damunt les zones de joc per a petits, patinets que creuen en sentit contrari, vianants que no saben si creuar perquè els semàfors han quedat apagats… i de sobte es fa fosc. A la nit la cosa augmenta. Festes improvisades amb l’ús del nou mobiliari com a sala de festes mentre un turista corre, crida i persegueix el lladre que li ha pres el telèfon mòbil de la mà. La festa continua i els primers a comprovar-ho són els veïns. Els que es lleven d’hora per passejar el gos comproven els efectes de la nit, mentre els últims orinen entre contenidors. Xeringues consumides a l‘escocell dels arbres de davant una llar d’infants i un exhibidor begut que persuadeix a hom que passa. Brutícia, brutícia i més brutícia arreu. La impotència de veure com la nova orografia del “Pla Colau” només fa que degradar la ciutat.

La mil·limètrica quadrícula del Pla Cerdà vol ser desdibuixada pel Pla Colau de superilles.

La impunitat venç la vida del veí del barri, qui ha d’aguantar, per exemple, les amenaces dels que ara ocupen l’antic solar del que va ser l’antic teatre Talia, entre les confluències del carrer del Comte Borrell i l’avinguda del Paral·lel. Un solar buit des de l’any 1987 i que ara s’ha convertit en una nova promoció de casetes de fusta on hi viuen petits clans de carteristes i altra gent que hi malviu.

Els propietaris de bars, restaurants, comerços o quioscs manifesten que fa la sensació de tornar a viure a l’època de la Barcelona preolímpica. Barcelona no s’arreglarà posant més efectius policials al carrer i tampoc donant les culpes a les lleis, jutges o fiscals. La Ciutat Comtal requereix responsabilitat i un model de ciutat eficient, equilibrat i amb perspectives de futur, resultat d’escoltar tots els actors implicats, no de fer més proves cool-friendly-xupi-guai. Menys invents i més pragmatisme.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: