Juliana Canet: “Tots els homes que he conegut a la meva vida m’han ferit en més o menys nivell”

Tinc vint anys. Soc de Cardedeu, un poble on tothom és pijoprogre o cani. Abans hi vivien tres pagesos i algun estiuejant modernista: ara hi ha molts barcelonins i gent de Granollers que hi arriben amb la intenció de respirar aire pur i evitar que els seus nens palmin de càncer. Estudio Literatura i Llengua Catalana a l’Autònoma. Llegeixo molt, des de sempre i en català. Soc clàssica: Martí i Pol, Vinyoli, Ferrater, Marçal. M’encantaria ser professora d’institut. Al perfil de Whatsapp hi tinc una fotografia on surto jo, amb sis anys, fent una cara de circumstàncies del tipus “què està passant aquí?”.

Juliana Canet Mireia Comas

Generació Z. No podeu viure sense el mòbil.
Fins fa un any jo pensava que era millennial i ara resulta que soc de la generació Z! Se suposa que la cosa es refereix a les persones que hem nascut entre els noranta i pocs i el 2000. Sí, suposo que compartim una sèrie de referents i de formació que ens fan tenir unes aspiracions semblants. Viure sense el mòbil? També li seria molt difícil a la gent de la teva generació. De fet, tampoc no ens ha marcat tant. Vaig néixer el 99, quan internet tot just començava. A casa no en tenia i no vaig connectar-m’hi per primera vegada fins que tenia set anys. La generació T, de tecnològica, sí que ho té més present, com aquests nens de dos anys que veus a les sales d’espera dels metges entretenint-se amb una tablet.

La Viquipèdia diu que teniu dèficit d’atenció i poc interès per les causes col·lectives.
Pel que fa al dèficit d’atenció, m'ho prenc com un atac personal, perquè jo tinc TDAH i tot lo que es pot tenir. Però això de les causes i els projectes col·lectius és fals; ho haurà editat un senyor vell i borratxo a les cinc del matí. És just el contrari, som uns tocacollons i cada vegada en més àmbits.

Instagrammer.
M’agrada tan poc aquesta definició que vaig modificar la meva entrada a la Viquipèdia per canviar-ho i no ho vaig fer sota pseudònim. Simplifica molt les coses, perquè jo ara mateix, per exemple, no produeixo contingut a Instagram. Soc una persona que explica coses, algunes d’elles les he fetes a Instagram, i quan em deixen les explico a tot arreu on puc. I ja està.

“Mai no podria acabar de visualitzar tot el contingut que hi ha sobre mi”

Quasi tota la teva vida està gravada en vídeo. T’exposes massa?
A mi m’agrada molt i em sembla súper maco que m’hagin gravat des de petita. La meva iaia ja ho feia amb els meus tiets, amb vídeos sense so. Els meu pares també es gravaven moltes vegades deixant-nos imatges seves per si mai es morien, i t’ho dic literalment. M’hauria de molestar? Al contrari: m’apassiona el fet que mai no podria acabar de visualitzar tot el contingut que hi ha sobre mi, perquè a casa hi ha moltes carpetes, any per any, amb molt de material. M’encanta pensar que sempre que tingui curiositat podré descobrir alguna cosa que va passar i que ara no recordo.

Fama. Com ho portes?
Quina fama? Ni que fos la Britney Spears! A veure, que em reconeguin m’afecta potser quan vaig al Canet Rock i els meus 50.000 seguidors són tots allí, però si en tingués 10 també hi serien; és una qüestió de target. Per la resta, potser em para una persona a la setmana als ferro i em diu que soc molt simpàtica, això és tot. A vegades, a la uni, potser sí que em sento més observada. El que sí que em molesta és quan la gent em xupa la polla elogiant-me d’una forma exagerada, especialment en el sector de la comunicació, “que si tens tan talent i que si tal i qual”: això em cabreja molt més que un nen de 15 anys demanant-me una foto.

“Em molesta quan la gent em xupa la polla elogiant-me d’una forma exagerada”

Juliana Canet Mireia Comas (3)

En espanyol arribaries a molta més gent amb els teus continguts. Ho deus haver escoltat mil vegades.
Doncs m’ho han dit molt poques vegades! Si que hi ha gent que em diu que podria fer algunes coses en castellà, però tothom qui em coneix bàsicament sap que no ho faig simplement perquè no el parlo bé.

Masturbem-nos en català.
Això va ser un tema que em van proposar al Tot es mou, perquè l’Optimot havia tret un article sobre diverses formes de referir-se a la masturbació en català. Tampoc em sembla tan escandalós parlar de com la llengua s’ha d’aplicar a tots els àmbits de la vida.

Normalitzes el català a internet.
Des de fa poc temps, això ho tinc com un deure. Perquè jo primer vaig començar a fer continguts per fer unes rises amb els amics i hihi haha, però després vaig veure que fent-ho donava visibilitat a una llengua que, literalment, s’està putu morint.

Contamines la llengua d’anglicismes i castellanismes, diu el purista.
Mira, ara mateix, l’únic important és que parlem en català. La Carme Junyent diu que a mesura que estudies una llengua t’esforces cada vegada més a parlar-la bé, a cuidar l’ortografia i etcètera. La gent que em critica per això, com els que es posen amb la Rosalía, són imbècils. Estem fent continguts en català mentre la resta del país s’està tocant el toto o passant-se al castellà i lo que critiques és que jo digui lo? Doncs plantegem-nos-ho, perquè les persones parlem així normalment al carrer i si jo em poso a parlar amb un català súper correcte que no és el meu, no arribaré a les persones perquè no seré natural. Parlaria un idioma diferent.

Parles molt de sexualitat femenina. Encara us falta informació, tot i que formis part d’una generació en teoria sobresexualitzada?
L’educació sexual femenina em preocupa una locura. Pensa que a mi no em van venir a donar ni la xerrada aquella del plàtan i el condó, i mira que jo estudiava en un institut bastant progre de Cardedeu. Tot el tema de l’òrgan sexual femení el vaig haver de descobrir per mi mateixa, no tenia ni idea de res. Si no ho hagués fet, jo podria perfectament no saber què és un orgasme ni saber com arribar-hi. Hi ha molt poca informació sobre la sexualitat femenina, i les persones amb vagina encara ho pateixen molt.

Feminista.
Em sento súper còmoda amb aquesta etiqueta. Era potser l’únic tret definitori de la meva personalitat des dels setze anys i ja m’anava bé. Ara potser soc menys guerrera, perquè amb el temps una es torna més carrinclona i poc revolucionària, però sí, soc com la Marçal, tres voltes rebel.

“Els tios de la meva edat són tots subnormals. Jo odio els homes, en general”

Els homes de la teva quinta, què tal?
Els tios de la meva edat són tots subnormals. Jo odio els homes, en general. Ara bé, em passa una cosa i és que connecto molt més amb els homes que amb les dones. Tinc una infinitat d’amics nois. En general, em relaciono amb homes cis, heteros i blancs. A més, em costa molt intimar amb les dones: només tinc tres amigues que són del cole de tota la vida. Però, al mateix temps, no hi ha cosa que rebutgi més que un home, perquè és que sou subnormals. Això no vol dir que també no hi hagi dones gilipolles, que n’hi ha, però la quantitat és molt menor. Dic això perquè tots els homes que he conegut a la meva vida m’han ferit en més o menys nivell i moltes vegades no han tingut gens de sensibilitat. Hi ha coses associades a la cura, al tracte amb les persones, que s’escapen als homes simplement perquè no els n’han ensenyat. És molt fort això. Jo moltes vegades no m’he sentit cuidada pels meus amics homes; en canvi, amb les tres amigues que tinc no em passa.

Corres el perill de cosificar-te, de convertir-te en una marca.
Mai m’he sentit així. El 75% del meu públic és femení i té entre tretze i vint i pocs anys i no cauen en aquesta puta merda que acostumen a fer els homes.

El procés.
Això ho tinc estudiat, sóc una puta nazi d’analitzar-me a mi mateixa! He passat tres etapes. Primer moment, fase d’infantesa. La meva primera mani és la del 2010, i a partir d’aquí doncs cada puto any hi vas, perquè a casa tothom hi va, i tothom vol la independència i no sé què no sé quantos. Això era de petita i, clar, quasi ho fas tot per inèrcia. No t’ho podies qüestionar. Després va venir l’època de reflexió, vora els setze anys, quan em va pillar una vena revolucionària i anarco… tots tenim un passat. I aquí me la sudava molt, i em fotia molta mandra. Vaig deixar d’anar a les manis, i bronca familiar i tothom indignat. I ara estic súper in. Manis, sí, i a primera fila. I foc!

Foc? Contàiners?
Sí sí sí sí. Foc, contàiners, i més coses si cal. Ai, això no ho posis. No, sí, sí. Posa-ho, posa-ho! L’altre dia ho vaig dir al Tot es mou i ma mare, espantada, em va dir que hauríem d’emigrar. S’ha demostrat que el putu pacifisme no serveix de res, i no parlo d’anar posant bombes perquè no vull que mori ningú, però sí que penso que hem de canviar d’estratègia urgentment i fer alguna cosa puta diferent.

“S’ha demostrat que el putu pacifisme no serveix de res”

Juliana Canet Mireia Comas (2)

El futur del país.
Fatal. Els meus nens seran la primera generació que parlarà en castellà tot el rato encara que jo els hi parlaré català sempre i això per a mi ja és una idea devastadora i et dona pistes de com estarem. Com a comunitat, això segur, estarem més oprimits, i serà una merda.

El teu futur.
L’únic que tinc clar és que vull ser mare. D’aquí set anys o així, criança: i si pogués ara, encara que sigui una imprudència, ja ho faria. T’ho dic de debò. Educar una criatura, portar una persona bona al món, deixar de ser tu el centre de la teva vida, conèixer-te a través d’una cosa que no siguis només tu… això és el millor que es pot fer, i més si penses en una persona súper egocèntrica com jo. Sí, tinc moltes ganes de conèixer-me com a mare. Professionalment, abans m’agobiava molt no saber-ho, però ara estic més relaxada, perquè poden passar tantes coses… De fet, tot el que m’ha passat no ho podia ni haver imaginat. O sigui que millor no torturar-se. Vull anar fent en el món de la comunicació, si és que abans no m’han pelat. M’ho passo molt bé. També vull acabar la carrera per, si algun dia em canso d’això, anar a fer de profe a algun lloc. No ho descarto en absolut.

A mi no me la fots, tu ets una sentimental…
Jo? Més que ningú! Però en plan de dir “tia, para, para, joder, collons, plasta”. No hi ha persona que suporti menys que jo. Intensa, patidora… Ai, prou. De veritat. És insuportable.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: