Jugar una final de Mundial sense la teva samarreta

Als anys 60, Itàlia va ser un dels països on més es va apostar per l’esport femení. Mai ho van fer les institucions, però es van viure moltes iniciatives privades i empresarials. Era aquella Itàlia dividida en dos, amb comunistes en una banda i conservadors a l’altra. Aquella Itàlia de dones vestides totes de negre al costat de joves amb faldilla curta i pancartes. Una Itàlia en què algunes dones van crear una lliga de futbol el 1968 que va servir per liderar un projecte per crear una federació internacional de futbol femení amb l’objectiu d’organitzar un Mundial. Arribar fins aquí no va ser fàcil. Itàlia va arribar a tenir aquells anys fins a tres associacions diferents de promoció del futbol femení, barallades entre elles. Al final es va imposar el seny i dues van fusionar-se i van fer possible la creació del primer Mundial de la història, el juliol del 1970, gràcies a Martini & Rossi. Aquesta marca de begudes va ser el patrocinador d’aquell Mundial, no reconegut oficialment perquè la FIFA no apostava per l’esport femení, llavors. Una cita on van participar les seleccions d’Itàlia, Dinamarca, Anglaterra, Mèxic, Àustria, Suïssa i França. Les txecoslovaques van apuntar-s’hi inicialment, però al final no van viatjar perquè a Itàlia no haurien sigut ben rebudes. Després de la invasió soviètica del 1968, ni tan sols els comunistes italians donaven suport al govern imposat des de Moscou. Si anys abans, quan els soviètics van entrar a Hongria, el Partit Comunista va alinear-se amb Moscou, a partir del 1968 van ser crítics amb la repressió, i el govern de Praga va preferir no enviar les seves jugadores al torneig, que al final es va jugar amb una xifra imparell d’equips.

Martini & Rossi es va encarregar de pagar el viatge i l’hotel de les jugadores. Alguns camps d’entrenament no van ser els millors possibles, però els partits van jugar-se en estadis de Primera Divisió. Dinamarca es va imposar a la final a Itàlia per 2-0 davant de més de 30.000 persones a Torí, en un partit que es va retransmetre en directe a tot Itàlia. Les daneses, per cert, van jugar amb la samarreta del Bolonya, ja que els havien robat l’equipació a l’hotel de concentració en un cas molt confús. Les daneses van acusar del robatori un grup de turistes soviètics. En aquella època l’agència de viatges oficial de l’URSS enviava turistes a Itàlia, una experiència mig oblidada que servia als soviètics per trobar-se amb comunistes italians i alhora conèixer les meravelles d’Itàlia. Doncs bé, les daneses van compartir hotel a Bolonya amb un grup d’aquests turistes, i estaven segures que havien sigut ells els autors del robatori de l’equipació esportiva. Quan va tocar marxar a Torí per jugar la final, el Bolonya va cedir la seva equipació a les escandinaves, que van guanyar el títol vestides de blau i vermell, amb unes samarretes que en molts casos els anaven grans.

El torneig va acabar amb polèmica: un dels gols danesos va ser obra de Maria Sevcikova, una txecoslovaca que s’havia escapat dels comunistes després de la Primavera de Praga, el 1968, i que no tenia els papers en regla a Dinamarca. Hi ha qui diu que va ser Sevcikova qui va insultar els turistes soviètics perquè no podia ni veure els comunistes després del que havia passat a la seva terra, i que la discussió va ser el preludi del furt. Fos com fos, les italianes van queixar-se per la seva presència, però com que el torneig no era oficial no van poder presentar denúncia.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: