Jordi Pujol també deia que no

La paraula més bonica és la paraula no. És la que fa servir Oriol Junqueras quan li demanen un únic partit independentista per enllestir el procés d’independència. O una aliança fins a la separació. El no taca i fa molta feina perquè serveix per tornar a ser l’amo de casa teva, per protegir-te d’influències externes nocives, el no serveix per no deixar-se dur ni deixatar, el no és l’arrel última de la llibertat, de la dissidència, de la independència, la teva i la del país. No volem formar part d’Espanya, no volem que ens continuïn colonitzant ni reprimint, no volem finançar, amb el nostre esforç, la nostra pròpia repressió i submissió, no creiem en les pistoles, que canta Raimon, no ens fem amb qui ens vol suprimir, esborrar, desfer, no fem costat a qui viu només perquè nosaltres deixem de viure i de ser com som. Per tant, si els tres partits independentistes són sobirans i tant poden dir que sí, com Esquerra i la CUP, també poden dir que no, com Junts. De fet, Junts ha d’investir Pere Aragonès com a president de la Generalitat perquè Esquerra Republicana ha guanyat les eleccions dins de l’àmbit catalanista —ja  no hi ha catalanisme sense separatisme, la cosa ara és així — i mantenir-se fora del govern té molts avantatges, com durant tants anys va fer Jordi Pujol a Madrid, contra l’opinió de Miquel Roca, de Duran i Lleida i de la dreta espanyolista, que arribà a oferir-li la presidència del govern d’Espanya a canvi de fer pinça contra els del PSOE. CiU mai no va formar part d’un govern d’Espanya. A tot estirar, José María Aznar va decidir nomenar ministre Josep Piqué perquè deien que era de la corda convergent i al final tothom va veure que el que era, en realitat, era un ferm militant individualista de la seva pròpia corda. Pujol des de fora condicionà molts governs del PSOE i un del PP, perquè des de fora d’un govern pots fer moltíssimes coses i des de dins, essent el soci minoritari, la veritat és que no tantes. O no gens si el govern és un govern de la Generalitat, en la pràctica desposseït de qualsevol poder i de qualsevol marge d’actuació política. Aquí la paraula no la sabem tots i si Esquerra l’ha pronunciat tant com li ha convingut, no hi ha cap raó perquè Junts no faci el mateix. Dir que no va servir a Pedro Farsánchez a arribar a la presidència del govern. Marcel Marceau el gran mim deia l’única paraula que se sentia en la pel·lícula de Mel Brooks La darrera bogeria Silent movie— amb gran convicció. Els mims no parlen mai però allà, excepcionalment, va dir que no. Que no.

De la mateixa manera que no podem anar a la confrontació directa amb l’Estat, a l’unilateralisme, a barallar-nos per la independència sense un gran acord entre Esquerra, CUP i Junts, tampoc no podem tornar a l’autonomisme sense un gran acord entre tots tres. I és el no la gran solució. Gandhi aconseguí la independència de l’Índia abraçant-se al no. No va col·laborar amb la metròpoli colonial, no va afluixar, no va voler dir que sí. La mateixa fórmula serveix per protegir la llengua catalana. Si els colons tenen tot el dret constitucional de parlar només espanyol i no de no entendre el català, els partidaris de la nostra llengua nacional podem no entendre l’espanyol, negar-nos a tenir cap conversa que no sigui en la llengua del país. Només una setmana fent vaga de comprensió castellana, només que una bona colla de catalans decidís durant una setmaneta oblidar momentàniament l’espanyol, i Espanya esclataria en mil bocins.   

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: